Una moció de censura insòlita. La que Vox ha anunciat que presentarà. L’aspirant a president del Govern no té cap possibilitat de triomfar, no és el líder de cap partit i per tant no podrà obtenir rèdit d’imatge política de la moció i, per si mancava quelcom, es tracta d’un antic comunista que ara defensa la segona moció de censura d’un partit neofeixista. Un esperpent, tot plegat.
L’esperpent encara podria ser prou més intens i fer-se més evident si -com es publicà el passat dijous- tots o la majoria de la resta de grups parlamentaris decidissin fer el buit a la delirant iniciativa de Vox. És a dir, que no donessin la rèplica al fantasmagòric optant a la presidència del Govern, Ramón Tamames, i es limitessin a votar en contra o abstenir-se. La iniciativa partí d’ERC, segons publicà el confidencial.com,i si més no dijous diversos grups dels que donen suport al Govern de Pedro Sánchez s’ho estaven plantejant.
Ramón Tamames. Des del moment en el que Vox va filtrar que havia ofert a Ramón Tamames ser qui defensés la segona moció de censura -la primera ja va ser prou estranya, no debades pretenia anar més en contra del PP que de l’Executiu de Pedro Sánchez-, l’antic comunista ha tingut una intensa presència mediàtica en els mitjans de comunicació de la dreta i la ultradreta. Quelcom que s’emmarca dins del protagonisme públic que les capçaleres d’aquests àmbits han atorgat a antics destacats membres del PSOE que ara en diuen pestes de l’actual líder socialista i de la gestió que fa al capdavant del Govern d’Espanya. Això ja basta per retratar l’operació.
Tamames ha perfilat amb la cúpula ultradretana el seu discurs de la moció -si bé el líder de Vox, Santiago Abascal, assegura que l’ha escrit «amb total llibertat»-, en una convergència amb el partit neofeixista certament estrambòtica i enormement cridanera a ulls de molta gent. No debades l’evolució ideològica d’aquest economista nascut a Madrid el 1933 és de les més curioses, a l’altura d’altres il.lustres protagonistes de canvis ideològics que culminaren en una ubicació contrària a la inicial. No és l’únic, certament, que ha fet recorreguts d’aquesta mena. És famós el cas invers de Jorge Vestringe, que des de ambients nazis passà a militar i es convertí en secretari general d’Aliança Popular per, al cap d’uns anys, sortir del partit conservador que es convertiria en l’actual PP per anar basculant cap a l’esquerra i acabant essent un teòric de l'esquerra extramada i simpatitzant de Podemos.
La biografia extractada de Tamames mostra que va néixer en una família de l’alta burgesia madrilenya, tingué una educació elitista i cursà Dret i Ciències Econòmiques a la Universitat de Madrid. Funcionari des de 1957 -tècnic comercial de l’Estat- el 1968 entrà en la docència universitària com a catedràtic d’Estructura Econòmica. Ja aleshores tenia una certa fama, en especial en ambients progressistes antifranquistes en el Madrid d’aquell temps, gràcies a obres com Estructura económica de España, editada el 1960, de la qual se n’han fet 26 edicions.
Políticament el seu compromís orgànic s’inicià el 1956 quan s’afilià al Partit Comunista d’Espanya, en el qual arribà a fer part de la direcció el 1976. En aquesta condició va ser elegit diputat del Congrés el 1977 i 1979. Aquest últim any passà a la política local, essent regidor de l’Ajuntament de Madrid pel mateix partit i primer tinent de batlle durant l’alcaldia d’Enrique Tierno Galván.
Enmig de les successives crisis del PCE, Tamames inicià la seva cridanera cursa de canvis ideològics i polítics. Primer optà per abandonar el PCE el 1981 per crear al cap de tres anys la Federación Progresista (FP) que participà en la fundació d’Izquierda Unida (IU) el 1986. Al cap d’un any, però, Tamames va fer que el seu grup abandonés IU, tot i que havia estat elegit (1986) diputat per aquesta formació. En veure’s desplaçat de qualsevol protagonisme, en vistes a les eleccions generals de 1989 abandonà el partit que havia fundat i entrà a militar en el Centro Democrático y Social (CDS), liderat per Adolfo Suárez. En el qual no tingué cap rellevància. Poc després anuncià que abandonava la política.
En els últims trenta anys evolucionà cada cop més cap a la dreta, segons ell ha explicat en diverses entrevistes.
Sempre ha tingut un tracte especialment amable per part dels mitjans de comunicació de Madrid. Al respecte en la seva biografia destaca que fou un dels impulsors del diari El País. Així mateix col.laborà amb capçaleres senyeres del progressisme del anys seixanta i setanta com Triunfo,Cuadernos para el diálogo,Diario 16... Posteriorment la seva signatura va aparèixer a mitjans dretans com -entre d’altres- El Mundo, COPE i ABC, ja dins de la dècada de 1990.
El camí cap a la dreta de Tamames culmina ara posant-se al front de la moció de censura del neofeixisme contra el Govern del PSOE i d’Unides Podem.