De moment, la remuntada futbolística més èpica que es recorda és la protagonitzada pel Manchester United contra el Bayern de Munic en el temps de descompte d’una final de la UEFA Champions League disputada al Camp Nou.
Era el 26 de maig de 1999, i l’equip anglès, que perdia per un gol a zero, va girar-li la truita al partit amb dos gols de córner anotats en els minuts 91 i 93. La copa se’n va anar cap a Manchester i tots els jugadors del conjunt alemany van quedar estesos a la gespa, incrèduls davant tanta desgràcia.
Ximo Puig també estava convençut que continuaria com a president de la Generalitat Valenciana. Tenia clar que la suma de PSPV, Compromís i Unides Podem superaria la majoria absoluta en els comicis previstos per al 28 de maig de 2023.
En canvi, totes les notícies que li arriben de Madrid són contraproduents. Com si el PSOE marcara els gols en pròpia porta i estiguera disputant la final amb un jugador menys.
Si els mals del Bayern van desencadenar-se després de concedir aquell primer córner en els minuts d’afegit, els de Puig guarden relació amb l’anunci, el mes de setembre, d’una reforma fiscal imminent que va enfurismar el PSOE.
Era el dia 5, la gent acabava de tornar de vacances i el president valencià, en un esmorzar informatiu que era el tret d’eixida del curs polític, va afirmar que treballava “en una revisió fiscal global en l’àmbit competencial de la Generalitat”.
A la Moncloa eren coneixedors que Puig efectuaria aquest anunci, però havien tractat d’evitar-ho fins l’últim moment. Feia mesos que PP i Ciutadans reclamaven la deflactació de l’IRPF i Sánchez s’hi havia negat.
Les converses dels dies anteriors entre el Palau de la Generalitat i la guàrdia de corps de Sánchez —el cap de gabinet del president, Óscar López, i el seu adjunt, Antonio Hernando— van ser pujades de to. D’alt voltatge.
No obstant, Puig va continuar endavant. I va fer-ho sense consensuar la iniciativa amb els socis de govern. De fet, tant Compromís com Unides Podem van marcar-hi distàncies tres setmanes després, quan el cap del Consell va precisar —en el marc del debat de política general— que la reforma beneficiaria les rendes inferiors a 60.000 euros i no afectaria les de més d’aquesta quantitat.
Al remat, els dos grups que conviuen al Botànic amb el PSPV van arrapar un augment impositiu, ni que fora tímid, a les rendes més elevades. Tot plegat va menar a l’aprovació de la reforma amb la unanimitat de tots els grups. El tour de force de Puig havia conclòs amb èxit.
El ben cert és que Sánchez no va tardar a reduir la pressió fiscal per esmorteir l’impacte de l’increment dels preus sobre les famílies. El 29 de setembre, dos dies després del debat de política general valencià, la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, avançava que el Govern espanyol abaixaria l’IRPF dels rendiments del treball situats entre 18.000 i 21.000 euros i que generaria un “impost de solidaritat” de dos anys de durada—2023 i 2024— per a les fortunes que afectaria 23.000 contribuents i amb el qual es preveuen ingressar 1.500 milions d’euros.
El malestar en la Moncloa perquè el País Valencià seguira les passes de les dues grans autonomies en poder del PP —Madrid i Andalusia— semblava esvair-se per la mesura de Sánchez, però la negativa de Puig a fer marxa enrere a començaments de setembre va obrir una mena de guerra freda amb Madrid.
Des de 2015, la relació entre tots dos ha evocat Titadine, la muntanya russa invertida de Terra Mítica. Un no parar de pujades i baixades vertiginoses que de poc no els causen un infart.
Puig fou un dels dimissionaris de l’executiva federal que van forçar la defenestració de Sánchez, en octubre de 2016. Més tard, va alinear-se del costat de Susana Díaz i va quedar-se gelat en veure que Sánchez recuperava la secretaria general. Aquest, a través del ministre i secretari d’Organització del partit, José Luis Ábalos, va plantejar-li un oponent —l’alcalde de Burjassot (Horta), Rafa García— en el congrés del PSPV de 2017, a qui Puig va derrotar no sense problemes.
L’accés de Sánchez a la presidència del Govern espanyol, en juny de 2018, va reformular-ho tot. Després d’uns mesos de descompressió, va germinar una comunió d’interessos que va culminar amb la decisió de Puig de dissoldre les Corts a fi de fer coincidir els comicis valencians amb els estatals del 28 d’abril de 2019.
Amb aquella jugada, el PSPV es posava a roda de Sánchez per beneficiar-se de la seua crida a aturar l’ascens de l’extrema dreta, ja que PP i Ciutadans acabaven de fotografiar-se amb Vox a la plaça de Colom de Madrid. Però, també, situaven les eleccions valencianes en un marc estatal que perjudicava el seu soci principal, Compromís, i la seua candidata, Mónica Oltra.
L’estira-i-arronsa Sánchez-Puig va derivar, curiosament, en una complicitat important. Fou gràcies a la pandèmia, en què el president espanyol va intensificar la relació amb els presidents autonòmics. Els passatges de tensió dels primers moments de la crisi sanitària —“lleialtat no és submissió”, va etzibar el president valencià en una compareixença pública, molest per l’actuació del Ministeri comandat per Salvador Illa— van mutar en un feeling evident. Puig va erigir-se en un gran aliat de Sánchez en les videoconferències setmanals.
Més tard, el juliol de 2021, l’eixida abrupta d’Ábalos del Govern i de la direcció del PSOE —amb l’entrada de dues persones molt més properes a Puig, com Diana Morant i Arcadi España, en les esferes respectives— va consolidar el bon moment. Que el 40è congrés federal del partit se celebrara a València —l’octubre de 2021— era la confirmació del bon moment que travessaven.
Vudú a Puig
Sánchez clavant-li agulles a un ninotet amb la cara de Puig. Gràficament, així podria resumir-se el darrer semestre pel que fa a la relació Estat - País Valencià. Un vudú permanent.
L’ínfima inversió territorialitzada en Alacant dels pressupostos generals de l’Estat (PGE); la retallada del transvasament Tajo-Segura; la no elecció d’Alacant ni d’Elx, en favor de la Corunya i Sevilla, com a seus respectives de l’Agència Espanyola de Supervisió de la Intel·ligència Artificial i de l’Agència Espacial Espanyola; l’aprovació del decret d’impacte ambiental de la macroplanta solar Magda —prop de 500 hectàrees, unes 250.000 plaques fotovoltaiques— malgrat l’oposició frontal dels nou municipis de la Plana Alta que se’n veurien afectats; la negativa a incloure, per enèsima vegada, la recuperació del dret civil valencià a la Constitució espanyola; els problemes crònics amb RENFE i les setmanes d’incertesa —amb motiu de la validació definitiva del PERTE de l’automòbil— que van deixar en suspens la instal·lació la gigafactoria de Volkswagen a Sagunt (Camp de Morvedre).
Tots aquests elements condensats en tan poc temps —i que comencen a succeir-se després de l’anunci de la reforma fiscal per part de Puig— han fet sorgir tota mena de teories, fins i tot de caràcter conspiranoic. Per què actua Sánchez contra els interessos de la principal autonomia presidida per un socialista?
Diverses fonts del PSPV consultades per aquest setmanari relativitzen tot plegat. Convenen que ha sigut una gerra d’aigua freda, uma rere una altra, però alhora coincideixen a assenyalar que la no elecció d’Alacant ni d’Elx com a seu d’alguna de les dues agències esmentades i l’aprovació immediata —en lloc de deixar passar les eleccions— del pla de conca del Tajo que comporta una retallada del cabal transvasable al Segura són els dos aspectes que els han molestat més.
Perquè, segons diuen, la baixa inversió territorialitzada a la província d’Alacant s’ha aconseguit incrementar al Congrés, s’ha compensat amb més inversions a través dels pressupostos valencians i, sobretot, no era tan baixa com semblava.
“La falta de sensibilitat envers Alacant era òbvia i, a més, incomprensible”, explica un alt càrrec que ha seguit de prop aquest tema. “No pot ser que la cinquena província més poblada de l’Estat estiga a la cua en inversió per habitant, tan sols és atribuïble a la deixadesa dels funcionaris del Ministeri, incapaços de desglossar les inversions per prendre-hi consciència”.
El Consell, els partits de l’oposició i tots els agents socials van clamar contra els recursos tan minsos destinats al sud valencià. La patronal CEV va arribar a qualificar Alacant de “província invisible”. No obstant, un altre socialista destacat matisa que hi havia “errades greus” a l’hora de “computar projectes que beneficien la província d’Alacant”, com per exemple els 69,9 milions d’euros de les obres ferroviàries de la línia La Encina-Xàtiva-València o els dos milions d’euros destinats a la incorporació d’energia fotovoltaica a la dessaladora de Torrevella (Baix Segura). En total, uns 75 milions d’euros que no hi apareixien consignats. “Els funcionaris del Ministeri en tenen la culpa, no precisen com cal a quina zona van a parar els recursos, sinó que sovint ho engloben en províncies que no són”, al·leguen des del PSPV. “A més, els 200 milions d’euros del Govern de l’Estat que es poden gastar de manera discrecional al País Valencià, el president Puig ha decidit invertir-los a Alacant”, afegeixen.
Siga com siga, que una província com Alacant estiga a la cua en inversió per habitant era un caramel per al PPCV, sobretot tenint en compte que el president del partit de la Diputació és Carlos Mazón, el rival de Puig a les eleccions de maig.
La reducció del cabal transvasable al Segura, una altra qüestió que impacta de ple sobre les comarques del sud, va servir per vessar-hi sal a la ferida. “És cert que el Tribunal Suprem fixa un cabal ecològic i que s’ha de respectar”, comenten des del Palau de la Generalitat, “com també ho és que amb Rajoy es transvasaven 800 hectòmetres cúbics, i amb Sánchez, 1.200”. “L’única ocasió en què l’aixeta es tancà del tot fou amb el PP”, recorden.
Sobretot molesta que les mesures del pla de conca concretades ara, aplicables a partir de 2024, no s’hagen fet públiques en passar els comicis de maig. Però dels 23 membres del gabinet Sánchez, amb qui la relació és més tensa és amb la vicepresidenta quarta i ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera. El degoteig de desavinences és permanent.
El disgust amb Ribera ha arribat a les oïdes de Sánchez i no és exclusiu del País Valencià. El problema és la gran imatge internacional de la vicepresidenta, el paper de la qual va ser clau en l’anomenada “excepció ibèrica”, que ha aconseguit contenir els preus de l’energia i ara volen imitar uns altres estats.
“Hem de caminar cap a un model de sobirania energètica i, en aquest sentit, garantir l’autosuficiència hídrica mitjançant les dessaladores, l’extracció dels pous i el manteniment d’un transvasament que ha de respectar el cabal ecològic del Tajo, però en què Madrid també ha de depurar l’aigua del Jarama”, expliquen des del PSPV. “Durant molts anys, José Bono va impartir classes doctorals sobre com fer de l’aigua un conflicte territorial i afermar-se, així, com a líder territorial… I els nostres companys manxecs continuen actuant com ell”.
Per tal d’apaivagar els ànims, Puig ha anunciat recentment la subvenció d’una part de l’aigua dessalada per al reg —és massa cara i s’ha de barrejar amb l’aigua dolça perquè resulte òptima— i la creació d’una comissió mixta amb l’Estat per resoldre aquestes desavinences.
De qualsevol manera, els socialistes valencians neguen que tot això responga a una ofensiva contra Puig. “En el cas de la megaplanta solar Magda, algú creu que un president del Govern pot estar pendent d’una declaració d’impacte ambiental?”, es pregunten. “És un problema de diàleg, però això no competix al president, sinó a la ministra. A més, la Generalitat ja ha deixat clar que no autoritza Magda”.
“No ens enganyem, si es perd el Govern valencià, Sánchez també haurà perdut moltes opcions de continuar a la Moncloa”, afirmen aquestes fonts. Tanmateix, desagraden —i molt— declaracions com la del secretari d’Estat de Medi Ambient, Hugo Morán, que va justificar el projecte Magda perquè “alguns territoris del nostre país tenen el paper de subministradors d’energia, un mecanisme de distribució objectiu en termes de solidaritat territorial”.
Falta tacte. La negociació del PERTE automobilístic va fer contenir la respiració al Botànic. Estava en joc l’anunciada gigafactoria de Volkswagen. Amb tot, en aquest punt concret, els socialistes asseguren que estaven més tranquils: “Era una situació lògica en una negociació; l’empresa buscava més diners i l’Estat havia de repartir-los entre diversos projectes, però la gigafactoria mai no va perillar”. Sí que és cert que, en primera instància, el desig de Sánchez era que haguera acabat a Extremadura —on hi ha mines de liti— en lloc del País Valencià. Però un cop Volkswagen va triar Sagunt, la megaplanta havia d’eixir endavant.
Els problemes amb les freqüències de les rodalies de la Renfe, que s’arrosseguen tota la legislatura, són un altre llast. Com la reforma del finançament autonòmic, que es manté en stand by, o la inclusió del dret civil propi a la Constitució. PSOE i PP hi han tornat a votar en contra.
Per demostrar el compromís inequívoc de Sánchez amb la reelecció de Puig i un bon resultat de Sandra Gómez al cap i casal, al PSPV apunten que l’acte de presentació dels candidats municipals celebrat a València el 17 de desembre s’havia previst a Vigo, on l’alcalde, Abel Caballero, ja té més del 70% dels vots.
Que els socialistes valencians hagueren de proposar el canvi d’ubicació de l’acte, però, denota la desorientació del PSOE sobre les prioritats del partit amb vista al 28M. El PSPV porta uns quants gols en contra i juga amb un futbolista menys. Així i tot, si el Manchester va guanyar aquella final, pensen que ells poden guanyar-ne aquesta.