Si vostè sent a parlar de la zona blava, de segur que li ve al cap l’estacionament d’un automòbil, per temps limitat, en una ciutat de tamany mitjà o gran. I el camp semàntic relacionat amb ella és cabalós: contaminació, tiquet, trànsit, clàxon, monedes, estrès, fum, nervis...
No es preocupe, ja és normal. Coneix la zona blava convencional. En funció de la població de residència, és possible que fins i tot sàpiga què signifiquen la zona taronja i la zona verda. Vostè és una persona com qualsevol altra. Com el comú dels mortals.
Ara bé, mal que li pese, ha de saber que en aquest planeta hi ha gent per a qui la zona blava no hi té res a veure. No sols això, sinó que han decidit passar la resta de la seua existència en zona blava. I, gràcies a això, viuen més anys. Amb bona salut i uns hàbits immillorables.
Però anem a pams, perquè de zones blaves saludables, no n’hi ha tantes, i no sempre es troben als estats on les possibilitats de viure molts anys són més elevades. Ho comprovarem després.
On la vida és més llarga
La setmana passada, la BBC detallava en un article molt vitalista els deu països que poden presumir d’una expectativa de vida més alta.
Ho feia després de la mort de qui era considerada la persona més vella del món: la monja Lucile Randon, nascuda a Alès (Occitània) l’11 de febrer de 1904 i que va morir a Toló, a mig camí de Marsella i Sant Tropetz, el 17 de gener passat.
A la vora de la Costa Blava, precisament, es troba Mònaco, un principat minúscul —poc més de dos quilòmetres quadrats de superfície— on a penes resideixen 37.000 persones. I és tot just en aquest raconet, entre hotels de luxe, iots de grans magnats, cotxes d’alta gamma i un casino arxiconegut, on l’esperança de vida resulta ser més elevada: 87 anys.
Després d’aquest trosset de terra hi ha Hong Kong i Macau, les dues regions administratives especials dependents de la Xina, seguides del Japó. A continuació, en els llocs cinquè i sisè, dos petits països centreeuropeus: Liechtenstein i Suïssa. Completen el top ten, per aquest ordre, un altre país asiàtic, Singapur, Itàlia, Corea del Sud i l’Estat espanyol.
Les dades, extretes de l’informe Perspectives de la Població Mundial, elaborat per l’ONU, parlen d’una població cada cop més envellida, però que no deixa de créixer per la capacitat de viure més anys. L’estat amb l’esperança de vida més baixa, el Txad, ubicat a l’Àfrica central, la té de 53.
La recepta d’una vida més prolongada del que és habitual és la que ja sabem: una alimentació sana, descansar les hores que toca i fer exercici. Però també hi té a veure la renda per capita, cosa que explica la presència en el rànquing de països com Mònaco, Liechtenstein o Suïssa.
Aparcar en zona blava
El 15 de febrer van fer anys Faustina Ramona López Guzmán i Olman González Gutiérrez. Ella, 101, i ell, 100. Dos dies més tard, el 17 de febrer, mentre José Rosales Vallejos celebrava el seu 105è aniversari, moria Petronila Rosales Díaz, que en tenia 102. El 20 de febrer qui feia anys era Saúl Guzmán Salas: 106. I el 22 de febrer moria Carmen Moreno Peraza, a l’edat de 101.
Costa trobar un indret en què, la mateixa setmana, se celebren tants aniversaris i tants funerals de persones que superen el segle de vida. I aquest lloc és la península de Nicoya, a Costa Rica. Una de les cinc zones blaves del planeta.
El 2008 el documentalista Buettner —que de la mà de diversos experts va situar Nicoya, l’illa grega d’Icària, l’arxipèlag japonès d’Okinawa i la comunitat adventista californiana de Loma Linda al mateix nivell que Barbagia— va publicar el llibre Blue zones, que venia a ser l’elixir de la vida eterna.
Hi explicava els perquès de la salut de ferro que gaudeixen els habitants d’aquestes zones. Unes consideracions que, a parer de molts científics, no passen de ser una aproximació al fenomen en qüestió sense unes bases prou sòlides.
I quin és el secret, segons Buettner? Doncs una barreja de causes de tota mena. Des de la ubicació física, en llocs allunyats de les grans ciutats, passant per la proximitat a la família —entesa en un sentit ampli, no sols el primer cercle de relació— fins a la creença en alguna fe.
El documentalista i periodista, que treballava per a la revista National Geographic, incidia també en la teoria mens sana in corpore sano. És a dir, la ingesta de molta verdura, llegums i fruites, el consum baix d’alcohol —tot i que una miqueta de vi diàriament, també el considera saludable— i la realització d’activitat física de manera regular.
Però, sobretot, són importants quatre aspectes més. Primerament, per davant de tot, fer vida de comunitat, compartint amb ella aquests hàbits positius. També, menjar sense enfitar-se, o siga, omplir el nostre estómac el 80%. En tercer lloc, reduir l’estrès mitjançant la interrupció de la rutina amb petits parèntesis com poden ser fer la migdiada, a la cultura mediterrània, o resar, en el cas de les cultures orientals. I, per acabar, també en la línia orientalista, tenir un propòsit de vida: en japonès, un ikigai. Tenir una motivació concreta en alçar-te del llit cada matí.
El cas d’Okinawa
L’arxipèlag Okinawa, al Japó, n’és un bon exemple. Resulta fàcil trobar-hi persones actives més enllà dels 90 anys. Els que superen aquesta edat són, en proporció, tres vegades més que a les poblacions dels Estats Units amb una demografia similar. Els habitants d’aquestes illes tenen el 40% més de probabilitats de superar els 100 anys que la mitjana dels japonesos, que ja tenen una expectativa de vida elevada.
En aquest sentit, alguns estudis científics han destacat l’alt consum de carbohidrats que s’hi dona. La batata esdevé un dels aliments de referència dels seus veïns. “És tot just al contrari d’allò que dicten les dietes populars actuals, que aposten per un consum elevat de proteïnes i molt baix de carbohidrats”, assenyalava ara fa quatre anys la investigadora nutricionista Samantha Solon-Biet, de la Universitat de Sidney, en declaracions a la BBC.
Segons ella, una dieta pobra en proteïnes, però que siga rica en carbohidrats desencadena una resposta fisiològica potent, capaç de protegir-nos de problemes cardiovasculars, de nombrosos tipus de càncer, de la diabetis i de malalties degeneratives com l’Alzheimer o la demència senil. La proporció d’Okinawa parla de manera nítida: 10 carbohidrats per cada proteïna.
Els habitants de les 150 illes que conformen aquest arxipèlag no sols acostumen a viure molts anys, sinó que ho fan en unes condicions òptimes. No és gaire estrany veure-hi persones de 95 o 100 anys força autònomes, que semblen haver endarrerit el seu procés d’envelliment.
N’hi ha que no deixen passar un altre factor: la genètica. I és que alguns estudis indiquen que els habitants d’Okinawa tenen una prevalença molt baixa de la variant genètica APOE4, estretament lligada a malalties com l’Alzheimer, i més elevada del que és habitual de la variant FOXO3, que té a veure amb la regulació del metabolisme i el creixement cel·lular.
El fet de treballar al camp i a la mar, dedicant-se a l’agricultura i a la pesca, els permet estar actius fins més enllà dels estàndards. No mengen gaires calories —l’11% menys de la quantitat recomanada per a un adult— i opten més pels productes d’origen vegetal que no per la carn o el peix.
De Barbagia a Naples
Amb tot, com ha quedat dit, la primera zona blava del planeta, la primera que va marcar-se amb un retolador d’aquest color per la longevitat de la seua població, es trobava al cor de l’illa de Sardenya. A Barbagia s’hi fa bon vi, de la variant cannonau, i un formatge ben famós a Itàlia, el que produeix la vaca fiore sarda.
En canvi, no conreen tant la fe com els membres de la comunitat adventista del setè dia de Loma Linda, a Califòrnia, que també excel·leixen per la seua edat provecta. Els que hi viuen ho fan 10 anys més que la mitjana dels nord-americans.
Es tracta d’una comunitat de 9.000 persones creada en 1840. Vegetarians, tenen prohibit el tabac i l’alcohol. A més, fan exercici moderat diàriament. També mengen més d’hora del que és usual en el país, cosa que els permet cremar les calories ingerides al llarg de la jornada.
No és cridaner veure una dona de 100 anys fent set o vuit quilòmetres amb bicicleta estàtica cada dia. S’alcen d’hora, caminen de bon matí, beuen sis gots d’aigua abans del dinar, mengen farina de civada i consumeixen molt de suc de pruna. I resen, resen moltíssim.
Delerós de convertir-se en el segon lloc dels EUA amb la distinció de zona blava, una petita localitat de Florida, Naples, malda per imitar al màxim les ciutats que ja ho són.
En 2018, les empreses demoscòpiques Gallup i Sharecare van fer pública una comparativa sobre els valors de benestar de prop de 200 ciutats nord-americanes i van concloure que Naples era clarament la primera. El guardó no era gratuït: s’havien mesurat les variables de salut al llarg d’una dècada.
Naples és un Mònaco a l’americana. Hi abunden els cotxes imponents, les mansions i les galeries on els amants de l’art queden embadalits. Però, per damunt de tot, hi ha uns hàbits molt saludables.
Això ha possibilitat que tinga un índex d’obesitat baixíssim: menys d’un de cada deu residents en pateix, quan la mitjana dels EUA se situa en el 40%. De diabetis, en té menys del 10% de la població, quan la mitjana del país voreja el 20%. I l’expectativa de vida és, en efecte, la més alta de totes: 84 anys.
No són a una illa com els veïns d’Icària, Barbagia o Okinawa, però viuen tan tranquils com ells en un entorn plàcid i poc contaminat. A les escoles no hi ha magdalenes, dònuts ni pastissos d’aniversari i, als supermercats, els cereals ensucrats ocupen la part més alta de l’aparador, de manera que els xiquets no poden agafar-los per posar-los al carret. A més, s’hi ofereix molta més aigua que no begudes refrescants, cosa que també contribueix a una reducció del consum de sucre.
Unes zones blaves més sanes i barates que les de les grans ciutats europees.