Deia Shakespeare: “mai no confieu en qui hagi perdut la fe”. Des de la primera pel·lícula que va signar, que el cinema de M. Night Shyamalan és un acte de fe, una resistència a perdre-la. Ho veiem en l’amor que professa a la història i els seus personatges, siguin herois o malvats, i de qui sempre n’entendrà motius, desigs i febleses; en la meticulositat de mostrar, de dibuixar l’escena, en l’enquadrament més precís possible; en la senzillesa d’aprofitar al màxim els recursos, d’oferir la informació que ens cal, en un gest de respecte màxim a l’espectador i la capacitat que té per meravellar-se i entendre; en la subtilesa, l’anticipació i el joc —sempre la pulsió lúdica— de miralls.
Després del gir a la seva carrera (l’austeritat com a dogma) fet amb The Visit (2015), Knock at the Cabin reafirma que ens trobem davant d’un talent robust com pocs, segur de si mateix i elegant en la forma i el llenguatge cinematogràfic. Basada en una novel·la de Paul Tremblay —de qui en canvia el final—, l’obra és un suspens de cambra que juga en el terreny de la home invasion, en un marc apocalíptic. L’escena inicial mostra una nena que caça llagostes (res és casual, un vincle amb la vuitena de les deu plagues bíbliques d’Egipte), quan se li apropa un home, amable i preocupat, que l’avisa dels fets tràgics que passaran tot seguit. Un acte de fe, d’amor i sacrifici. Tot seguit, l’home i tres estranys més immobilitzen una família (una parella d’homes i una nena) i els comminen a prendre una decisió que no només els afecta a ells, sinó a tota la humanitat. Els invasors, encapçalats per Dave Bautista, estan decidits a tirar endavant la missió que els ha estat encomanada, però els veiem afectats per tot plegat: terriblement humans en la tragèdia.
L’última pel·lícula de l’autor d’El sisè sentit (1999) no amaga en cap moment les cartes (en aquesta ocasió, el “truc” és que tot era el que semblava). De pressupost reduït, trepidant i curta durada. S’agraeix. Shyamalan rendibilitza al màxim els pocs recursos amb la inserció d’alguns flaixbacs per donar context, sense sobrecarregar. Amb uns crèdits inicials que són creus marcades al mapa. Amb la pantalla —allò viral, l’impacte— com a nexe amb el món exterior, i amb el dubte de si tot plegat és un fake. Una partida d’escacs amb poques peces sobre el taulell, amb un alè d’esperança que no s’apaga mai. Amb el pes de la culpa i del’amor. Com el cinema de Shyamalan: un acte de fe sobre l’amor, la vida, el sacrifici i l’art d’explicar històries.
Knock at the Cabin
Direcció: M. Night Shyamalan
Guió: M. Night Shyamalan, Steve Desmond i Michael Sherman
Música: Herdis Stefánsdóttir
Fotografia: Jarin Blaschke, Lowell A. Meyer
Estats Units, 2023
Durada: 100 minuts
Repartiment: Dave Bautista, jonathan Groff, Ben Aldridge, Kristen Cui, Nikki Amuka-Bird, Rupert Grint, Abby Quinn, McKenna Kerrigan.
Thriller.