A la família de Kaja Kallas s’expliquen dos tipus d’històries sobre els anys que van passar a Sibèria. Hi ha les que parlen de fam, de fred i de por. Les que parlen d’aquell dia del 1949 en què un grup de soldats soviètics va tancar la mare de Kallas, la seva àvia i la besàvia en un vagó de bestiar i les van deportar cap a l’est, més enllà de Novosibirsk. Però també hi ha les històries de les quals riuen. Aquestes expliquen que van entaforar una màquina de cosir dins d’aquell vagó i, gràcies a aquella màquina, van poder guanyar-se mínimament la vida en un indret en què hi havia poc més que un parell de cabanes de fusta i on elles es dedicaven a sargir i apedaçar la roba dels altres. “Els meus avis van viure autèntics horrors” explica Kaja Kallas, “i m’han ensenyat que la vida s’ha de celebrar.”
Kallas seu darrere de la taula oval en la qual la cap del govern d’Estònia rep els visitants de l’estranger. Dos dies més tard s’hi reunirà amb el ministre de Defensa dels Estats Units, Lloyd Austin; fa una setmana va venir el primer ministre suec Ulf Kristersson.
Tots ells coneixen la història dels avis de Kallas; saben que la primera ministra és la filla d’una dona que fou deportada a Sibèria de molt petita i que va tenir la gran sort de sobreviure. Aquesta història constava en un article que la mateixa Kaja Kallas va publicar al New York Times, i ella mateixa la va repetir en una compareixença davant del Parlament Europeu el març del 2022, dues setmanes després que comencés la invasió russa d’Ucraïna.
El gener del 2022 la major part d’Europa no parava de repetir que no calia estendre el pànic només perquè Rússia havia aplegat més de 100.000 soldats a la vora de la frontera ucraïnesa. Kallas, però, en aquell moment ja va actuar
Pel que rarament queda temps és per la segona part del relat familiar de Kallas, el que parla del retorn des de Sibèria i el sentiment que els avis van transmetre als fills i als néts: mai més no ens tornaran a aixafar. Segons Kallas, a casa seva va aprendre que hi ha gent que en els moments més difícils mostra la millor versió de si mateixa.
El gener del 2022 la major part d’Europa no parava de repetir que no calia estendre el pànic només perquè Rússia havia aplegat més de 100.000 soldats a la vora de la frontera ucraïnesa. Kallas, però, en aquell moment ja va actuar. Va reclamar que s’ajudés a Ucraïna i va enviar-hi armament.
En aquell moment les seves advertències van ser ignorades repetidament. Poc més que laments provinents del Bàltic, als quals tothom s’havia acostumat: Putin és perillós, cal reforçar el front oriental de l’OTAN, cal tallar el gasoducte Nord Stream. Passat el 24 de febrer, les paraules de Kallas no havien canviat, però ara sí que se l’escoltaven. De cop, la primera ministra d’un país d’1,3 milions d’habitants va convertir-se en una política apreciada i valorada a nivell mundial, fins al punt que actualment el seu nom sona com a possible successora de Jens Stoltenberg a la secretaria general de l’OTAN.
Aqueta nova consideració no només es deu al fet que els governants de Berlín, París i Brussel·les van haver d’admetre que la percepció de Putin que tenia era la correcta, sinó que Kaja Kallas es presenta com una persona que se sent còmode al focus d’atenció de la història mundial.
Les enquestes ja indicaven que el Partit Reformista, de tall liberal, es mantindria estable amb un 30% en les eleccions del 5 de març. La seguien, molt per darrere, els populistes de dretes del partit Ekre amb un 20% i el Partit del Centre. Com és que Kaja Kallas, de 45 anys i havent ostentat el càrrec només dos, s’ha convertit en una de les profetes més reconegudes d’Europa?
A mitjan desembre del 2022 es va celebrar l’acte de clausura de la cimera digital del govern federal d’Alemanya. El canceller Olaf Scholz havia d’explicar com procediria la digitalització del país. Estava assegut de la manera com sol estar-ho ell, mig arrugat damunt del seien, com si preferís estar en qualsevol altre lloc un divendres a la tarda com aquell. Al seu costat, en canvi, Kaja Kallas resplendia amb llum pròpia. “La meva compareixença en aquest acte és un gran honor per al meu país. Per a nosaltres significa molt que se’ns posi al mateix nivell que Alemanya si pensem en el camí que hem recorregut per arribar on som actualment”, digué Kallas.
Se la va convidar com a gran exemple, com a primera ministra d’“E-Estonia”, el país més pioner de la Unió Europea en matèria digital. I Kallas va complir la missió que se li havia encomanat. “Nosaltres ja ho hem provat tot. Vostès ara tenen l’oportunitat d’aprendre dels nostres errors”, afirmà davant del públic. Li van dedicar aplaudiments espontani. “És clar que no és el mateix fer-ho en un país de 84 milions d’habitats o en un de petit com el seu”, remuga Scholz. “El 2007 vam començar a acumular experiència en defensar-nos d’atacs cibernètics provinents de Rússia”, explicà Kallas.
La imatge que roman d’aquella taula rodona és la d’una dona que parla d’èxits en un anglès immaculat i, al seu costat, la d’un home emmurriat que parla de les dificultats que planteja el federalisme.
Quan es parteix d’una situació més desavantatjada, sempre cal esforçar-se més en tot. Kallas ho té tan interioritzat que, quan se l’acompanya durant uns quants dies, sovint se la veu esperant. Durant la Conferència de Seguretat de l’OTAN celebrada a Munich a mitjan febrer, Kallas espera el president francès Emmanuel Macron, ja que la concepció que té del poder li dona a entendre que li correspon a ell d’entrar últim a la sala. Però Kallas també espera en una sala amb vint cadires buides al petit poble estonià de Varbola, on els jubilats que l’han convidada encara no s’han acabat l’últim glop de cafè.
Tot parlant amb Kallas sobre la digitalització a la seva oficina de Tallinn queda clar que per a Estònia, aquest concepte no només reflecteix una manera elegant d’abandonar l’era del paper. Per a aquest país bàltic, la digitalització s’ha convertit en una estratègia de supervivència perquè, gràcies a això, el món no perd Estònia de vista. “Si la gent no és conscient que existeixes, tampoc no s’adonen de quan te’n vas”, explica Kallas. Aquesta és la lliçó que Estònia va aprendre dels 51 anys d’ocupació soviètica. “En caure el Teló d’acer, França i Alemanya no ens van trobar a faltar. Però nosaltres sí que us vam trobar a faltar a vosaltres. Vam enyorar la llibertat.”
I com es pot fer perquè mai més no se’t torni a oblidar? “Cal que siguem útils, cal que demostrem que se’ns necessita.” Kallas parla del suport militar que Estònia va oferir a França a Mali i del personal d’emergències que s’ha desplegat a Turquia arran del terratrèmol.
Durant la nostra entrevista Kallas duu un vestit groc llampant i, al pit, un fermall dels colors blau, negre i blanc, els colors d’Estònia. Davant d’un fons groc, sobresurt tant que no es pot ignorar. La política de defensa d’un país com aquest, que comparteix gairebé 300 km de frontera amb Rússia, no només inclou augmentar el pressupost militar al 3%. La seva política de defensa també inclou fer saber al món que existeixen.
Una tarda de febrer, a una hora de carretera de la capital, Tallinn, Kaja Kallas visita l’associació de propietaris privats de terrenys de bosc. La meitat de la superfície d’Estònia està coberta de boscos. És impossible arribar al càrrec de primer ministre sense saber parlar de qualitat del sòl i de la salut dels bedolls.
Els amfitrions han estès rames d’avet per damunt del gel que recobreix el terra perquè Kallas pugui caminar des del cotxe fins a la foguera i les salsitxes sense risc de patinar. Durant ben bé una hora es parlar exclusivament d’arbres. En un lateral hi ha Anniki Leppik, que s’encarrega de la burocràcia i la paperassa de l’associació. Duu botes de caminar i una parca. “Veure Kallas anant per tot el món és una mica com veure Superwoman: és a tot arreu”, diu Leppik. Aquí al bosc, als superherois els donen un tracte especial. Al final de l’acte no hi ha ni fotos de grup, ni selfies amb la primera ministra. En comptes d’això, li regalen una ampolla de saba de bedoll fresca.
El seu pare, Siim Kallas, fou una de les figures principals del moviment independentista d’Estònia i també va ser el president del banc central estonià.
De camí cap al bosc, Kallas, el seu xofer i la seva assistent s’han aturat per menjar en un petit restaurant. Mandonguilles i amanida de col, 7,80 euros. La clientela alça un moment la mirada en veure entrar primera ministra amb una tauleta a la mà. Quan els passa pel costat, però, continuen menjant com si res. “Estònia és així”, explica Kallas. “Ens deixem tranquils.” Un home la saluda amb la mà i ella se li dirigeix amb el nom de pila. “Bé, a més a més és un país petit i ens coneixem.”
En el cas de Kallas, això és especialment cert. El seu pare, Siim Kallas, fou una de les figures principals del moviment independentista d’Estònia i també va ser el president del banc central estonià. El 2002 va convertir-se en primer ministre. A partir del 2004 fou comissari d’Estònia a la Unió Europea. La premsa groga va parlar molt del primer matrimoni de Kaja Kallas perquè, amb tan sols vint-i-pocs anys, ja era famosa. Quan en tenia 33 va decidir dedicar-se a la política i va entrar a formar part del parlament estonià; en aquell moment la premsa digué que molt probablement no seria capaç de repetir les proeses del seu pare.
La fama del seu pare no només va convertir-la en un nom conegut des de molt jove, sinó que també va implicar una infància polititzada. Kaja Kallas encara recorda el 20 d’agost del 1991: aquell dia es van enviar tancs soviètics a Estònia després de la declaració d’independència. Kallas tenia 14 anys i era amb els seus avis lluny de la ciutat. El seu pare, però, no. “Tenia una por terrible perquè em pensava que no el tornaria a veure mai més. Havia sentit mil i una històries del que feien els russos amb la gent que se’ls oposava.”
Kallas parla d’aquell episodi perquè vol remarcar una idea que no ha deixat de repetir des que Rússia va iniciar la guerra contra Ucraïna: la pau no sempre significa pau. “Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, l’Europa occidental va començar a reconstruir-se. Per a la gent que vivíem a l’Europa de l’Est, però, l’estalinisme va continuar. Les deportacions, els assassinats, la repressió, l’escassetat.” Les criatures tenen molt clar que la guerra és horrible, explica. Tanmateix, a tots aquells que demanen a Ucraïna que negociï un acord de pau amb Rússia tan ràpid com sigui possible, Kallas no es cansa d’explicar-los el que se sent quan el cessament dels bombardejos no implica el final de la violència.
D’entrada, la força de Kallas es basa en la seva projecció com a testimoni vivent d’una Rússia sinistra que Occident no volia veure. Tanmateix, la seva influència és tan forta perquè ens parla del futur. Parla del futur en el qual Estònia està vivint i que ella voldria que també fos possible per a Ucraïna.
Des del 2014 fins al 2018, Kaja Kallas fou membre del Parlament Europeu. Durant aquell temps, la plataforma de notícies Politico la va descriure com una de les europarlamentàries més influents. Va ser present quan es va firmar l’acord d’associació entre Ucraïna i la UE. “El meu pare va contribuir a preparar l’entrada d’Estònia a la Unió Europea. Una generació més tard jo mateixa formo part de la UE i contribueixo a preparar l’entrada del proper estat”, explicar. Per a Kallas, la UE és la promesa que es pot avançar.
Si Rússia ataca Ucraïna al·legant que vol “alliberar” el país, be podria aplicar la mateixa lògica en el cas d’Estònia; o no?
Al perfil d’Instagram de la primera ministra estoniana rarament se la veu donant la mà a algú altre. Ella abraça. Abraça la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, a qui descriu com una amiga. Abraça la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, a qui anomena simplement Ursula. El 2018, Kallas va publicar un llibre sobre la temporada que havia passat com a eurodiputada en el qual destacava tota la gent que havia conegut. La premsa estoniana se’n va riure. Tanmateix, avui la ràdio pública d’Estònia té un altre discurs: “Estònia es beneficia moltíssim de la visibilitat internacional de Kallas.”
Kallas també aprofita el gran abast de la seva resplendor per impulsar les seves conviccions en política exterior. Demana que es processi Vladímir Putin per crims de guerra. Insisteix en el fet que Ucraïna ha de guanyar la guerra i que únicament els ucraïnesos poden definir la victòria. I fa tot el possible perquè la guerra no deixi de formar part del discurs dels mitjans de comunicació.
La solidaritat envers Ucraïna es posa de manifest en els més de 60.000 refugiats que Estònia ha acollit. Si es contrasta amb la població estoniana, és el país de la UE que més refugiats ucraïnesos té. I és que per a Estònia, veure Rússia envair Ucraïna ha sigut com veure les orelles al llop. Si Rússia ataca Ucraïna al·legant que vol “alliberar” el país, be podria aplicar la mateixa lògica en el cas d’Estònia; o no?
Justament el dia 24 de febrer és el dia en què Estònia celebra la independència. Aquest any, les festivitats van incloure un acte commemoratiu de la invasió d’Ucraïna, que va iniciar-se el mateix dia de l’any anterior. Kallas parla de la independència del seu país com a una realitat que no es pot considerar obvia, sinó com a un fet per al qual ella mateixa ha lluitat. Quan tenia 18 anys i era estudiant de Dret, va començar a treballar en un bufet d’advocats. “En aquell moment, el nostre estat va ser refundat per gent que era poc més gran que jo.” El 1992, l’historiador de 32 anys Mart Laar va ser escollit primer ministre estonià. “Vam haver de replantejar radicalment la relació que teníem amb l’estat”, explica Kallas. Durant els temps de domini soviètic, a un se’l considerava heroi quan era capaç de robar als ocupants. A dia d’avui, Estònia és un dels països menys corruptes de la Unió Europea.
Aquest mes de febrer, els carrers de Tallinn estan plens de cartells electorals. Als del Partit Reformista es pot veure el logotip en una de les cantonades superiors: un esquirol a punt de saltar. Un esquirol? Kallas respon: “Els esquirols són diligents i sempre van amunt i avall; i es preparen molt bé per poder superar l’hivern.”
Tanmateix, a Estònia no tothom pot ni vol identificar-se amb un esquirol. Per molt que Kallas tingui una gran projecció exterior, el seu balanç a nivell de política interior és irregular. “Els anys en què es podien presentar grans èxits a la població estoniana, com l’entrada a la UE o a l’OTAN, han quedat enrere”, explica el politòleg Tõnis Saarts, de la Universitat de Tallinn. La imatge emergent que tenia el país de si mateix s’ha desgastat i cada vegada hi ha més gent que s’ha vist durament afectada per la inflació i per l’augment dels preus de l’energia. A Estònia tampoc no hi ha una esquerra política forta i aquells que temen perdre benestar viren cap a la dreta populista del partit Ekre. Anomenen Kallas “la princesa guerrera” i diuen que la seva política de seguretat és “histèrica”. Tot i així, cap dels opositors de Kallas té la intenció de canviar substancialment l’orientació del país en matèria de política exterior. A Estònia no hi ha ningú que vulgui sortir de l’OTAN o apropar-se més a Moscou. “Ekre és un partit principalment orientat als homes; hi ha molts votants d’Ekre incapaços de suportar que per primera vegada Estònia estigui governada per una dona”, explica Saarts.
Si es vol que Kallas abandoni momentàniament el seu tarannà agradable i diplomàtic, n’hi ha prou de mencionar els homes i la política. “Les dones s’han d’esforçar el doble” afirma, “i, malgrat tot, es qüestiona constantment si som o no som competents.” Un company del partit una vegada li va recomanar que es comportés de manera més masculina si volia avançar. Avui, però, Kallas ja té una resposta preparada per quan li pregunten pel seu aspecte especialment femení. Diu que no va tenir ni un sol parell de pantalons fins que va sortir escollida primera ministra, i que se’n va comprar uns només perquè eren més pràctics quan la feien enfilar-se a un tanc en visitar les tropes.
En preguntar a persones que la coneixen bé, expliquen que Kallas treu tota la seva força quan percep resistència. Ella mateixa parla d’Estònia en els mateixos termes que parla dels seus avis: “La nostra història ens permet saber que som capaços de superar els temps més difícils.” I per entendre aquesta història, recomana visitar el monument erigit durant el mandat del seu predecessor en memòria de les víctimes del comunisme soviètic.
El monument és als afores de Tallinn, molt a prop del mar Bàltic. Per accedir-hi cal enfilar un llarg passadís on, a banda i banda, hi ha parets amb els noms de persones desaparegudes o assassinades. Entre el 1940 i el 1991, les forces d’ocupació soviètiques van matar, engarjolar o deportar 75.000 persones, una cinquena part de la població estoniana. N’hi hauria hagut prou de deixar-ho amb aquesta xifra, però el monument també inclou un jardí d’arbres fruiters. Per damunt d’un semicercle format per pomers es poden llegir els versos d’un poema sobre un eixam d’abelles que malda enmig d’una tempesta sobtada. I, a la paret, al voltant d’aquestes paraules escrites amb lletres de grans dimensions, hi ha 12.000 figuretes de metall: fan un pam cadascuna i tenen forma d’abella. Avui, una tarda de febrer fosca i ventosa en què pomers encara no han brotat, les abelles d’aquest mur parlen de l’esperança d’una nova primavera que s’apropa.
Traducció de Laura Obradors