L'estalinisme va sobreviure a la mort del seu fundador, Ióssif Stalin, el 5 de març de 1953. La seva victòria davant el totalitarisme nazi li va permetre perpetuar-se fins que el sistema soviètic i el seu mur van ser ensorrats.
La mort sobtada de Stalin va aturar una nova onada de repressió interna que preparava l’URSS i els estats sota el teló d’acer. Als estats occidentals, els partits comunistes oficials eren considerats agents de Stalin. Al territori de l’Estat francès, el PCE i el PSUC, i les organitzacions i publicacions satèl·lits, havien estat prohibits la tardor de l’any 1950.
La mort
El dijous 5 de març de 1953, a les sis de la matinada, va morir Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili, conegut amb el malnom de Stalin, ‘acer’ en rus, que va adoptar quan tenia 34 anys, l’any 1913. Yudka Borísovich Levitán, afamat locutor de Ràdio Moscou, va anunciar el decés, provocant el plor dels seus seguidors.
El mateix locutor, la veu del poder soviètic, havia anunciat el 22 de juny de 1941 l’inici de la invasió de l’exèrcit alemany a l’URSS i el 9 de maig de 1945 la rendició del règim nazi. Stalin va morir a 73 anys. Se’l van trobar inconscient a la seva habitació pels efectes d’un atac cerebrovascular provocat per la hipertensió la nit del diumenge 1 de març. Portava trenta anys exercint el poder absolut soviètic i se li atribueixen més de 13 milions d’executats i morts als camps de concentració, sense comptar les víctimes mortals de la fam provocada.
El partit marxista-leninista-estalinista a l’Estat espanyol era el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i a Catalunya el Partit Comunista de Catalunya (PCC). Arran la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el juliol de 1936, el nou partit es va incorporar a un procés de boltxevització sota la direcció del Komintern, la Internacional Comunista.
L’inici del culte a la personalitat de Stalin se situa el 21 de desembre de 1929 amb motiu de la celebració del seu cinquantè aniversari. Aquest culte va anar prenent força a través d’un sistema de símbols que va conrear. Un dels últims desitjos del secretari general del Partit Comunista d’Espanya, José Díaz Ramos (1895-1942), que patia un càncer d’estómac i havia estat autor o signant d’un article titulat “Las enseñanzas de Stalin, guía luminoso para los comunistas españoles”, era poder agafar la mà de Stalin quan el va visitar a l’hospital. Dolores Ibarruri, líder del PCE, no va voler ser menys i va rebre també la visita de Stalin a un hospital de Moscou, on havia estat operada.
L’historiador Fernando Morán diu que, aleshores, ser comunista era fonamentalment tenir fe en Stalin. “No en la clase obrera, que de por si sería poco marxista; ni en el partido, lo que revelaría un escaso pragmatismo leninista; ni en la Unión Soviética, lo cual a su vez se saldaría por un escaso sentido del internacionalismo, sino en Stalin, porque Stalin, su mito, se encarnaba en realidades contingentes.”
Amb motiu del seu setantè aniversari, tots els artistes plàstics vinculats als partits estalinistes, havien estat convocats a dur a terme obres artístiques dedicades al gran dirigent revolucionari internacional. Del PSUC i el PCE ho van fer Pablo Picasso, Josep Renau i altres artistes com Ricard Boix Oviedo i Lluís Perotes i Roig.
Altrament, aquests artistes escapaven de la doctrina estalinista del realisme socialista, influenciats per l’art-déco i altres corrents avantguardistes que van envoltar les seves obres de polèmiques, de més o menys intensitat, pel caràcter agosarat dels artistes. El realisme socialista era considerat l’art estalinista per antonomàsia. Aquesta tendència va tenir la protecció de les direccions estatals fins a la dissolució de l’URSS el 26 de desembre de 1991, moment en què l’Estat soviètic va abandonar la seva intervenció al camp artístic, considerada positiva per part d’uns i com a censura i manipulació per part d’altres.
Ricard Boix Oviedo (València, 1904-1994)
“La vida de Ricard Boix és i ha estat tranquil·la. Una existència que resultaria vulgar si no fos per la seua condició d’artista”—escriu el crític d’art Francisco Agramunt Lacruz. Ricard Boix és considerat el representant per excel·lència de l’art-décoa l’escultura valenciana. Convidat per Josep Renau, aleshores director general de Belles Arts del Govern de la República, va realitzar un relleu de grans dimensions, 212 x 127 centímetres, en pedra d’Almorquí, titulada Songez à la douleur d’Espagne, destinat al Pavelló de la República Espanyola de l’Exposició Internacional de París de 1937. El relleu era una mare alça la mà oberta, mentre el seu fill plora per l’efecte dels bombardeigs. Durant dècades, l’escultura va estar il·localitzable.
La foto que reproduïm és una escultura fallera, amb un Stalin enfadat i paternal, destinada a la Cavalcada dels Xiquets, celebrada el diumenge 10 de gener de 1937 —culminació de la Setmana del Xiquet que havia estat organitzada pel Ministeri d’Instrucció Pública de la República, dirigit per Jesús Hernández Tomás, del Comitè Executiu del PCE. Aquesta escultura no està ni catalogada ni tan sols se sap si va ser cremada posteriorment a la desfilada.
Ricard Boix va protagonitzar una renovació de l’escultura valenciana que va ser truncada per la Guerra Civil i el posterior règim franquista. Durant la postguerra es va centrar en la imatgeria religiosa catòlica, els retrats per encàrrec i el llaurat de làpides.
El mateix escultor, membre de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, podria ser l’autor de la placa retoladora de la plaça Roja de València. L’Ajuntament havia reanomenat la plaça de Tetuan com a plaça de la Senyera. Com que no era del gust del PCE, va imposar el nom de la plaça Roja, pel fet que allí, al palau de Cervelló, hi havia la seu del comitè provincial del PCE. La placa incloïa un Lenin i un Stalin. Al costat dels perfils hi havia una estrella roja de cinc puntes, una falç i un martell.
Lluís Perotes i Roig (1918-2006)
Nascut a Pont de Suert, capital de la comarca de l’Alta Ribagorça, es vincula des de bon començament al Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), vinculat a la UGT i al PSUC, on es va mostrar molt actiu com a membre de l’equip que pintava vagons de tren per enviar-los, en tasques de propaganda mòbil, al front d’Aragó.
Lluís Perotes va ser destinat al front, on van continuar la seva tasca com a dibuixant de la revista La Trinchera, òrgan de la 27a Divisió de l’Exèrcit de l’Est. Segons el cartellista Carles Fontserè, Perotes va acabar en mans de l’exèrcit facciós i va ser internat a Pamplona per un període indeterminat. Segons una altra versió, Perotes es va exiliar al territori de l’Estat francès i va retornar a Catalunya cap al 1940. Fou delatat per un feixista com a “colaborador contra el Movimiento Nacional por su participación propagandística a favor de la República rojo-marxista”. Va ser empresonat i jutjat per un tribunal militar i condemnat a la pena de dotze anys i un dia. Segons Carles Fontserè, “en aconseguir la llibertat [el 1947] va formar una empresa on va treballar de dissenyador gràfic al carrer dels Tallers, 32, de Barcelona, juntament amb altres amics comercials”.
Els retrats de Lenin i Stalin projectats en petit format per Perotes, i pintats a gran escala de més de sis per quatre metres, es fan al taller col·lectiu del SDP, segons l’estudiós cartellista Santi Barjau. Els cartells es van col·locar a la façana de l’Hotel Colón, abans d’octubre de 1936. L’hotel de la plaça de Catalunya va esdevenir durant la guerra la seu del PSUC, de les Joventuts Socialistes Unificades, de la UGT, el punt de reclutament de Barcelona a les Brigades Internacionals i la seu dels serveis secrets del Komintern, la Internacional Comunista.
Un retrat de Karl Marx, de la mateixa grandària, es va col·locar a la façana de l’entitat Círculo Ecuestre, convertit en Casal Carles Marx del PSUC al passeig de Gràcia, 38-40. El deteriorament dels retrats pel pas del temps els va fer retirar, en data desconeguda, mentre que algunes pancartes del mateix moment van resistir fins a la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939.
Vint-i-cinc anys després, el retrat d’un altre dictador va ocupar la mateixa façana de l’hotel enderrocat després de la guerra i substituït per la seu del Banco Español de Crédito. L’única diferència era la grandària, molt superior, i el lema “25 años de paz”.
Pablo Ruiz Picasso (1881-1973)
El 21 de desembre de 1949, Picasso va assistir a un acte d’homenatge a Stalin, amb motiu del seu setanta aniversari a la sala de la Maison de la Mutualité, a París. Picasso va assistir assegut al costat dels dirigents del PCF Louise Aragon, Joliot-Curie, Paul Éluard, François Lejeune —conegut com a Jean Effel—, Elsa Triolet, Jean Wiener i Adolf Hoffmeister, ambaixador de Txecoslovàquia, que anys després seria expulsat del Partit Comunista txec.
La Confederació General del Treball (CGT), el sindicat del Partit Comunista Francès (PCF), li va demanar a Picasso un dibuix al respecte. Com a expressions a la seva adhesió va pintar amb tinta xinesa quatre versions del mateix motiu, on es veia el nom de Stalin com a títol i un got de vidre agafat per una mà aixecada, i el lema “À ta Santé”.
Després del final de la Segona Guerra Mundial, el 9 de maig de 1945, s’havia iniciat la Guerra Fredaamb l’augment de la tensió política entre les dues superpotències, la nord-americana i la soviètica. Era un enfrontament no declarat, sense ofensives militars, basat en l’amenaça mútua (incloent-hi el desenvolupament de bombes atòmiques) i l’intent d’expandir les àrees d’influència respectives, ja que, arran del llançament de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, hi havia molta por d’entrar en una guerra nuclear d’abast mundial. Aquest enfrontament va tenir lloc en els àmbits polític, ideològic, econòmic, tecnològic i militar.
Els artistes eren convocats a arrenglerar-se, i Pablo Picasso es va fer membre del PCF la tardor de 1944, amb 43 anys, fins al 1949. Durant la guerra, quan va ser anomenat director del Museu del Prado, havia estat nomenat militant d’honor del PCE. El pintor guardava els dos carnets a una cartilla d’hule que sols mostrava als amics.
El 25 de juny de 1950 començà la guerra de Corea. El novembre de 1950 Picasso va rebre el Premi Lenin de la Pau i un any després presentà l’obra Massacre a Corea, amb la qual refermà el seu compromís polític, que corroborà també pintant coloms estampats sobre mocadors, cartells i altres suports.
A la mort de Stalin el març de 1953, Louis Aragon (1897-1982), poeta i novel·lista francès i director de la publicació setmanal Les Lettres françaises, amb el seu col·laborador Pierre Daix, biògraf i amic de Picasso, van preparar un número especial dedicat al dirigent soviètic. Picasso, convocat a fer un dibuix per a la portada, va fer un retrat de Stalin sobre carbó vegetal que va lliurar el 8 de març de 1953. Estava inspirat en una foto del jove Stalin, del 1902, quan tenia 23 anys. El dibuix de Picasso va ser rebut com un gerro d’aigua freda i una burla. Els detractors i els seguidors de Picasso es van dividir en dues faccions. Uns considerant el carbonet com una “insultant i barroera caricatura del genial guia dels pobles”, i els captivats per l’energia de Picasso com una obra vital i innocent.
La reacció contra ell i el director de la publicació no es va fer esperar, i fins i tot el Secretariat del PCF es va sentir obligat a redactar un comunicat que va ser publicat als diferents diaris del PCF. “El Secretariat del PCF desaprova categòricament la publicació a Les Lettres françaises del 12 de març del retrat del gran Stalin realitzat pel camarada Picasso. Sense qüestionar els sentiments del gran artista Picasso, l’afecció del qual a la classe obrera tothom coneix, el Secretariat del PCF lamenta que el camarada Aragon, membre del Comitè Central i director de Les Lettres françaises, que, a més, lluita amb valentia pel desenvolupament de l’art realista, hagi permès aquesta publicació.” Aragon va reconèixer l’error i va escriure que “la imatge no està a l’altura dels sentiments que la grandesa de Stalin inspira als nostres lectors”.
Picasso mai no es va penedir d’haver fet aquell retrat. “Vaig portar flors al funeral. El meu ram no va agradar. Sempre és així amb les famílies”. Més tard, va confessar a l’historiador Gertje Utley: “Si hagués representat el Stalin real, tal com es va convertir, amb les seves arrugues, les seves bosses sota els ulls, les seves berrugues, els podríeu sentir cridar: ha desfigurat Stalin!”.
El 1972, vint anys després de la polèmica, Pierre Daix va retornar el dibuix original a l’artista. El carbó vegetal es considera perdut i no s’ha recuperat ni figura als inventaris de l’obra de Picasso, formats per unes 33.000 obres signades.
Josep Renau Berenguer (1907-1982)
El 1931 Josep Renau va ingressar al PCE a València, partit aleshores insignificant, i va fundar la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris (1932). Fill de dibuixant, va ser professor, cartellista, litògraf, dibuixant i intel·lectual.
Nomenat el 9 de setembre de 1936 director general de Belles Arts del Ministeri d’Instrucció Pública dirigit per l’estalinista Jesús Hernández, va centrar gran part del seu treball en la salvaguarda del patrimoni històric i artístic, i va traslladar els fons del Museu del Prado a València i Suïssa.
En 1937 va ser el responsable del Pavelló Espanyol de l’Exposició Internacional de París, obra dels arquitectes Josep Lluís Sert i López i Luis Lacasa Navarro, encomanant obres com El Gernika a Pablo Picasso, La Montserrat a Juli González, El pagès català en revolució a Joan Miró —entre d’altres— o l’escultura executada per Ricard Boix.
El 22 d’abril de 1938, Josep Renau va presentar la seva dimissió arran la sortida del PCE del Ministeri d’Instrucció Pública. Aleshores va ser nomenat comissari polític de batalló com a director de Propaganda Gràfica del Comissariat General de l’Estat Major Central. Un dia abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el 25 de gener de 1939, va abandonar amb els set membres de la família la casa que ocupaven com a refugiats a la Bonanova de Sarrià.
Després de sortir del camp de concentració d’Argelers, a Catalunya del Nord, la família Renau va rebre l’ajut econòmic de Pablo Picasso (1.500 francs mensuals durant tres mesos procedents dels 150.000 francs destinats a les despeses d’execució del Gernika).
Renau mantindria una viva amistat nascuda des de la comanda en nom del govern de la República. “Els artistes van sintonitzar tan aviat com es van saludar per primera vegada —va deixar testimoniat Eduardo Pons Prades, amic de Picasso. El lliurament del Gernika va topar amb l’esperit fred i mesquí de l’ambaixada republicana de París, que va fer enyorar a Picasso la cabal naturalitat i la sana espontaneïtat del camarada Renau, director general de Belles Arts”.
Anys després, l’octubre de 1949, Picasso faria quatre dibuixos a tinta xinesa dedicats al setantè aniversari de Stalin, i Renau pintaria a Cuernavaca, la capital de l’estat de Morelos a Mèxic, un quadre dedicat a Stalin en dates similars, del qual únicament ens queden els negatius fotogràfics custodiats a l’Institut Valencià d’Art Modern.
El març de 1953, fa setanta anys, amb motiu de la mort de Stalin, Picasso dibuixaria al carbonet un retrat del dictador desaparegut, tant ell mateix com el dibuix, mentre que Renau il·lustraria a Morelos, quatre anys abans, el poema “Canto jubilar a Stalin”, escrit per Juan Rejano Porras (1903-1976), escriptor, poeta i periodista del PCE exiliat a Mèxic que publicaria el poema el 1950 a Tiempos nuevos, la revista de cultura espanyola del PCE.
A la segona làmina es pot llegir “Edición de un sólo ejemplar, manuscrito por su autor e ilustrado por Jose Renau”. Ara, setanta-tres anys després, ho podem veure per primera vegada gràcies a Carles Renau Garcia, estudiós de la trajectòria del seu oncle Josep Renau i la seva obra i la de la seua tieta, Manuela Ballester Vilaseca (1908-1994), que guarda l’edició com un tresor.