Els “pixapins” protagonistes incòmodes de l’exposició
Una exposició que porta com a títol L’ombra del pixapins demostra que es tracta d’una provocació per part de l’artista, sobretot si tenim en compte el veritable significat de la paraula “pixapins”, que en castellà es tradueix com a “domingueros”. Es tracta d’un adjectiu que la gent d’un poble petit o mitjà aplica als barcelonins o provinents d’altres indrets quan els venen a visitar. En realitat és una mena de menyspreu dirigit als habitants de la ciutat. La definició exacta de “pixapins” és la d’aquella persona que fa les seves necessitats en un pi, o el que és el mateix, no ha tingut temps d’anar al lavabo abans i, per tant, les ha de fer al camp al costat d’un arbre. Haig de reconèixer que sempre m’ha molestat aquest comentari, ja que quan hom surt de la ciutat i se’n va d’excursió al camp —també podria ser a l’inrevés— procura comportar-se de la manera més correcta possible.
Ara l’artista nord-americà Art Larson exposa a La Virreina, Centre de la Imatge una sèrie d’obres que fan referència a la visió que té un foraster respecte d’allò que observa, com és el cas de voler mostrar vestigis del que es pot considerar com a situacions singulars que s’han produït en el seu esdevenir vivencial, on “l’ombra de l’artista” no és aliena a l’entorn físic del qual forma part.
Encara que Larson s’enfronti a un tema que podríem considerar com a banal o superficial, no deixa de ser una crítica a l’ésser humà i al seu comportament, ja que es basa a mostrar des d’una posició, podríem dir, que coherent, però amb “un cert riure polític, i en absolut frívol, des del qual Larson afronta la majoria de les seves peces”, tal com ens adverteix el comissari de l’exposició, Valentín Roma.
Considero que l’exposició s’endinsa en un terreny òbviament conceptual, on la fotografia, el dibuix i el vídeo són els principals protagonistes. L’artista pretén, i alhora aconsegueix ,un efecte visual gairebé dissuasiu, que no “s’allunya d’un relat lliurat a la coherència o al discurs sense fissures”. El públic observa aquest discurs a través de cadascuna de les obres que s’exhibeixen en una sala plena d’imatges, però que permet adonar-nos de la infinitat de detalls que tenen.
Art Larson. Una trajectòria multidisciplinària
Art Larson (1962, San Diego, Califòrnia) va venir a Espanya el 1988, i quatre anys després es va instal·lar a Barcelona. La seva formació s’ha desenvolupat en diverses institucions de San Francisco, entre elles l’Art Institute, la University, l’Academy of Art College i San Diego City College. A més, és professor i coordinador de workshop de Deià Escola d’Art Superior de Disseny de Barcelona. La seva primera exposició individual es va celebrar a Hispano 20 de Pamplona, l’any 1992, encara que ja havia participat en diferents mostres col·lectives, com per exemple Post-Neo-Ism, a Bannam Place Exhibitions Space de San Francisco, el 1985.
L’ombra dels “pixapins“
Valentín Roma ha articulat l’exposició entorn d’un sol espai que, per una banda, permet apropar l’obra al públic, però per una altra considero que caldria disposar de més sales per poder contemplar amb calma i comoditat els vídeos que s’exhibeixen.
La mostra es divideix en diversos àmbits: Shadow of the flatlander, Arbres 2010-actualitat, Calendaris, Present Perfect i Itinerari d’un artista ambulant. Respecte de Shadow of the flatlander, es tracta d’una expressió col·loquial del sud de Califòrnia que vol dir “foraster”. Significa quan algú visita un lloc diferent del seu —com per exemple succeeix amb la gent barcelonina quan va a un poble determinat— amb costums i tradicions que no són les seves i se sent foraster o estrany. Per això el mateix artista compleix la funció d’observador d’una realitat que no li és aliena.
A causa d’aquesta circumstància, Larson adopta la figura del pixapins, o sigui, actua com l’ombra de l’artista, adoptant una forma “movedissa, que canvia de posició segons el moviment del sol al cel, que s’allarga, s’escurça o desapareix totalment en funció de l’hora del dia i de l’existència o absència de la llum”. En aquest apartat la sensació de pas del temps és ben evident, ja que serveix per anar captant el moviment que es produeix cada moment per part de l’ésser humà a través del filtre del paisatge.
Dins de l’àmbit d’Arbres 2010-actualitat, l’artista mostra una sèrie de vídeos que es van crear el 2010, on veiem la figura d’un arbre mitjançant una ubicació determinada seguint les coordenades GPS. No fan referència a un arbre concret sinó a qualsevol que sigui insignificant respecte del seu entorn natural, però què “l’únic moviment de la càmera prové de la inestabilitat de la mà de l’artista. La insistència d’un enfocament fix a l’arbre és incòmoda”. Larson busca a través d’aquests vídeos fer la sensació de silenci, provocant que el públic s’aproximi al seu ideari aconseguint que reflexioni sobre la seva proposta. La presència dels arbres permeten que ens adonem de l’existència d’un espai de llibertat, ja que notem “el seu món, la vida que passa al seu voltant mentre ells romanen arrelats al lloc: el tractor que va cap als camps, un home que es dirigeix a la feina; el sol naixent, la llum minvant”.
Respecte de Calendaris, abasta el període 2018-2020. Representa un calendari amb els dotze mesos de l’any. En total n’hi ha tres que ocupen tota una paret de la sala. Estan il·lustrats amb una sèrie de dibuixos on apareixen dates i dies que per a l’artista tenen diversos significats. Es tracta també del pas del temps. Les pàgines fan referència a moments concrets i reals de la seva vida diària, situant-se “en la dicotomia d’allò que és personal i allò que és privat, el que és permanent i el que és descartable”. Si ho pensem des d’una òptica racional, aquests dibuixos no deixen de ser un conjunt de reflexions, pensaments i comentaris de tipus personal. En total hi ha 36 dibuixos (3 x 12).
En el cas del primer calendari, el de l’any 2019, veiem un grup de muntanyes en color i imatges en blanc i negre relacionades amb el que succeeix en qualsevol ciutat del món, com per exemple “escenes de carrer desoladores: un contenidor d’escombraries, un pal de telèfon, un aparcament abandonat…”. Per a nosaltres són escenes que no signifiquen res, però per a l’artista són importants, o no ho són quan nosaltres mateixos apuntem en un calendari de la cuina el que farem durant la setmana? La diferència està que Larson “capta plenament la serenitat, la crua presència d’aquestes escenes oposades”.
Quant a l’apartat Arbres, contemplem un grup de dibuixos en color on també inclou horaris de feina, cites, reunions, etc., que mostren l’activitat quotidiana del seu autor, en aquest cas el mateix artista. Són esdeveniments personals, però que poden correspondre a qualsevol de nosaltres. El comissari es fa la pregunta següent: “Quina és la relació del dibuix amb el mes que representa? Amb els altres dibuixos? Amb les estacions i l’època de l’any? Aparentment, aquestes tasques potser no ens interessen gaire, però per a ell sí que són significatives, per això les seves “anotacions que es marquen en un llapis subratllen com són de transitòries. Preocupacions que s’anticipen, s’executen, s’obliden… o no”.
A Present Perfect l’artista es representa ell mateix, encara que són imatges de quan era jove i amb un cert sentit de l’humor. En aquest cas el protagonista de l’obra no són els altres o els paisatges representats, sinó que és ell mateix mitjançant una sèrie d’escenes que li són properes. Hi ha escenes de les seves vacances estivals a Califòrnia on mostra la seva faceta més grollera, però que resta compensada perquè confessa els seus actes.
Finalment, a L’itinerari d’un artista ambulant veiem una llista de llocs que Larson ha visitat i que serveixen per adonar-se de fins a quin punt ha arribat el seu treball. És com un mena de recorregut dels indrets que ha trepitjat i que signifiquen molt en el seu esdevenir creatiu. Per això el seu pas “és viu i ferm alhora. Es deixa portar, sense cap pla ni itinerari, ni cap destinació precisa”. En resum Art Larson fa un viatge a través del temps a través dels seus records i vincles més personals.
Art Larson. L’ombra del pixapins
Comissari : Valentín Roma
La Virreina Centre de la Imatge
La Rambla, 99. Barcelona
Fins al 23 d’abril de 2023