Si es gira la mirada enrere, es poden recordar amb facilitat els episodis electorals condicionats per l’anomenat Pla hidrològic nacional (PHN). Aquell projecte, impulsat pel president espanyol José María Aznar, comptava amb l’acceptació entusiasta dels ciutadans que van omplir els carrers de València i d’Alacant a inicis del segle actual. La victòria inesperada de José Luis Rodríguez Zapatero el 2004 va servir per a aturar aquell projecte, que, en canvi, comptava amb una oposició forta entre l’ecologisme i entre una majoria d’experts en el cicle hidràulic. On més visible es va fer aquest rebuig va ser a les Terres de l’Ebre, on tot un moviment social, sota la consigna “Lo riu és vida”, va ser decisiu a l’hora d’evitar el PHN.
Més al sud, aquella negativa no es va voler entendre. Mentre a Tortosa, a Amposta i en altres localitats es volia defensar l’ecosistema autòcton, a Alacant, a Oriola i al sud en general hi havia una altra consigna: “Agua para todos”, que servia per a acusar d’insolidaris els qui s’oposaven al transvasament. La campanya va ser tan visceral que fins i tot hi va haver agressions físiques, com la que va patir Glòria Marcos, síndica d’Esquerra Unida, en una manifestació en què va ser colpejada amb el pal d’una bandera. El sud no admetia matisos, el PP en va traure partit i va fer de la guerra de l’aigua un reclam electoral que li permetia encadenar majories absolutes consecutives.
Vint anys després, moltes coses encara no han canviat. La retallada decretada pel Ministeri de Transició Ecològica espanyol en l’aigua transvasada del riu Tajo al Segura, que abasteix la comarca del Baix Segura i territoris pròxims com ara Múrcia o Almeria, ha posat en peu de guerra el PP i Vox, que han promès revertir la situació si accedeixen al poder. La promesa s’ha fet malgrat que el Tribunal Suprem ha avalat, fins en cinc ocasions, les retallades de l’aigua transvasada emparant-se en els criteris europeus, reflectits en la Directiva Marc de l’Aigua del 2000, que obliguen a conservar un percentatge mínim del cabal ecològic dels rius per a garantir-hi els ecosistemes intrínsecs.
El Tajo mai no ha proporcionat el nivell d’aigua previst legalment degut a l’enorme quantitat d’aigua exigida, i el canvi climàtic ha agreujat encara més la situació
Pel que fa als partits d’esquerra, ara, com fa vint anys, afronten aquest panorama amb desorientació. Mentre la dreta —actualment integrada per PP i Vox— fa la guerra de l’aigua, l’esquerra mira de convèncer amb un discurs conciliador que incorpora altres alternatives a la falta d’aquest recurs, sense deixar de defensar el transvasament. Els 70-80 hectòmetres anuals que els regants deixaran de rebre del Tajo haurien de ser contrarestats amb alternatives com l’aigua de dessaladores o la dels aqüífers, però les propostes no acaben de convèncer i la Generalitat, a través de la seua Advocacia, va presentar un recurs contra el Govern espanyol a la retallada del transvasament. Ambdós executius, el valencià i l’espanyol, són de coalició i estan liderats pels socialistes, fet que aprofita la dreta per a identificar-ne els “responsables”.
Les estratègies electorals no han canviat, però l’escenari mediambiental, sí. El Tajo mai no ha proporcionat el nivell d’aigua previst legalment degut a l’enorme quantitat d’aigua exigida, i el canvi climàtic ha agreujat encara més la situació. Jorge Olcina, catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional i director del Laboratori de Climatologia a la Universitat d’Alacant, compara aquest escenari amb el de l’energia: “Els que venen del model anterior i pensaven que no acabaria ara s’adonen que no podrà sobreviure molts anys més, i és normal que coste de canviar, però no queda més remei: ja es va haver de deixar enrere el carbó, i ara caldrà anar deixant enrere els transvasaments de llarg recorregut”.
Segons Olcina, en canvi, és lícit defensar el transvasament a curt termini, “perquè no hi ha una alternativa immediata que siga viable, però cal optar per altres recursos”. Alternatives com la reutilització “al 100%” de les aigües depurades per a ús agrari i el dessalatge —que en part serà subvencionada pel Ministeri—, comentades per aquest catedràtic, estan sobre la taula, però no s’han plantejat amb la força requerida. Olcina també parla de “millorar tecnologies de reg amb comptadors per a mesurar al moment l’aigua consumida i calcular exactament on tenim el dèficit, fent així un exercici de transparència en la gestió perquè les conques receptores es deixen d’acusar mútuament”. El científic lamenta que “la guerra de l’aigua, en aquest context, hauria d’estar superada, i la situació és el símptoma d’un fracàs de la governança entre regants, conques excedents i receptores”.
El delegat del Col·legi d’Enginyers Agrònoms a la demarcació d’Alacant, José Manuel Carrillo, denuncia la situació que pateixen els agricultors. “S’està vulnerant una llei que es va crear per a transvasar l’aigua a la zona del llevant des de fa 44 anys i s’han fet unes inversions, s’han creat unes empreses i s’han generat uns llocs de treball que amb l’augment del cabal ecològic del Tajo estan en perill”. La seua protesta es basa en les contradiccions legals que suposen el fet de garantir el transvasament per llei, d’una banda; i de retallar-lo, de l’altra. I també per com s’han desfet totes les previsions previstes, fet que no es podrà pal·liar amb alternatives al transvasament. “Treballem en l’eficiència dels sistemes de reg amb degoteig d’alta eficiència, el dessalatge s’hi incorpora —a Torrevella tenim la dessaladora més gran d’Europa—, però la rendibilitat prevista ha saltat per l’aire: amb l’aigua dessalada superarem els 5.000 euros de reg per hectàrea, i farà inviable el manteniment del camp. Hi ha alternatives, sí, però es va habilitar un nombre concret d’hectàrees i es van generar unes expectatives que no es compliran, per molt que optimitzem les alternatives, i l’agricultor no en té la culpa”, apunta.
Fran Turrión se centra en el poder dels lobbies de l’aigua, que “han aconseguit imposar-se i acovardir l’esquerra en aquest tema tan sensible”
Carrillo critica les decisions del Govern espanyol en aquesta matèria i la manca de planificació. Recorda també que les extraccions d’aigües subterrànies dels aqüífers estan sent “molt limitades pel Ministeri, que fa un control exhaustiu en els pous de la zona, perquè considera que estan en risc de col·lapse”. Pel que fa a les dessaladores, l’hidrogeòleg Fran Turrión, que treballa a la Confederació Hidrogràfica del Segura, sí que les considera una alternativa si l’aigua procedent d’aquestes plantes es combina amb la subterrània per a cobrir els hectòmetres que deixaran d’arribar per la retallada de l’aigua del Tajo. “Cada zona es podria regar amb l’aigua que més convinga i amb un preu únic, però això voldria dir que el sindicat central de regants perdria el control de la canonada que distribueix l’aigua, que a hores d’ara és la del transvasament. No és res nou”, afegeix Turrión, que exemplifica l’argument: “Putin fa el mateix amb el gas i les elèctriques van imposar un impost al sol en l’època de Rajoy per evitar que la gent fora autosuficient a l’hora de generar i consumir energia”.
Aquest expert se centra en el poder dels lobbies de l’aigua, que “han aconseguit imposar-se i acovardir l’esquerra en aquest tema tan sensible”, i dubta que els aqüífers estiguen tan devastats com indiquen des de les institucions. “Hi ha interès a amagar les aigües subterrànies, perquè no entren en el joc de la distribució d’aigua, que és un autèntic oligopoli”, argumenta, i indica que amb els recursos que hi ha “no ens podem desenvolupar de manera infinita, però hi ha la capacitat de mantenir el que tenim”.
Siga com siga, els experts, amb els matisos que calguen, coincideixen en el fet que els transvasaments seran cada vegada més complicats de garantir i en una realitat palpable: no s’ha previst res davant aquest desenllaç previsible, cosa que genera encara més frustració. La conseqüència és la crisi del camp i la polarització de la batalla electoral, que tot fa pensar que continuarà sense resoldre res.