Com una pista de ball tronada, a la coberta del creuer de luxe de Triangle of Sadness sona hit rere hit, ara Life, de Des’ree (1998), ara Lady, de Modjo (2000). Talment l’exaltació teatral d’una autosatisfacció frívola, excessiva i llampant, com ho va ser la moda del canvi de segle, amb aquells estampats tutti-frutti, la mida elefantiàsica dels colls de camisa i l’enervació pop que ens exaltava en la decrepitud d’una discoteca. Tot torna, diuen. I Ruben Östlund aprofita aquelles rampoines de la cultura de masses de la primera dècada dels 2000 per clavar-nos una bona plantofada, entre rialles, escatologia i desmesura paròdica.
Oportunament estrenada en la commemoració dels 25è aniversari de Titanic (James Cameron, 1997), la darrera guanyadora de la Palma d’Or (Östlund ja en tenia una per The Square, 2017) també ens mostra un naufragi i un vaixell on conviuen diverses classes socials. Aquí, però, el balanceig ens fa passar de la farsa delirant a l’agitació intestinal. Tot comença amb els estira-i-arronses de la jove parella de formada per Carl i Yaya (primera part), models reconvertits a influencers, per veure qui paga el compte en un restaurant. Tot seguit, un creuer de luxe (segona part) on són convidats i on els rics exerceixen de ric i els pobres fan de minyona, mosso o mainadera, fins que la ingesta d’ostres i la mala mar ho acaba capgirant tot (tercera part).
Desvergonyida i sense filtre —amb aquest títol l’han estrenat a França—, Triangle of Sadness és salvatgement efectiva en la cosa primària de furgar múltiples nafres: el privilegi i l’arrogància, el culte a la imatge i el preu dels cossos, la tensió social a punt del col·lapse. I personatges que formen un caricaturesca galeria dels horrors, d’on en sobresurten un capità perdudament alcoholitzat, d’ideal comunista, absent fins al sopar de gala; i un rus ric i capitalista, digne espadatxí en assumpte d’alcohols i també en l’ardent debat polític de consigna populista. La recepta es completa amb escenes que allarguen la prèvia del gag, absurditats a granel i molta sàtira, amb la voluntat, més que de mossegar, d’incomodar.
La faula és depravada, però el missatge és naïf: som capaços de tot per ser a la cúspide del podridíssim sistema de classes que ens empara. Malgrat les obvietats del discurs, ningú no li podrà retreure a Östlund la intel·ligència de mirar-s’ho i riure-se’n. El peatge a pagar serà un pòsit de tristesa nauseabunda, aquella olor de podridura que ens condueix, també a nosaltres, al desastre.
Triangle of Sadness
Direcció i guió: Ruben Östlund
Fotografia: Fredrik Wenzel
Suècia, 2022
Durada: 149 minuts
Repartiment: Harris Dickinson, Charlbi Dean, Zlatko Buric, Dolly De Leon, Woody Harrelson, Vicki Berlin, Henrik Dorsin, Sunnyi Melles, Jean-Christophe Folly.
Comedia dramàtica.