Els Crítics

La constel·lació Raemon

Ramon Rodríguez celebra, aquest 2017, deu anys de The New Raemon, el seu projecte en solitari. La seva és una història bastida amb tenacitat en solitari però plena de complicitats amb els indrets i les persones que l’han acompanyat. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A Ramon Rodríguez (Cabrils, Maresme, 1976) no el van admetre a l’escola d’art Pau Gargallo de Badalona. A ell, precisament, que era el que més bé dibuixava de la classe. Ho va descobrir en tornar d’un viatge a Irlanda, on els seus pares l’enviaven cada estiu a aprendre anglès i on va trobar refugi per la seva frustració en el punk dels Sex Pistols, The Clash o The Ramones. Tenia tretze o catorze anys i aquella música, diu, “pura, urgent i bàsica” li va despertar la llavor que ens porta on som ara: asseguts a la terrassa del Restaurant Can Rin, de Cabrils, per parlar dels seus deu anys de carrera com a The New Raemon, que ha volgut celebrar amb l’edició simultània d’una tria personal en forma de disc i del llibre conjunt Quema la memoria (Lunwerg, 2017) amb l’artista de Vila-real Paula Bonet, que ha posat imatges a l’univers del cantautor.

En Ramon és un home de cadències lentes, però parlant amb ell és fàcil adonar-se que, en contrast, el cap li va a tota velocitat, com si un pensament ja estigués trepitjant els talons del següent: la meticulositat amb què analitza les coses, la seva ironia finíssima i l’ordre i la claredat amb què exposa les seves idees de seguida fa que ens adonem que, si bé l’atzar i les coincidències han tingut un paper important en aquests deu anys de carrera, també ho ha fet la idiosincràsia mateixa del cantautor de Cabrils.

Cabrils, anys 90

No som a Can Rin perquè sí: qui comanda el restaurant és Pep Masiques, baixista de Madee, una banda que ha esdevingut de culte i que van començar el bateria Lluís Cots i el mateix Ramon. “Vam quedar tots dos i en Lluís havia de ser el cantant, però de seguida va veure que ho feia molt malament i va desaparèixer. Jo vaig muntar una banda alternativa amb en Pep i, mesos més tard, quan el bateria amb qui tocàvem va deixar la banda, va tornar en Lluís, que s’havia apuntat a classes de bateria i, de sobte, era més bon músic que nosaltres. Com a cantant era pèssim, però va resultar ser un bateria brillant”.

Així va començar tot: amb aquest nucli dur al qual anys més tard s’incorporarien l’Adam Vives, en Capi i en Marc Prats. És la primera formació estable, que es consolida cap a l’any 2000 però que es va cuinar a foc lent, durant assajos en un garatge que va ser “una veritable escola”. Quan semblava que la vida s’havia d’imposar i que Madee, a mesura que les obligacions adultes a què començaven a enfrontar-se els seus membres, podria quedar-se en una trobada setmanal d’amics, en Ramon va aturar-se. “Vull dedicar-me a la música. Vull gravar un disc”.

Va ser Eric Fuentes (The Unfinished Sympathy, Eric Fuentes y el Mal) qui va fer d’enllaç amb el segell Bcore, amb qui van publicar el seu primer disc, Songs from Cydonia (BCore/Cydonia Records, 2002); Fuentes, que vivia amb Adam Vives, va anar a un assaig i va insistir a Jordi Llansamà, propietari de la discogràfica barcelonina, perquè els escoltés. Llansamà no ho veia clar: “Aleshores BCore encara era un segell molt radical. Molt d’un so concret, però la Neus, la seva dona, fascinada amb els temes, va insistir perquè ens tragués el disc. I ho va fer”, explica el cantautor.

Rodríguez recorda la trobada amb Llansamà a la primera seu de Bcore: una habitació a l’antiga perruqueria de la mare d’en Jordi. “El doble de gran que el lavabo d’un restaurant xinès”, explica rient. “Imagina’t, set tios allà dins, nerviosos, una calor infernal i jo suant sense parar. Aquest és el record que en tinc”.

Songs From Cydonia va tenir una acollida grandiosa que els va convertir ràpidament en una banda de culte. El 2003, només un any més tard, publiquen Secret Chamber i el 2004 marxen als mítics estudis Engine, a Chicago, per enregistrar el molt celebrat Orion’s Belt, amb el productor Santi Garcia, de l’estudi Ultramarinos Costa Brava. Tres anys, tres discs. Caldria esperar fins al 2007 per al proper, l’Antarctica, després del qual la banda va decidir aturar-se indefinidament. “Tots treballàvem, Madee mai va ser la nostra ocupació principal ni ens va donar diners. Teníem un compte corrent on anaven a parar tots els diners que generava el grup. Amb això finançàvem les gires, fèiem les samarretes, vam pagar l’estudi de Chicago... anàvem a tocar gairebé per la il·lusió de passar uns dies amb els amics”, explica Rodríguez. “Potser aquest va ser el problema del grup, un parell ens hi bolcàvem molt, perquè ens hi volíem dedicar i, a mi, personalment, em pertorbava molt haver-me de dividir tant entre la feina, la família i la banda a nivell organitzatiu i creatiu. Necessitava fer una aposta: deixo la feina, ho deixo tot, i si no funciona ja veuré què faig. Però era una decisió meva, no podia pretendre que ningú em seguís. D’aquí va sortir The New Raemon”.

Va ser el productor Ricky Faulkner qui el va esperonar a enregistrar els seus temes en solitari, després d’un concert de Madee que recorda com a “desastrós”. A Faulkner, que l’havia anat a veure, en canvi, li va agradar molt. “El que has de fer és un disc en solitari. I l’has de fer en castellà”, va dir-li, mentre prenien alguna cosa al bar Vinil, a Gràcia, recorda Rodríguez.

No s’ho va prendre gaire seriosament i, a més, no es veia cantant en una llengua que no fos l’anglès; però el productor ja li havia inoculat el verí del repte: dues setmanes més tard, va enviar-li dos temes: “La cafetera” i “Tú Garfunkel”. Encara no es podia imaginar que, en poc temps, un públic absolutament identificat amb el que explicava cantaria aquestes dues cançons de memòria.

Tocant els temes de A propósito de Garfunkel (BCore, 2008) va tenir per primer cop la certesa que s’estava mostrant sol, només protegit per la guitarra i amb unes lletres que mostraven sense concessions i honestament alguns episodis molt íntims dels seus darrers mesos en un perfectament intel·ligible castellà. Líricament, la ràbia, la frustració o la certa foscor que impregnaven els primers temes de la seva carrera en solitari ja eren presents al cançoner de Madee, especialment al darrer, L’Antarctica. Però la incorrecció emocional —per posar-li un qualificatiu— de Rodríguez, que no s’estalvia la duresa, que l’expressa de manera franca, resultava completament inèdita en aquell moment. “Naturalment que puc fer cançons boniques, si m’hi poso. Però no m’interessa el sucre. Jo mateix a un llibre, a una pel·lícula, li demano aquesta cruesa. És important descriure l’experiència, per això ens agrada gent com Bob Dylan, Leonard Cohen, Neil Young, gent que tenen el seu univers i el mostren” , explica.

També per això, segurament, el seu projecte va arribar al públic d’una manera tan notable. Quin va ser el secret? Per a Rodríguez, és així de simple: “ Tots la caguem, tots patim; forma part de l’experiència. No vull amagar aquesta experiència. Ara bé, sempre amb ironia, intentant fugir del mal gust i sense que resulti gratuït”.

Títol

El refugi de Superman

L’estudi que hi ha al soterrani d’en Ramon no deu ser gaire més gran que aquell lavabo on es va trobar per primera vegada amb en Jordi Llansamà, però amb una llambregada a les parets n’hi ha prou per saber que en aquests deu metres quadrats bé podria condensar-se tot l’univers del cantautor: llibres, pòsters i pel·lícules —Rodríguez mai no ha amagat la seva devoció pel cinema— i, naturalment, música. Em fixo en els discs que han quedat fora de les lleixes: Van Morrison, Elvis Costello, John Barry, Jason Molina i la banda sonora de The Rocky Horror Picture Show, entre més. Les darreres escoltes del de Cabrils il·lustren prou bé una altra de les qualitats de Rodríguez: el gust heterogeni i desacomplexat, sense posturetes ni elitismes. Una mirada àmplia que ha quedat palesa en les moltes versions que ha fet d’artistes contemporanis, com Nueva Vulcano, Els Pets o La Brigada, amb una voluntat, explica, de “reivindicar allò bo que tenim aquí”.

A banda de tots aquests referents que l’acotxen, els instruments i els micròfons delaten que es troba en ple procés creatiu. “Necessito preparar-me abans de començar a treballar en cada nou disc. Jo componc des de l’estómac: baixo a l’estudi, gravo i acabo, tot d’una tirada. Les maquetes ja són, en gran part, el que serà el disc, amb tota la instrumentació. De fet, la veu i la guitarra definitives són sempre les de la primera versió, perquè necessito que conservi l’estat d’ànim del dia que la vaig gravar. Quan tinc tots els temes, els acostumo a passar a persones en qui confio molt perquè em diguin què en pensen”. Una d’aquestes persones és Dimas Rodríguez (Invisible Harvey), algú que comparteix el seu gust heterogeni i la mirada àmplia, que defineix el cantautor com un “artesà de la música pop; aborda la cançó com si fos una peça d’art, la cuida amb molta sensibilitat i sap molt bé les dinàmiques que ha de tenir perquè arribi als oients”.

Rodríguez destapa una caixeta marró amb una pila de quaderns molt ben conservats. “Mira, en aquesta caixa, hi guardo totes les llibretes amb les lletres dels discs”, diu. Al de dalt de tot, en un lateral, hi ha escrit a mà “Lluvia y Truenos” (Subterfuge, 2016), el títol del seu darrer treball, un disc conjunt amb Ricardo Lezón, de McEnroe. “En Ricardo és tot ànima, per això l’admiro tant. Escrivim des de llocs molt semblants però ell, a més, té una força en la interpretació que em captiva”. Noemí Elías, que signa les fotos d’aquest reportatge, va acompanyar els músics a La Mina, l’estudi de Raúl Pérez a Torrequinto, Sevilla, per documentar tot el procés. La fotògrafa destaca “la complicitat i l’admiració mútua que hi havia entre tots dos. Treballaven per separat, tranquil·lament i pas a pas i el toc final d’en Raúl feia que la conjunció final funcionés molt bé”. No ha estat l’única vegada que ha col·laborat amb altres artistes: amb Maria Rodés, amb qui ja havia compartit escenari en altres ocasions, i amb Martí Sales, que va posar al món l’efímer Convergència i Unió (Bcore, 2013), un dels projectes musicals més inclassificables dels darrers anys. Abans d’això, va unir-se a Francisco Nixon (Australian Blonde, La Costa Brava) i Ricardo Vicente (La Costa Brava), per enregistrar El Problema de Los Tres Cuerpos (Cydonia/Playas de Normandía, 2011), a banda de nombroses col·laboracions en discs i actuacions en directe d’altres artistes.

Una càmera amb l’obturador obert

El darrer d’aquests treballs conjunts ha estat un preciós exercici de fixació d’aquests deu anys de carrera en un llibre que compila el que el cantautor considera que dóna gran part de sentit a la seva feina: les lletres. Quema la memoria (Lunwerg, 2017) recull tot el conjunt líric de Rodríguez en solitari acompanyat de la interpretació gràfica de l’artista Paula Bonet. “La Paula també té un univers particular que m’interessava molt. Vaig proposar-li fer el llibre conjuntament i em va dir que sí de seguida”. La idea de Rodríguez era crear un llibre en què vida i obra s’agafessin de la mà, una idea que l’artista de Vila-real ja havia explorat amb èxit en el seu llibre 813, a través de la figura de François Truffaut.

Bonet, que es declara també admiradora de l’obra de Rodríguez, afirma que el procés de treball “va ser molt estimulant perquè en el moment de començar a dibuixar sortia de La Sed, un llibre repensat i treballat durant més de dos anys. Aquest nou projecte editorial em va permetre allunyar-me de les maneres de fer de l’anterior i abraçar això que podem fer els que pintem o fem música: deixar a una banda qualsevol teoria intel·lectual i arrancar-nos amb el pinzell a l’una mà i amb els budells a l’altra. Els dos mesos que he dedicat a Quema la memoria han estat complicats perquè he hagut d’acceptar una pèrdua personal dolorosa i les cançons de Ramon han estat el lloc perfecte on abocar la foscor en què em trobava immersa. Moltes de les seves lletres i melodies estan plenes de tenebres. Durant els processos creatius anteriors no ha estat gaire habitual rebutjar dibuixos ja acabats, normalment he tingut molt clar què volia fer cada cop que agafava una planxa o un llapis, però en aquest cas he esguerrat molts papers dibuixant més del compte. Permetre’m l’error ha estat una de les millors coses que he decidit mai”.

Bonet afirma haver gaudit molt abocant el seu imaginari en l’univers de The New Raemon. Destaca algunes de les imatges per què sent especial devoció com el llop amenaçant de “Desencuentros”, les rates que ballen a “Mil gracias” o el sagrat cor alat i foradat de “Kill Raemon”. Afirma també que endinsar-se en aquesta tenebra li ha permès fer l’ullet a pintors barrocs com Caravaggio, Ribera o Goya, a qui admira molt.

«És molt importat saber-se fer gran damunt d’un escenari i envellir en públic»

El cantautor veu el llibre i el disc que celebren aquests deu anys de carrera no com un exercici de nostàlgia, sinó gairebé com una necessitat personal de fer una mirada enrere i deixar constància d’una etapa. Llegir les lletres de manera cronològica, diu, li ha remogut moltes coses. No és estrany: són el compendi d’experiències i catarsis de mitja vida d’un home que sembla estar en un moment tranquil i feliç. Preocupat perquè les seves filles, components de l’exitosa banda Mourn, trobin més bones condicions laborals en el negoci de la música. Però content de veure-les tocar només per diversió, com ell sempre ha fet; com tornarà a fer l’octubre que ve, de fet, amb Madee, amb qui va anunciar el juny passat nova gira i single. Una notícia que els seguidors de la banda, després de dos anys sense veure’ls en directe, van celebrar amb efusió.

Durant aquests deu anys, Ramon Rodríguez ha aconseguit donar forma a una carrera sòlida i prolífica, que ha caminat agafada de la mà de la seva evolució personal, sense concessions a les demandes de la indústria. “És molt important saber-se fer gran damunt d’un escenari i envellir en públic”, afirma. Llarga i pròspera vida a la incorrecció emocional.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.