L’erma regió de Xingjian, al nord-oest de la Xina, és el lloc més inhòspit del país. El paisatge està marcat per abruptes serralades que esqueixen el cel: el massís del Tian Shan, la regió del Pamir i la serralada del Kulun. Al bell mig, un territori tan extens com tot el Regne Unit cobert pel desert del Taklamakan. Antany, la Xina havia fet proves nuclears als confins d’aquesta terra erma. Avui dia hi ha centenars de milers d’uigurs de fe musulmana tancats en camps de reeducació.
Justament en aquesta terra infèrtil que mora entre el terror policial i l’arena del desert és on es decideix el futur del subministrament energètic d’Europa. I és que Xinjiang és el Silicon Valley del sector de l’energia solar a escala global.
Durant els últims anys s’han construït nombrosos parcs solars a banda i banda de les carreteres i autopistes que creuen la regió, rectes com un canó d’escopeta. Les plaques miren totes cap al sud. Tota aquesta energia solar —juntament amb l’energia generada a partir de carbó i obtinguda gràcies a enormes subvencions— és necessària per obtenir silici cristal·lí, el material a partir del qual es fabriquen les plaques solars.
Per obtenir silici cal processar la sorra de quars mitjançant potents forns d’arc elèctric a més de 2000 graus. Aproximadament el 40% dels costos de fabricació deriven de l’electricitat que consumeixen els forns, i enlloc de la Xina l’energia és tan barata com a Xinjiang.
Un 45% de la producció de silici policristal·lí prové de la regió, on també hi tenen la seu quatre dels cinc principals fabricants del món. Sense aquest material, el sector de l’energia solar a escala global no pot funcionar.
Pequín vol aprofitar aquesta dependència en benefici propi. A finals de desembre, el ministeri de Comerç de la Xina va publicar una nota a la seva pàgina web oficial. El text en qüestió parlava en termes opacs d’una “revisió del catàleg de tecnologies l’exportació de les quals està prohibida o limitada a la Xina”.
Tanmateix, si entra en vigor, la llista és clara: de cara al futur, el Ministeri preveu que la maquinària per a l’obtenció de matèries primes destinades a la fabricació de panells fotovoltaics només es pugui exportar de manera encara més limitada. Les empreses xineses que vulguin enviar-ne fora precisaran d’una autorització oficial. Una maniobra que permet ofegar la indústria de l’energia solar a Europa i als Estats Units, i subvertir la transició energètica.
Aquest missatge ha generat malestar a tot el sector, ja que afecta Occident en un moment delicat. El dia en què les tropes russes van iniciar la invasió d’Ucraïna va quedar més clar que mai que Europa ha de renunciar a les importacions de gas barat. A fi i efecte de reduir la dependència de Rússia, cal esperonar l’expansió de les energies renovables. Per aquest motiu, a totes dues bandes de l’Atlàntic s’està treballant intensament per recuperar la indústria entorn de l’energia solar. Això, és clar, no agrada gens a Pequín, que no té cap ganes de tenir competència en un negoci multimilionari com aquest.
“Quan entrin en vigor les restriccions a les exportacions, Europa no podrà continuar desenvolupant aquestes tecnologies”, explica Andreas Bett, director de l’Institut Fraunhofer per als Sistemes Energètics Solars, a Freiburg. Frank Asbeck, antic director de l’empresa Solarworld —que feu fallida temps enrere—, afegeix: “Qui vulgui vendre panells o construir parcs solars ara haurà de témer perquè les importacions de la Xina poden frenar-se en qualsevol moment.”
D’alternatives n’hi ha ben poques. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, el 79% del silici policristal·lí d’arreu del món prové de la Xina, igual que el 85% de les plaques solars i ben bé tres quartes parts dels panells fotovoltaics. El més impactant és el predomini xinès en el producte més bàsic de les plaques: unes fines làmines de silici conegudes com cel·les fotovoltaiques. La Xina ostenta un aclaparador 97% del mercat mundial.
Si Occident vol desfer aquest quasi-monopoli xinès al llarg de la cadena de creació de valor, ha de construir grans fàbriques; però com se suposa que ho ha de fer sense maquinària de la Xina?
A dia d’avui, les principals deu empreses d’enginyeria mecànica dedicades al sector de les fotovoltaiques també tenen la seu a la República Popular de la Xina.
“Al principi es limitaven a copiar els nostres sistemes i a oferir-los a la indústria. La qualitat era inferior, però el preu era irrisori”, explica el representant d’una empresa europea que ha abandonat el sector de l’energia solar. Actualment, la Xina ja ha continuat desenvolupant la tecnologia. Sense les instal·lacions xineses, Europa i els Estats Units pràcticament serien incapaços de construir plantes de producció de panells solars o dels components que els conformen.
“Fa anys que advertim que això passaria, però a Europa hem caigut al parany dels panells solars barats”, afirma Gunter Erfurt, director de l’empresa Meyer Burger. L’empresa solia construir maquinària per a les plantes solars. Actualment, Meyer Burger produeix panells, entre altres llocs a la l’antiga zona industrial de Solar Valley, al terme municipal de Bitterfeld-Wolfen. És un intent de reviscolar una indústria que a Alemanya va desaparèixer quinze anys enrere en no poder competir amb els proveïdors xinesos.
Temps enrere, empreses pioneres del sector com Q-Cells, Solarworld o Conergy s’havien arribat a convertir en líders del mercat. Fins i tot Bosch va pujar momentàniament al carro de l’energia solar quan era un sector en expansió. Aleshores, però, van arribar els proveïdors xinesos amb cel·les, plaques i panells a preus imbatibles. Jugaven amb avantatge: grans ajudes estatals en forma de finançament, de terrenys barats, d’energia barata i de bonificacions fiscals. No hi havia manera de fer-los la competència.
Les ajudes que Brussel·les i Berlín van prometre als fabricants alemanys no van ser prou i com que Pequín va amenaçar amb represàlies, la Unió Europea va apostar per un dels seus típics compromisos: el 2013 va imposar aranzels antidumping i va prescriure preus mínims per a certs productes i components barats provinents de la Xina. Les sancions no van tenir gran repercussió en la competència xinesa i, a més a més, tenia maneres d’evadir-les.
En aquell moment, el govern federal d’Alemanya va pressionar perquè Brussel·les no burxés gaire els dirigents xinesos, no fos cas que això afectés els negocis automobilístics alemanys a l’Àsia Oriental. Pocs anys més tard, la indústria de l’energia solar alemanya va implosionar. “La política podria haver desfet el monopoli xinès, però no va voler. Se’ns va sacrificar a l’altar de la indústria de l’automòbil”, conclou Frank Asbeck. Avui, aquest pioner de l’energia solar ja té 63 anys i es dedica a vendre carn de caça i fusta de la seva pròpia finca de caça, a criar porcs mangalica i, de tant en tant, assessora emprenedors del sector energètic. Més d’un s’adona just ara de la gravetat de la situació, afirma.
L’energia fotovoltaica s’ha convertit en un negoci enorme en el qual la indústria alemanya no hi pinta res. Les principals empreses xineses del sector hi han destinat més de 50 mil milions de dòlars durant els últims anys: deu vegades el que hi ha invertit la competència europea. El 2021, les exportacions xineses en productes relacionats amb l’energia solar van tenir un valor de més de 30 mil milions de dòlars. I es preveu que això només sigui el principi: si es vol descarbonitzar la indústria global, la xifra de panells instal·lats ha d’augmentar exponencialment al llargs dels propers anys. Pequín no té cap intenció de compartir aquest mercat a l’alça, ni amb Europa ni amb els Estats Units.
L’amenaça de prohibir les exportacions forma part del conflicte comercial entre Pequín i Washington. El que va començar fa uns cinc anys amb un parell de milions de dòlars en impostos d’importació s’ha convertit en una guerra comercial ruïnosa en la qual uns i altres han imposat a l’oponent aranzels que han arribat als centenars de milers de milions de dòlars i prohibicions a l’exportació.
Per exemple, arran de les mesures imposades per l’expresident nord-americà Donald Trump, el gegant tecnològic xinès Huawei no pot importar semiconductors d’empreses americanes. El mateix s’aplica als xips fabricats amb maquinària estatunidenca o amb un procediment de producció patentat als Estats Units. I just fa poques setmanes, Joe Biden i els governs dels Països Baixos i del Japó van declarar que no vendrien més maquinària especialitzada per a la fabricació de xips a la Xina.
La cort de Pequín s’ha dedicat a estudiar detingudament la nova llei aprovada per Biden coneguda com Inflation Reduction Act i s’ha adonat que els Estats Units vol crear la seva pròpia indústria solar. I ho vol fer mitjançant bonificacions fiscals i crèdits a bon preu, tal com ho feu la Xina al seu moment.
El mes de gener, la Casa Blanca va anunciar que el fabricant de plaques solars coreà Hanwha Q-Cells té la intenció d’invertir 2,5 mil milions de dòlars en la construcció d’una planta de producció a l’estat de Geòrgia. Segons el ministeri d’Energia de Washington, la proporció d’energia solar en la generació de corrent als Estats Units ha d’augmentar del 6% actual fins al 40% d’ara al 2035 perquè el país assoleixi els seus objectius climàtics.
Des de l’estiu passat, als Estats Units només es poden importar col·lectors solars de Xinjiang si el fabricant és capaç de demostrar que s’han produït sense recórrer a treballs forçats. Des d’aleshores, als ports nord-americans la mercaderia provinent d’aquella regió problemàtica no fa més que acumular-se.
La Unió Europea també ha anunciat plans molt ambiciosos. Fins al 2030, la Comissió vol multiplicar gairebé per tres la capacitat de generar electricitat en parcs solars, teulades i façanes d’arreu del continent. El desembre, Brussel·les va crear una aliança de la indústria del sector amb l’objectiu que el 2025 s’hagi augmentat la producció de components clau fins a poder generar una potència mínima de 30 gigawatt. Una capacitat que, ara per ara, no arriba ni als 5 gigawatt.
El que la Comissió encara no ha explicat és com s’ha d’aconseguir tot això sense components provinents de la Xina.
El líder de l’empresa Meyer Burger, Gunter Erfurt, és tan previsor com pot. Fa un parell de setmanes va firmar un contracte de subministrament a llarg termini amb el fabricant noruec de cel·les fotovoltaiques Norsun; i també amb Norwegian Crystals. Totes dues empreses són petites, i és que els productors occidentals no arriben a ocupar un 1% del mercat mundial. Seria impossible compensar una interrupció total de les importacions de la Xina, admet Erfurt: “Però no podem desentendre’ns.”
Ell no creu que Pequín realment arribi tan lluny. “D’entrada, l’objectiu dels xinesos no és aturar l’exportació de cel·les fotovoltaiques a altres països, sinó impedir que es comencin a produir a altres indrets del planeta.”
Alemanya, ara per ara, no està en posició de competir. Si bé és cert que de coneixement tecnològic, d’enginyers i de patents no en falten, Erfurt és clar: “En matèria d’energies netes, a Alemanya el que falta és ambició política.” Hi ha massa traves burocràtiques, ja d’entrada per construir fàbriques.
L’única manera d’aconseguir crear els fonaments per reviscolar la indústria de l’energia solar és que la política estableixi les condicions apropiades al llarg dels propers any i mig o dos anys. I partint de la base que hi haurà inversors i grans corporacions que s’hi apuntaran, com Bosch va fer al seu moment.
Amb tot, la distància que separa la indústria local del lideratge mundial queda palesa en l’última ampliació de capital de l’empresa Meyer Burger. L’empresa ha aconseguit 250 milions de francs suïssos per ampliar la producció. Si va tot bé, a finals del 2024 podrà fabricar panells amb una capacitat total de fins a 3 gigawatt anuals. Per fer-nos una idea de la situació, però: l’empresa xinesa Jinko Solar ven cada any al voltant de 40 gigawatt de potència.
Traducció de Laura Obradors