Des de l’inici de la guerra, fa tot just dotze mesos, l’única manera d’entrar o sortir d’Ucraïna en tren és des de l’estació de Przemyśl, ciutat polonesa de províncies d’uns 50.000 habitants, situada a només cinc quilòmetres de distància de la frontera. Als afores de la petita part de l’estació reservada als trens que surten cap a Ucraïna s’hi acumulen desenes d’ucraïneses, moltes d’elles refugiades a diferents punts d’Europa que volen tornar al seu país per a passar-hi uns dies o setmanes amb els seus familiars que no han pogut o volgut sortir-ne. Són, sobretot, dones de diferents edats, mares amb fills, i algun home d’edat avançada (els homes de 18 a 60 anys no poden abandonar Ucraïna), que pacientment aguanten hores d’espera sota el fred fins la sortida del seu comboi. Dotze mesos després de l’inici de la guerra, les seves cares no reflecteixen tristesa. Es barregen amb agents de Frontex, i amb treballadors i voluntaris d’ONGs i agències internacionals humanitàries com Unicef, Oxfam, o UNHCR, així com de serveis polonesos creats ad hoc, que ajuden i assessoren en allò que poden, i ofereixen te i pastes. També a aquelles persones que segueixen marxant d’Ucraïna fugint de la guerra, ara a comptagotes si es compara amb les onades de milions que hi havia durant les primeres setmanes de l’agressió militar russa.
En endinsar-se des de Przemyśl cap a territori ucraïnès per a mirar de copsar les transformacions que ha viscut el país i la seva gent en aquest primer any de guerra, la primera parada obligada és la ciutat de Lviv, a uns 80 quilòmetres de la frontera polonesa. Cor de la Galítsia, territori de disputa durant dècades entre polonesos i ucraïnesos, i nucli històric del nacionalisme ucraïnès, si s’hagués de triar un quilòmetre zero que servís per a explicar la traumàtica i convulsa història de l’Europa central i oriental del segle XX, Lviv seria una candidata amb molts mèrits. Austro-hongaresa, polonesa, soviètica, nazi, soviètica, i finalment, extrem occidental de la Ucraïna independent des de 1991, tant durant la Primera com la Segona Guerra Mundial va canviar de mans múltiples vegades, en el cas de la primera sent també capital de l’efímera República Popular de la Ucraïna Occidental. A la Universitat de Lviv va estudiar Raphael Lemkin, creador del concepte i crim de genocidi. Lviv va ser també l’escenari dels pogroms antijueus de 1918 i 1941, i a la regió de Galítsia, juntament amb la de Volínia al nord, es van produir matances de desenes de milers de polonesos el 1943 i 1944.
A primera vista, l’agressió militar russa amb prou feines és perceptible. Lviv segueix tan colorida i bulliciosa com sempre, amb el decorat d’una arquitectura que la connecta amb ciutats d’herència austrohongaresa com Ljubljana, Novi Sad, Cracòvia o la mateixa Viena. De la guerra hi arriben els ecos llunyans, i també els soldats morts originaris del municipi, la gran majoria joves de menys de 25 anys, en memòria dels quals es poden veure petits cartells a la plaça de l’Ajuntament de la ciutat. També hi han arribat molts refugiats de zones del sud i l’est del país. I es fan sentir també els múltiples impactes econòmics, en forma d’una inflació desbocada, i del tancament d’alguns negocis. Però més enllà d’algun atac aeri que es produeix molt de tant en tant a les afores, i dels talls de llum esporàdics, la gent mira de seguir amb la seva quotidianitat, ara adaptada a les noves circumstàncies bèl·liques.
En paraules de la Sveta, fotògrafa nascuda el 1989, “al principi la guerra era el nostre principal problema, però amb el temps ha esdevingut el teló de fons de les nostres vides”. Parlem amb ella a la cuina de casa seva, i amb el seu marit, en Pasha, psicoterapeuta de professió. També hi són els seus fills corrent amunt i avall, en Danilo, de vuit anys, i en Max, de tres. Del te i els pastissos passem al vi. “A vegades penso que tot és un malson del que un dia despertarem. A la victòria haurà de seguir un procés de descompressió col·lectiva, per a poder gestionar a nivell psicològic tot això que com a poble estem vivint”, afirma en Pasha, i menciona Erich Maria Remarque, qui a la seva novel·la Tot tranquil al front occidental descriu l’excepcionalitat disfressada de falsa normalitat que en època de guerra s’imposa en totes les formes de vida.
Entre ells parlen en rus, i formen part del petit percentatge de famílies russoparlants de Lviv. Però no sempre havia estat així. El besavi de la Sveta era un kulak de llengua ucraïnesa de la zona de Lviv que va ser deportat a Sibèria, i el seu nom russificat. Tots els seus descendents han nascut i fet vida a Rússia. Tots excepte la mare de la Sveta, qui va decidir tornar a Ucraïna a finals de l’era soviètica, primer a Uzhgorod, a la Transcarpàtia, i després a Lviv, a on va néixer ella. A casa parlen en rus, però al carrer i a les seves respectives feines ho fan en ucraïnès. Als fills els han parlat sempre en rus, però poc després de començar la guerra en Danilo va demanar als pares que li parlessin en ucraïnès, i que li compressin llibres sobre la història d’Ucraïna. Ara barregen constantment, de forma natural i sovint sense ser-ne conscients. I a on queda el futur? “El futur és el dia després del que seguirà a avui. El futur són els nostres fills”, diu la Sveta.
Pels carrers de la ciutat la guerra es percep també en els detalls. Monuments i refugis antiaeris protegits de possibles explosions, alguns militars fora de servei, i esquitxos de propaganda bèl·lica aquí i allà, amb la paraula victòria com a constant. Després d’un passeig per la ciutat, al bar a on anem a fer unes cerveses amb la Marta, historiadora de 34 anys ara treballant en el sector dels serveis educatius, les paraules en clau que s’han de dir a la noia que hi ha a la porta per a poder entrar són Борітесь – поборете! (“Lluiteu, i guanyareu!”), part d’un poema de 1845 de l’escriptor i poeta Taràs Xevtxenko, principal figura de la renaixença literària i lingüística ucraïnesa del segle XIX. El poema, anomenat “El Caucas”, és una crida als pobles sotmesos a l’Imperi rus a rebel·lar-se contra l’autocràcia, i l’expressió en qüestió ha esdevingut un dels lemes d’autodefensa col·lectiva davant l’agressió russa.
Precisament, l’imponent estàtua de Xevtxenko, al bell mig de la cèntrica avinguda de la llibertat, principal bulevard de la ciutat, és de les poques que no ha estat coberta, potser com a necessari recordatori permanent de les essències nacionals més genuïnes en època d’adversitats. Amb la Marta parlem de Xevtxenko, de la llengua ucraïnesa, i dels canvis que ha viscut la percepció dels ucraïnesos en relació a aquesta com a conseqüència de la guerra. “Si la llengua no fos important, els russos no l’haurien intentat fer desaparèixer durant tant de temps”, remarca. En el cas de Lviv, on sempre s’havia vist el rus com una llengua forana, la guerra ha endurit encara més les posicions, inclús havent-se produït algun petit conflicte lingüístic pel fet que algun refugiat de l’est del país s’adrecés en rus a locals a comerços o transports, i li fos recriminat el fet que no parlés en la llengua dels ucraïnesos. La Marta, orgullosa de sentir-se nacionalment ucraïnesa des de fa anys, viu amb una barreja de satisfacció i dolor els canvis que experimenta el país des del punt de vista de la consciència col·lectiva. Durant els darrers anys, i especialment com a conseqüència de la guerra, ser “ucraïnès” és una idea que s’ha omplert de contingut, en tant que s’associa a quelcom noble com la defensa del país i del territori davant d’una agressió externa. “A diferència del que passava des de la independència el 1991, per a molts joves ara sentir-se ucraïnès és una cosa atractiva”, comenta. En parlar de Rússia és taxativa, i afirma que és impossible cap tipus de reconciliació ni de coexistència en l’actualitat, després de tot el que els han fet, tot defensant que “l’única reconciliació possible haurà de venir amb la caiguda de Putin”. En preguntar-li sobre les múltiples enquestes segons les quals entre un 80 i un 87% d’ucraïnesos no acceptarien cap acord de pau que impliqués cessions territorials, la Marta explica que el sentiment generalitzat al país és que Putin no té intenció d’aturar-se, i que cedir territoris a canvi d’una falsa pau no és garantia de res pel que fa a la futura seguretat del país, ans al contrari.
Un dels elements característics de la singularitat de Lviv és la seva diversitat religiosa entre branques del cristianisme, convivint-hi ortodoxos, grecocatòlics, i catòlics. L’església grecocatòlica, present especialment a la regió de la Galítsia, és una escissió de l’ortodòxia per part de la jerarquia eclesiàstica de la zona occidental de l’actual Ucraïna, que va passar a dependre de Roma al segle XVI, tot i mantenir-ne gran part dels rituals. Durant bona part del període soviètic va estar prohibida i perseguida, i molts grecocatòlics que volien batejar els seus fills ho havien de fer amb el ritual ortodox. És el cas de la Marta, per a qui fets com aquest expliquen per què, des d’una perspectiva històrica, això que estan vivint ara mateix com a poble era inevitable que tard o d’hora acabés passant.
Kíiv i la nació en construcció
Ciutat de les cúpules daurades a les seves esglésies i monestirs, moltes d’elles obra de renovacions fetes en l’època del hetman cossac Ivan Mazepa a principis del segle XVIII, Kíiv segueix radiant, i els seu immens patrimoni històric afortunadament continua intacte. Tot i la retirada de les forces russes del nord del país a l’abril, l’ombra del conflicte bèl·lic es projecta allà de forma més evident i palpable. .
Primera capital d’un estat “rus”, el conegut com a Rus de Kíiv (del segle IX al segle XII), confederació de principats on es va gestar una fusió entre tribus eslaves orientals governades per dinasties nòrdiques, la introducció de l’alfabet ciríl·lic, i l’adopció de l’ortodòxia cristiana com a credo, amb una sistema inspirat políticament i cultural en l’Imperi Romà d’Orient, a Kíiv se situa la gènesi de les actuals Ucraïna, Bielorússia i Federació Russa. La seva significació històrica la fa també objecte de desig de Vladimir Putin, en tant que per a la Rússia entesa com a imperi modern no és tolerable que “la mare de les ciutats russes” (i per extensió, tot Ucraïna) aprofundeixi el seu procés d’integració amb Occident.
La capital ucraïnesa ha estat el principal objectiu de la campanya d’atacs amb míssils i drons iniciada per les forces russes a l’octubre a fi d’erosionar la seva capacitat de generació i distribució elèctrica, provocant múltiples interrupcions en el subministrament, buscant minar així l’elevada moral dels i les ucraïneses. Les alarmes antiaèries sonen sovint, recordatori sonor de l’estat d’excepció que viu el país. El districte governamental i els edificis “sensibles" (com el dels serveis secrets, l’SBU) estan totalment blindats. A alguns punts del centre de la ciutat es troben exposats com trofeus vehicles militars russos destruïts durant aquest primer any de conflicte.
Igual que a Lviv, la majoria de monuments i estàtues de personatges que han jugat un paper destacat a la història del país estan cobertes per a protegir-les de possibles explosions. És el cas de la imponent efígie de Volodomir el Gran observant el riu Dnepr, d’Olga de Kíiv, de Iaroslav el Sabi, del hetman cossac Bohdan Khmelnitski, dels creadors del ciríl·lic Ciril i Metodi, o del mateix poeta i escriptor Taras Xevtxenko: tots ells, amb diferents tipus d’estructures, romanen tapats des de l’inici de la guerra, i així seguiran fins que aquesta no arribi a la seva fi. Es podria considerar una metàfora del dol que viu el país pels morts que fins ara ha deixat el conflicte. O també, com diu en Vània, “d’armilles antibales adaptades”. Nascut a la ciutat de Txercassi el 1987, al centre geogràfic del país, en Vània és economista i treballa en el sector de la logística. Amb ell i amb en Dània, de 35 anys, físic originari de Melitòpol, ciutat sota ocupació russa, parlem de la guerra i de la vida en temps de guerra, en una conversa que s’allarga fins ben entrada la nit, i que com totes les bones converses per aquestes latituds és ben regada amb abundants destil·lats.
En Dània relata com les defenses antiaèries han millorat molt la seva efectivitat des de l’octubre, protegint de forma més efectiva sobretot Kíiv i altres grans ciutats, de forma que gran part dels míssils i drons llençats per les forces russes són ara interceptats. Sistemes de defensa antiaèria rebuts recentment com els Gepard alemanys o els NASAMS noruecs hi juguen un paper clau, en combinació amb els S-300 dels que Ucraïna ja disposava als seus arsenals. Gràcies a això, i també a les altes temperatures que s’han donat aquest hivern, Rússia no ha aconseguit generar els impactes que pretenia, com ara disrupcions encara més greus de l’economia i de les vides de la gent.
Els dos seran mobilitzats durant les properes setmanes, i en Dània no amaga la seves preferències de poder servir justament a les unitats que integren les defenses antiaèries. Com a bon germanòfil i aficionat als temes militars, en Vània té entre cella i cella aconseguir que el seleccionin per a operar un tanc Leopard 2 dels que les forces armades ucraïneses començaran a rebre properament. També té molt interioritzat que, en les circumstàncies actuals, estar disposat a morir en defensa de la supervivència de la nació és un acte inalienable de patriotisme.
L’electricitat marxa durant unes hores com a conseqüència dels freqüents talls en el subministrament, però la conversa continua com si res, sota la llum d’un frontal encès penjant d’un armari. La plena confiança en la victòria torna a fer-se present. Per a en Dània, aquesta implica l’expulsió total de la presència militar russa del territori ucraïnès, (Crimea inclosa), reparacions pels danys causats i el judici als responsables polítics i militars. En Vània la considera com a “res menys que l’alliberament territorial complert, incloses Crimea i Sebastòpol”. Les seves respectives dones van marxar de Kíiv amb els fills en començar la guerra, i estan actualment refugiats a l’estranger, a França i a Alemanya. Per a tots dos, la distància envers els essers més estimats és el que fa més difícil i dura la situació actual.
El gens usual sol de justícia que fa l’endemà, un diumenge, convida a aprofitar el dia. Amb en Dània, en Vània i el seu amic Igor ens desplacem en cotxe cap als afores de Kíiv, en direcció a Hostòmel, Butxa i Irpin, escenaris d’alguns dels combats més durs durant les primeres setmanes de guerra, i de les atrocitats més greus comeses per unitats russes contra civils. Conforme ens apropem als límits de la ciutat pel nord-oest es multipliquen els rastres de la destrucció, i els checkpoints militars ucraïnesos.
La devastació que trobem a l’entorn de l’aeroport de Hostòmel és esfereïdora. Que les forces russes no es poguessin fer amb el control d’aquesta infraestructura durant els primers dies va ser clau per la defensa de Kíiv, i de retruc, de l’esdevenir de la guerra. La tranquil·litat i la calma que regna en aquest dia assolellat de febrer, amb tot el terreny nevat, fa que sigui difícil imaginar-se la intensitat dels combats i dels bombardejos que s’hi produïen fa menys d’un any. El mateix succeeix a Butxa, en aquest cas escenari de l’assassinat indiscriminat de desenes de civils. Al carrer Iablinska, epicentre de la barbàrie que va tenir-hi lloc, s’hi poden veure els treballs de reconstrucció de les cases destruïdes. I l’aflorar de la vida, que després de la tenebra poc a poc es va obrint camí.
De tornada a la capital, al dia següent ens trobem amb la Svitlana Grytsenko, nascuda a la mateixa Kíiv, a les oficines de la fundació local on treballa com a directora de programes. La conversa versa especialment sobre l’impacte de la guerra en la identitat i l’autopercepció dels ucraïnesos. “El 1991 vam aconseguir la llibertat sobre el paper, però mai vam arribar a ser lliures, i és només ara que estem lluitant per ser-ho. Ningú no ha aconseguit la llibertat a baix cost, sempre has de guanyar-te-la”, remarca. Considera que, amb les seves accions, Putin ha jugat un paper clau en la creació de comunitat entre les i els ucraïnesos. “Ara tenim una causa col·lectiva, alguna cosa en la qual creure. Mai no havíem estat tan units com ara, mai no havíem estat tan orgullosos de ser ucraïnesos, d’oest a est, de sud a nord. Units per a fer front a una amenaça externa. Haurem d’estar units també per a reconstruir el país, espero que ens en sortim”, relata.
El fet que molta gent hagi pres consciència de la importància de la identitat ucraïnesa ha generat també un augment en l’ús de l’ucraïnès, part fonamental d’aquesta. Això és ben perceptible també a la capital, on s’ha incrementat notablement l’ús, tot i no ser-ne encara la llengua majoritària. A diferència del que passava fins fa un any, ara no són pocs els que et responen en ucraïnès quan t’hi adreces en rus, tot i ser estranger. Les autoritats fa anys que impulsen mesures per a promocionar l’ucraïnès en detriment del rus, però l’agressió russa ha estat un factor fonamental perquè finalment la gran majoria dels ucraïnesos se l’hagin fet seva. Un fenomen que es nota també als mitjans digitals, i segons l’Svitlana abans gran part del contingut que es consumia era sobretot en rus, en tant que l’ucraïnès no era percebut com a prou atractiu. “Els millors continguts eren en rus, i allò fet en rus rebia molts més views que en ucraïnès. Ara hi ha molts més creadors de continguts que produeixen en ucraïnès”.
Aquesta percepció concorda amb un estudi de l’Institut Internacional de Sociologia de Kíiv (KIIS), un dels més prestigiosos del país en el seu àmbit. Així, si el 2017 un 23% emprava només la llengua ucraïnesa a internet, un 46% ambdues, i un 31% només el rus, a finals de 2022 la proporció havia canviat radicalment: ara fins a un 52% només empra l’ucraïnès, un 38% ambdues, i només rus el 6%.
L’Anton Grushetsky, sotsdirector del KIIS, dispara desenes de dades i xifres de memòria, evidenciant una autèntica passió per la seva feina. Descriu com el canvi de paradigma s’està produint especialment entre els russoparlants nadius. Entre un 30 i un 40% d’ucraïnesos segueixen utilitzant el rus de forma regular a les seves vides, però cada cop més d’entre els que tenen el rus com a primera llengua perceben l’ucraïnès com una part important de la seva identitat, i cada cop són més els que entre ells l’intenten utilitzar també a la seva vida diària. “Estan canviant els estereotips sobre la llengua. Abans l’ucraïnès a les ciutats del sud i est era percebuda com una cosa rural i poc civilitzada. Ara ha esdevingut un símbol d’Ucraïna, i del fet de ser i sentir-se ucraïnès”, conclou Grushetsky.
El sots director del KIIS dibuixa Ucraïna com una nació cívica i d’adscripció voluntària, on els sectors de dreta radical fan molt de soroll però són minoritaris. La guerra també ha tingut un impacte en aquest sentit: l’autoidentificació com a ciutadans ucraïnesos des de l’inici de l’agressió russa ha augmentat del 64% al 80% (el 1991 era del 45%). L’Anton n’atribueix gran part de la responsabilitat als atacs al sud i l’est del país, que ha fet que gran part de la població d’aquelles regions s’hagi sentit traïda per Rússia, afectant la seva identitat. Pel que fa a la llengua russa, i a la reducció progressiva del seu ús, ho atribueix a un factor en positiu i a un altre en negatiu: “d’una banda, al fet de mostrar a Rússia que no som el mateix poble, i que volem ser una nació independent. De l’altra, s’associa amb la llengua de l’enemic, i per aquest motiu ara hi ha a qui li genera rebuig”. De forma similar, fins abans de l’inici de la guerra, un 80% d’ucraïnesos tenia una visió positiva dels ciutadans de Rússia. Ara la xifra ha caigut fins al 10%, i Grushetsky ho atribueix al fet que a molts ucraïnesos els ha indignat i enfurismat la passivitat de la gran majoria d’ells davant la guerra, especialment després la revelació de barbàries com la de Butxa.
De Kíiv hi ha marxat una part de la població, però també és destinació de desplaçats interns provinents del sud i l’est del país. Una d’elles és la Natalia Volodymyrivna, de 65 anys, i originària de Melitòpol, una de les ciutats del sud del país que va quedar sota control rus durant els primers dies de la guerra. La Natalia relata amb emoció com pocs dies després de l’arribada de les tropes russes van començar les concentracions massives, amb lemes com “Metitòpol és Ucraïna” o “marxeu d’aquí”. “Serem aquí per sempre”, era el que sovint els responien els soldats. Les protestes van durar tres setmanes. Després, va començar el terror, amb les detencions massives i les desaparicions de persones. I la dispersió de les protestes amb granades i foc real.
“Molts n’han marxat, la meitat de la població s’hi ha quedat. Malauradament, una part d’aquests tenen posicions pro russes, i ja els hi sembla bé l’ocupació”. L’impacte que li van provocar els fets de Butxa la van fer decidir-se a intentar fugir cap al costat sota control ucraïnès, a mitjans d’abril, assumint els risc que això implicava. “Es possible que hagin entrat al nostre pis i s’ho hagin emportat tot. Espero que no sigui així. I espero poder tornar. Potser no serà aviat, però tornarem”, respon la Natàlia, en preguntar-li si creu que algun dia podrà retornar a casa.
Odessa, el sud que es reivindica
A l’orgullosa ciutat d’Odessa, les fases més dures de la guerra de moment han quedat enrere. Durant les primeres setmanes de l’ofensiva russa a la ciutat s’esperava un intent d’invasió amfíbia, i els bombardejos a la zona van ser intensos. Tota la part del seu estratègic port està ara blindada pels militars, incloent les mítiques escales Potemkin. Part de la població local ha marxat, d’altres hi han arribat per a refugiar-se des de zones més exposades, com les veïnes Kherson i Mikolaiv. Molts comerços han tancat. Els talls de llum i les alarmes antiaèries són freqüents, però la gent ha après a conviure-hi, i a la ciutat hi regna ara una estranya tranquil·litat.
Les arrels històriques de la ciutat són diverses. Odessa va ser construïda com a porta sud de l’Imperi rus cap al Mar Negre i la Mediterrània a finals del segle XVIII, a territori conquerit als otomans. Des de l’inici va ser poblada per importants comunitats de jueus, grecs, serbis, armenis, entre d’altres, que van jugar un paper fonamental en el desenvolupament comercial i l’esplendor arquitectònic i cultural assolit per la ciutat, arribant a esdevenir una de les principals urbs imperials.
Fa poques setmanes va ser retirada l’estàtua de l’emperadriu russa Caterina la Gran, i hi ha qui defensa retirar altres símbols de “presència russa” de la ciutat, com ara el monument al poeta Alexandr Pushkin. Els odessites estan dividits al respecte, també sobre el rol que li pertoca jugar a la seva pròpia història en el seu context actual d’agressió militar per part de Rússia. Odessa és una ciutat de llengua russa, però això no vol dir que sigui una ciutat russa, tal i com s’esforcen en aclarir els mateixos locals. Odessa es percep i es projecta com una ciutat ucraïnesa oberta i d’arrels genuïnament cosmopolites, cofoia de la seva especificitat. “On tot respira i bufa Europa” tal i com el mateix Pushkin la va descriure a l’obra Evgenii Onegin.
És allà on conversem amb en Vadim Khmarskii, professor d’història a la Universitat Nacional d’Odessa, originari de Donetsk. “Per desgràcia la guerra era inevitable, la lògica dels fets històrics ens portava cap a aquí. Després de la fi de l’URSS, Ucraïna i Rússia han anat entomant camins diferents, i mentre que Ucraïna gran part de la societat ha vist el seu futur en l’Europa occidental, Rússia cada cop s’ha anat tancant més en ella mateixa i ha anat retornant als seus instints més imperialistes”, explica.
Descriu el procés de construcció nacional del país com a “lent” des d’una òptica històrica, i que fins i tot durant els anys noranta era pura fraseologia. Per això, remarca que la guerra i la seva tragèdia “no són absolutament negatives”, en tant que han implicat la mobilització de la societat, des del punt de vista nacional però també ciutadà. Una mobilització en què tothom juga el seu rol, i això inclou tots els que consideren Ucraïna com a “casa seva”, tinguin l’ucraïnès o el rus com a llengua mare.“La nació és un plebiscit diari entorn de la idea del que pot fer cadascú cada dia perquè el país sobrevisqui. El desig de defensar la terra s’ha intensificat fortament el darrer any, i això en el futur es llegirà com a positiu”, conclou Khmarskii.
Un bon representant de la forta i marcada especificitat local és en Denis Kumzin, politòleg i professor de relacions internacionals a la mateixa universitat. Descriu la seva identitat com a odessita en primer lloc, després ucraïnesa i en tercer lloc europea. Amb ell ens trobem a una cafeteria al jardí municipal de la ciutat, construït pel català Felix de Ribas el 1803, germà del fundador i primer governador de la ciutat el 1794, i almirall de l’imperi rus, Josep de Ribas.
Kumzin reivindica el rol dels herois locals com de Ribas en la construcció d’una Ucraïna com nació política multicultural, i no pas ètnica, que pugui integrar el sud i l’est del país, i eventualment acomodar també el Donbàs i Crimea, però també ciutats com la mateixa Odessa. “A nivell d’homogeneïtat ètnica, Ucraïna no és com Polònia, i intentar replicar aquest model com pretenen alguns no funcionarà”, adverteix. “Hi ha personatges com Stepan Bandera que són admirats a les parts occidentals del país, però que al sud i a l’est generen molt de rebuig”, diu, defensant la idea de que una Ucraïna integradora i democràtica pot ser un perill més gran pel poder rus que no pas una d’autoritària i intolerant. Una Ucraïna que pugui servir com a exemple en positiu també per a molts ciutadans russos. Juntament amb la desoligarquització del país, considera que aquest serà un dels principals reptes a entomar després de la guerra.
Molta gent a Odessa ha desconnectat políticament i emocional de Rússia com a conseqüència de l’agressió militar. “Abans Rússia era una opció, ara aquesta gairebé ha desaparegut”. I la fi de la guerra? “No estem en un moment en què es pugui donar una negociació real. Potser en uns mesos canviarà la situació”. Reconeix que és difícil pensar i imaginar quan i com es pot donar la pau que hagi de venir. “El neoimperialisme rus és transversal, i un nou govern a Rússia no garanteix res. El liberalisme dels liberals russos s’acaba a on comença la qüestió ucraïnesa”, sentència, contundent.
Khàrkiv i la resistència traumàtica
Segona urbs més important i poblada d’Ucraïna, Khàrkiv és una ciutat referent en l’àmbit cultural, i compta amb institucions científiques i acadèmiques de primer nivell. Entre 1919 i 1934 va ser capital de la Ucraïna soviètica, castigant els bolxevics amb aquesta decisió a Kíiv per haver estat capital de la nacionalista República Popular d’Ucraïna durant part de la guerra civil russa. La ciutat va ser també un important centre neuràlgic de l’underground soviètic durant els anys setanta i vuitanta, un període ben retratat per Emmanuel Carrère a la seva obra sobre la vida d’Eduard Limónov.
Les ferides obertes de la guerra són aquí molt més visibles. Situada a només 40 quilòmetres de la frontera russa, a l’inici de l’ofensiva russa la ciutat va ser semiencerclada per les forces russes, que la van intentar conquerir sense èxit. Diversos edificis del centre de la ciutat van quedar parcialment o totalment destruïts pels atacs. Tot i que la situació ha millorat substancialment d’ençà la contraofensiva ucraïnesa del setembre que va aconseguir expulsar les forces russes uns 100 quilòmetres cap a l’est, a dia d’avui segueix exposada a bombardejos freqüents, i les alarmes antiaèries són aquí una constant.
La gran majoria dels comerços han tancat, i la guerra i els seus efectes són presents a bona part de les converses als pocs bars i restaurants que queden oberts. Sorprèn la forma com la ciutat està cosida amb taulons de conglomerat que cobreixen les portes i finestres de molts edificis per a protegir-los de possibles explosions.
Aquí és on ens trobem i conversem amb l’Andrii Volianskyi i la Svetlana Novosélova, director d’un petit centre mèdic local al centre de la ciutat, i psicòloga treballadora del centre, respectivament. A l’estudi que hi ha a les golfes del petit edifici de l’època imperial russa on tracten els pacients, parlem de la guerra a Kharkiv, i dels impactes d’aquesta en la psique de la gent.
“Històricament, la nostra regió s’havia sentit propera a Rússia. Parlàvem rus, estimàvem els russos. Però han envaït el nostre país, han matat la nostra gent. Ara, a la gran majoria de ciutadans de Khàrkiv no els agrada Rússia. Parlem sobretot en rus entre nosaltres, però hem entès una cosa important: som diferents. Potser hi tenim familiars, però Rússia és ara el nostre enemic. Psicològicament tot això ha estat un xoc molt gran per a la nostra estabilitat mental, i ara aquesta està en ruïnes”.
Paraules de l’Andrii. Al seu centre mèdic han atès milers de persones des de l’inici de la guerra. “Intentem portar a terme una rehabilitació multidisciplinària que integri les vessants físiques i psicològiques, les quals considerem indestriables”, narra. Els impactes en la salut mental de la gent són incommensurables, segons expliquen, amb infinitat de casos d’estrès, traumes diversos, síndrome post traumàtic, atacs de pànic, pors i fòbies. El soroll de les explosions, ser ferit, la pèrdua d’éssers estimats, perdre la casa, o la desaparició física del lloc de feina en són algunes de les causes principals.
Des del principi, la Svetlana ha fet també de voluntària a una xarxa de suport i atenció psicològica que s’ha organitzat a totes les regions del país. Amb llàgrimes als ulls, descriu el drama dels primers mesos, quan les forces russes programaven els bombardejos durant dies o setmanes sempre a les mateixes hores de la nit. “Durant un temps començaven a bombardejar cada dia a les onze de la nit, amb l’inici del toc de queda. Al cap d’un temps, canviaven a les dues de la nit. Això va tenir un impacte terrible en l’ànim de gent, que esperava amb pànic l’arribada de la nit. Molts van desenvolupar fòbies a la nit, por d’anar a dormir”. La devastació material, però també la destrucció anímica i psicològica, com a tàctica militar. La destrucció emocional d’una ciutat, davant la impossibilitat de conquerir-la i dominar-la.
L’impacte psicològic afecta especialment els infants, molts dels quals pateixen episodis d’ansietat i pànic. Uns traumes que en molts casos arrossegaran la resta de les seves vides, com explica la Svetlana. “La infància no hauria de ser això, la infància hauria de ser una altra cosa. Els nens són el nostre futur”.
La foscor de la nit és aquí més intensa i absoluta que a Kíiv, Odessa o Lviv, i quan es fa fosc tan sols els llums dels cotxes il·luminen uns carrers que des del vespre queden gairebé deserts. Del milió i mig d’habitants amb els que comptava la ciutat abans de començar la guerra, durant les primeres setmanes en van marxar un 70%. Una part hi han tornat els darrers mesos, i ara hi viuen un milió de persones, segons les autoritats locals. Molts dels que no han tornat encara ja mai més ho faran.
Aquesta crònica finalitza al barri residencial de Severnaia Saltovka, al límit nord-oriental de la ciutat. Construït a partir de 1988, abans de la guerra hi vivien 30.000 persones. Ara és un barri fantasma, i amb prou feines n’hi queden uns centenars, la majoria gent d’edat avançada que no ha pogut marxar, o que considera que pel temps de vida que els queda ja no val la pena fer-ho. Es fa difícil descriure amb paraules la dimensió de la devastació. Els edificis són alts blocs de vivendes d’entre vuit i setze pisos, i gairebé tots van ser castigats pels bombardejos de les forces russes, la majoria quedant parcialment destruïts. En caminar pels seus carrers deserts es pot copsar el significat de la barbàrie i de la inhumanitat més despietades, on tota noció de civilització de cop i volta desapareix.
Assumida com una lluita existencial que fa un any que dura, segons les enquestes del KIIS un 95% dels ucraïnesos estan molt segurs o bastant segurs de la “victòria”. Una idea que ha estat present com una constant i horitzó inevitable a totes les converses d’aquests dies. Davant del dolor i del trauma col·lectiu, la fe en la victòria i l’esperança en el futur és el motor que els dona força per a seguir endavant. Com diu l’Svetlana, “cada dia ens acosta més a la victòria. Tothom juga el seu paper”.
Aquesta és una guerra en la que es confronten dues idees molt poderoses: la voluntat de ser imperi contra la voluntat de sobreviure i d’existir. La voluntat de ser lliure davant la voluntat de ser imperi mitjançant la dominació de l’altre. Un conflicte bèl·lic que ha fet trontollar els fonaments de la història de l’Europa oriental. Un any que, pel poble d’Ucraïna, de ben segur durarà segles.