Si voleu entendre per què Catalunya no és Espanya (ni ganes!), una de les millors proves la trobareu en el Barçagate actual. De Barçagates n’hi ha més d’un un cada temporada des que Primo de Rivera els va tancar el camp l’any 1921 i potser algú amb paciència benedictina els hauria d’anar numerant. Res de nou. L’últim és que resulta que des de la direcció del club es van anar fent pagaments al vicepresident i número dos del Comité Técnico de Árbitros per informes tècnics des de fa un porró d’anys i que la premsa madrilenya hi suca pa. A Madrid tothom està nerviosíssim amb la notícia i, en canvi, a Barcelona, la gent directament actua com qui sent ploure. I doncs que us pensàveu? L’afecció fa anys que sap que els nens no venen de París però els àrbitres venen de Madrid i més val tenir-los tips, que si no ploren i fan destrosses.
La cosa que té més gràcia és que fins i tot el directiu encarregat dels pagaments se’n quedava el 50% perquè l’home, prudent, ja seu devia saber que els honoraris dels advocats cinc estrelles i amb despatx a la Diagonal estan pels núvols. Ningú no se n’ha queixat, però, a Barcelona i els esgarips moralitzants només arriben de la ciutat que porta el nom del Reial Madrid.
Que a hores d’ara algú pretengui moralitzar el futbol fa venir un badall i fins i tot una mica de pena. El futbol sempre ha estat de cafè, copa, puro i casa de putes. A la gent li agrada així i ben fet que fan perquè per moralitzar ja hi ha els capellans. Què seria de nosaltres dilluns si no poguéssim recordar la mare del davanter o de l’àrbitre corresponent?
Per molt que ara ho vulguin dissimular (a costa de Dani Alves que no entén com els temps estan canviant) el futbol ha de ser bronca, cunyats i bar de barriada llardós i fosc. És la felicitat dels pobres i l’únic mecanisme d’igualació social que se’ns permet legalment, al menys des que la guillotina va caure en desús. Això normalment val una pasta i si s’ha de pagar, es paga. Pitjor és arribar dilluns a l’oficina i trobar-se el cap de personal tocant els nassos. Passar-se les emprenyades parlant de futbol és molt sà. Les bones persones, els savis de vil·la trista i els socis de l’Espanyol emprenyats simplement no han entès res.
El Madrid passi el que passi no cal ni que compri àrbitres. El Barça pagant, com a molt pot aconseguir que no li toqui un Guruzeta o similar; però mai de mai es deixarà de complir la màxima que diu que per tal que expulsin un jugador blanc ha de fer, com a mínim, el doble de faltes que un de blaugrana. Ho diuen la llei i els profetes.
A dreta llei “tocar” àrbitres deu ser un delicte, deu estar penat amb no-se-sap-les-penes-de-l’-infern i sembla que segons la normativa fins i tot es podria baixar el club a Regional a Segona. I aquí és on ve la sorpresa, o la sospresa que diria el mític president Nuñez. No he vist cap barcelonista a qui això el preocupi ni gens ni mica. L’ideal de tot barcelonista –i de tota la vida– és jugar amb el PSG i no amb el Madrid.
Però és que, a més, els barcelonistes tenen presents les paraules profètiques del poeta Joan Brossa quan li van preguntar per la independència de Catalunya. Com que tots el poetes (els poetes bons) són vidents, Brossa ho va tenir clar: “Catalunya serà independent quan el Barça baixi a Segona divisió”.
Santa profecia brossiana! Imagineu-vos que tota l’energia que malgastem cada dia que juguen els nostres insultant la santa mare d’un àrbitre del col·legi murcià, la dediquéssim a fotre sarau, a cremar contenidors, a escridassar polítics, a encerclar Foment del Treball, a recordar els bancs que ens deuen 55.000 milions pel rescat, a demanar la jubilació als 60 anys o a altres coses de la mateixa necessària obvietat. Si calculeu el preu de tot plegat, una mica de corrupció al Barça surt molt i molt barata.
Però que es faci justícia i que, com diu la llatinada, pereat mundus. De debò, tinc moltes ganes que el Marca i el xiriguitu dels Jugones se’n surti amb la campanyeta i el Barça sigui castigat amb el descens pels déus de la Reial Federació, la UEFA, la FIFA i el pare carbasser. Em sembla que aleshores ens començarem a divertir i amb sort podrem fer la feina que un dia d’octubre es va quedar sense acabar.