Ubicada enmig de l’horta i amb vora 800 habitants, Daia Vella és un exemple d’allò que moltes localitats meridionals van voler ser quan la bonança econòmica semblava no tindre aturador. A la cèntrica plaça del Lleó, on hi ha l’Ajuntament, un pont que culmina en el no res —finalitza, literalment, en l’aire— va ser el projecte estrella del PP quan dominava la comarca amb majoria absoluta incontestable. “400.000 euros que va costar!”, exclama José Vicente Fernández Costa, l’alcalde actual de la localitat, quan és preguntat per la infraestructura.
Costa, precisament, és l’únic primer edil amb què compta Compromís en aquesta població del Baix Segura, una comarca castellanoparlant —amb l’excepció de Guardamar, el racó catalanoparlant més meridional— que transcendeix, sovint, pel soroll que provoquen alguns pares i mares d’alumnes contra l’ensenyament en valencià. L’alcalde va guanyar les eleccions gràcies a una campanya eficaç a través de Facebook, des d’on denunciava les obres megalòmanes i la despesa estèril dels anteriors gestors, demostrable amb el pont esmentat i amb altres exemples. Costa aspira ara a continuar a l’alcaldia en un context en què la retallada del Tajo-Segura, decretada pel Govern espanyol, ha esclatat a les mans dels partits del Botànic.
El màxim mandatari municipal considera que aquest factor no l’afectarà a escala local. Daia Vella és d’aquells pobles en què es vota el candidat, i la dualitat es comprova en les últimes eleccions estatals, el novembre del 2019, quan Vox va ser el partit més votat. Als comicis valencians de vuit mesos abans, Ciutadans va ser la força que hi va obtenir més suports. La retallada del transvasament no és una bona notícia per a l’esquerra en una comarca en què la dreta —i ara també l’extrema dreta— han sabut imposar-se en el relat.
El sentiment general, el més visible i el més propagat al Baix Segura, és que l’esquerra i l’ecologisme volen posar fi a aquesta font de riquesa
Aquesta població és una de les poques de l’Estat que tenen més veïns estrangers censats —fonamentalment britànics— que nadius. No és una estranyesa al Baix Segura, comarca que els jubilats britànics i europeus de classe mitjana i baixa han convertit en colònia i que la gaudeixen completament desvinculats de la política. Hi ha, alhora, una horta que resisteix malgrat les dificultats, i que els autòctons asseguren que és, amb la de la veïna Múrcia, “la més productiva d’Europa”.
I el sentiment general, el més visible i el més propagat, és que l’esquerra i l’ecologisme volen posar fi a aquesta font de riquesa. Els regidors d’esquerres, com l’alcalde Fernández Costa, miren d’evitar aquesta estigmatització, atès que s’han posicionat de manera indissimulada a favor del transvasament i en contra de la retallada decretada pel Ministeri de Transició Ecològica. Mentre la dreta enarbora un discurs hostil i criminalitzador, l’esquerra mira de ser didàctica, tot i que també defensa el transvasament.
“L’aigua del Tajo és necessària per al Baix Segura, i no només per a l’agricultura, sinó per a un creixement poblacional sostenible. Hi ha qui amb aquests recursos pensa a construir xalets de luxe o camps de golf, però això no millora l’entorn: cal ser raonables i realistes”. Fernández Costa apunta que les últimes vivendes de protecció oficial que es van fer al seu poble són de fa 32 anys. “Això no és normal. No podem prescindir del turisme residencial, però tampoc ens podem permetre que la gent jove se senta obligada a anar a viure a altres poblacions perquè ací no veu oportunitats. Entenc la necessitat d’aigua amb aquesta finalitat, amb una finalitat sostenible, i el transvasament, sense descartar altres alternatives, és imprescindible”.
Preguntat per si el debat de l’aigua admet matisos a la comarca, l’alcalde explica que els últims anys s’han fet més visibles alternatives com ara la dessalinització o la depuració de les aigües residuals, tot i que els costos energètics fan “inviable” la generalització d’aquests mètodes. El sector agrícola, en canvi, discuteix amb soroll la inviabilitat del transvasament a mitjà o llarg termini. El relat polític ha penetrat a fons, es barreja amb el discurs que qüestiona els criteris ecologistes i erosiona la credibilitat de l’esquerra, que, tot i defensar el transvasament, es veu desautoritzada pel Govern espanyol, que és del mateix color que el valencià. Tot en una comarca que s’apropa als 400.000 habitants i que genera uns ecos electorals que ressonen amb força en àrees com les que lideren Alacant o Elx, zones que conjuntament sumen un milió d’habitants. Un camp de batalla fonamental per a la supervivència del Govern valencià.
Malgrat aquest escenari, segons els veïns de la zona, molts agricultors “de base” viuen allunyats d’aquests enfrontaments. Els dirigents patronals i sindicals són els qui porten la veu cantant, i darrere d’aquesta transcendència mediàtica hi ha treball i resignació. Antonio Alberca, d’uns 30 anys, es va introduir en el món de l’agricultura després d’una dècada fent de llanterner. “Em vaig cansar”, indica, i va seguir els passos del seu pare, llaurador de tota la vida. Espera dedicar-s’hi fins que es jubile, “però la cosa no va bé del tot”. Lamenta que “som els últims que rebem aigua, i amb la retallada és segur que patirem. Estem plantant per a recollir la collita en estiu” —Alberca es dedica al bròquil, a la carxofa i al moniato—, “i no sabem què recollirem”. Preguntat per les alternatives, assegura que dels pous ix aigua massa salada, que es pot barrejar amb aigua bona, “però els cultius s’acaben engroguint”.
Segons un altre camperol de la localitat que no vol desvelar la seua identitat, el sector se sent oblidat i ignorat, i en termes de tangibilitat cap govern espanyol no ha sigut favorable als seus interessos. I tot i que els consultats del sector no acostumen a atendre les interioritats polítiques, el cert és que aquesta sensació no s’allunya de la realitat. María Dolores de Cospedal va establir el 2015, com a presidenta de Castella-la Manxa, una data de caducitat al transvasament Tajo-Segura. Ho va acordar amb el líder socialista José María Barreda, al mateix temps que a l’Aragó, quan estava governat pel PP, també va augmentar la reserva mínima de l’Ebre.
Davant d’aquests fets, recorda Fernández Costa, l’esquerra no ha sabut “actuar amb agressivitat”. Una actitud que penalitza, i que es constata més enllà del Baix Segura. A l’adjacent Regió de Múrcia, per exemple, la cancel·lació del Pla hidrològic nacional per part del Govern Zapatero va motivar l’executiu estatal a instal·lar-hi pous de sequera que són utilitzats pels agricultors i que resulten eficients. L’hidrogeòleg Fran Turrión, que va ser candidat de Podem a la comarca de l’Altiplà de Múrcia —la més septentrional, on hi ha el territori catalanoparlant del Carxe— a les autonòmiques del 2015, recorda quan ell mateix va informar un agricultor que els pous citats van ser instal·lats pel Govern de Zapatero, fet que el treballador del camp negava. “És impossible, els va fer Valcárcel”, afirmava referint-se a l’expresident regional de Múrcia (1995-2014), del PP. Segons Turrión, aquesta “és la prova de la incapacitat del PSOE i de l’esquerra a l’hora de vendre el seu propi treball en matèria hidràulica”. Els resultats electorals de l’esquerra, al Baix Segura i a Múrcia, parlen per si mateixos.