-L’Avenç desapareixerà després de quasi 50 anys publicant-se. Estem davant un fracàs col·lectiu?
-Sí. No crec que sigui exagerat qualificar-ho d’aquesta manera.
-Per què ho qualificaria així?
-Tinc la sensació que estem assistint a un final d’etapa d’una sèrie de projectes culturals, nascuts durant la Transició, que han ajudat a conformar el mapa cultural de tots aquests anys, però que arriba un moment en què per causes molt diverses –la irrupció de l’àmbit digital, les noves maneres de comunicar-se, d’informar-se o de desinformar-se entre la gent jove, etc.–, aquests models entren en una forta crisi. Veig el tancament de la revista com una cosa que va més enllà de L’Avenç. Aquesta notícia no ens afecta només a nosaltres, sinó que posa de manifest la fragilitat del sector.
-Si haguera de citar el factor que més ha contribuït a aquest desenllaç, parlaria de canvis de consum? Del desmereixement per part de les institucions? D’immobilisme per part de l’empresa a l’hora d’actualitzar-se...?
-Jo, com a científic social, crec que les coses sempre es produeixen per un conjunt de factors. Posar l’accent en algun en concret en un moment determinat està bé, però les coses no s’entenen si no analitzem un conjunt de factors. I n’hi ha moltes causes. No podem oblidar els canvis que s’han produït en el món universitari, que ara té altres exigències acadèmiques, per exemple la llengua en què publiquen els articles. També hi ha la pèrdua d’influència social dels historiadors, a favor dels politòlegs i sociòlegs. O el canvi en l’ensenyament de secundària, àmbit en què abans L’Avenç era una revista útil, i ara no presta el mateix servei entre el professorat. N’hi ha molts factors. I hi ha també el factor evident aquest producte revista, que ha estat central en les societats il·lustrades i educades dels segles XIX i XX, es troba ara en una certa crisi. Per tant, hi ha una multiplicitat de factors. Que les administracions no donen prou suport? És evident. Però també hi ha la responsabilitat dels lectors, perquè una revista l’han de mantenir els seus lectors, no les administracions.
-La revista naix el 1977, l’any en què va culminar el Congrés de Cultura Catalana. Hi havia més mobilització que no ara, i potser millors condicions perquè una publicació com L’Avenç es consolidara...
-Sí. La revista va saber trobar el seu públic, va saber llegir el moment històric i va prestar un servei enorme.
-De la mateixa manera que en aquell moment L’Avenç, com altres publicacions, van saber trobar el seu públic, pensa que hi ha alternatives capaces de fer la mateixa tasca en el moment actual?
-Estic massa centrat en el meu projecte com per imaginar d’altres. Penso que L’Avenç ha fet una evolució coherent els últims 23 anys [des que Muñoz n’és director] amb una revista de cultura que aquest país no tenia i necessitava. I segueixo pensant que amb la desaparició d’aquesta revista es perd l’oportunitat de tenir una revista de qualitat, de nivell europeu, que jo no veig publicada en català. Hem fet una aposta consistent durant més de vint anys per una revista singular i de qualitat, orientada al camp cultural, i aquest país té unes limitacions molt grans.
-De quines limitacions parla?
-Parlo del nombre de lectors, del fet que la gent ja no llegeixi revistes, sinó que s’ha acostumat a llegir peces soltes a internet. La gent va a la immediatesa, accedeix a continguts que li arriben a l’ordinador o al telèfon, però obvia una revista de subscripció. Entre tots ens hem acostumat a un consum que va en contra del model revista.
-Hi ha alguna cultura o algun país que haja sabut plantar cara a aquest fenomen, que és global, de tal manera que haja aconseguit protegir més la seua cultura o la manera de projectar-la?
-Sí, clarament. Els països escandinaus han sigut conscients de la seva feblesa demogràfica, de l’abast reduït de les seves llengües, i han estat capaços de crear un ecosistema en què això és possible. Per tant, hem de mirar el que fan els països escandinaus.
-Podria posar-me un exemple de com s’actua en aquests països?
-Hi ha un exemple molt concret que sempre he plantejat a tots els consellers de Cultura que hi ha hagut aquests anys: no pot ser que la subscripció que paga un particular sigui la mateixa tarifa que paga una biblioteca pública catalana. No pot ser. Als Estats Units, per exemple, la subscripció d’una biblioteca és cinc, set, vuit o deu vegades més cara que el preu del subscriptor individual, perquè aquesta revista passa a estar en una biblioteca i està a l’abast de molta gent. I de la mateixa manera que tots hem acceptat que un bar ha de pagar més que un consumidor individual a una plataforma per emetre futbol de pagament, crec que aquest model s’ha de traslladar a les revistes. Això és un exemple clar de suport a la cultura. I aquí et trobes que, a més, estàs subvencionant tu a l’administració perquè has de fer un descompte a les biblioteques de la Generalitat sobre la teva tarifa de subscripció individual. Això no pot ser. Aquestes polítiques cal fer-les. Calen polítiques que facin discriminació positiva. I preguntar-nos si a nosaltres, com a país, ens interessa o no que hi hagi una revista d’alta cultura en català. Si ens és igual, no cal fer res. I si ens cal, hem d’activar polítiques per generar una sèrie de condicions i que la gent que sabem fer revistes puguem fer-les.
Ens hem abocat al món apassionant de les xarxes socials i a rebre informació sense cap mena de jerarquització ni de filtre
-Vostè porta molts anys dirigint L’Avenç i, com diu, s’ha reunit amb els consellers de Cultura de cada moment, i els ha comentat aquestes inquietuds. Quines respostes ha rebut quan ho ha plantejat?
-Que no n’hi ha diners.
-...
-Tenim un dels pressupostos de Cultura més baixos d’Europa. La situació és aquesta. Però insisteixo: no puc reduir tota la responsabilitat a les administracions, perquè hi ha la responsabilitat dels lectors, i ara rebo mostres de condolença que, naturalment, les accepto i les agraeixo. Però, per què aquesta gent no s’hi subscrivia abans?
-És una qüestió de consciència?
-És una qüestió de prioritats, d’hàbits, i com a societat no som conscients de la importància de l’existència d’uns mitjans que jerarquitzin, que filtrin i seleccionin la informació. I ens hem abocat al món apassionant de les xarxes socials i a rebre informació sense cap mena de jerarquització ni de filtre. Això ens empobreix com a societat, i no parlo només de la societat catalana, sinó de la societat occidental. Després no ens hem d’estranyar que apareguin els populismes i fenòmens d’aquests. Si descuidem la responsabilitat dels mitjans passen aquestes coses.
-És curiós el fet que en l’època en què el catalanisme, ara convertit en independentista, més ambiciós es mostra i governa des de les institucions, alhora permeta la desaparició de publicacions històriques com la vostra.
-Sí. És una gran paradoxa.
-Continuaran amb un projecte digital. Com serà?
-La capçalera no es perdrà, seguirà viva. Jo ara no vull, ni estic en condicions, d’explicar com serà exactament aquesta plataforma digital, però L’Avenç tindrà l’oportunitat de potenciar els llibres. I alhora, ja veurem quina dimensió podem donar a la plataforma digital.
-Hi incorporaran Els Marges, revista relacionada també amb la vostra empresa?
-Som els editors d’Els Marges, que tenen la seva pròpia dinàmica i el seu propi consell de redacció. Nosaltres no hi intervenim, n’hem fet de paraigua des de fa molts anys, i els ajudarem a arribar al 50è aniversari de la publicació, que serà l’any que ve. I també, per part meva, i aquesta és una opinió personal, crec que han de fer més decididament el pas cap al món digital. Ells sí que s’han de convertir en una revista digital, penso.
-I és possible fer L’Avenç només en format digital?
-Crec que aquest és un fals debat. No es tracta si ho podem fer només en paper o en digital. El que no podem fer és L’Avenç. La distància que hi ha entre la qualitat del producte que mensualment posem al quiosc i a les cases dels subscriptors i els mitjans econòmics i humans que tenim per fer-lo és enorme i insalvable. Per tant, la qüestió no és si paper o digital, sinó si es pot escurçar aquesta distància que hi ha entre la qualitat d’allò que ofereixes i els recursos amb què ho fas. Aquesta és l’única pregunta. L’altra és accidental. Dit això, nosaltres oferim un pdf als subscriptors adherits a aquesta modalitat, que tenen una subscripció més barata, però L’Avenç és una revista que s’ha de llegir. La singularitat de L’Avenç és que dona una extensió que cap dels diaris d’avui permet, i sabem que els nostres lectors, de forma molt majoritària, llegeixen en paper. Però insisteixo: aquest no és el tema central.
-D’altra banda, hi ha la sensació, abans en parlava, que el món acadèmic tendeix a prescindir de publicacions com la vostra.
-Sí. Durant la primera etapa de L’Avenç la revista es feia bàsicament amb un dossier que es concretava amb un especialista acadèmic, que demanava articles a diversos col·legues seus i amb això es feia un dossier de temes variats com ara la prehistòria, l’antic Egipte, les guerres medievals o les guerres carlines. Això era el model inicial de L’Avenç. Però ha passat una cosa important: en la disciplina de la història –com també passa en l’àmbit de la filologia catalana, tot i que aquest el conec menys– està costant molt que hi hagi una renovació generacional. Hi ha hagut una manca de continuïtat. Però a més, el sistema imposat per la universitat d’avaluar la producció científica ha abocat no a col·laborar en un mitjà de comunicació en llengua catalana que no puntua res, o que puntua molt poc, sinó a un model de revista acadèmica basada en la importació absolutament acrítica dels models anglosaxons, on allò important és l’article que publiques en una revista indexada, normalment en castellà i, si pot ser, en anglès. Són casos que s’escapen del nostre abast.
-Des de la comunitat universitària no hi ha hagut cap moviment per a revertir aquest canvi de paradigma? Els han dit alguna cosa quan han comentat aquest fet?
-Crec que dins la universitat hi ha veus molt crítiques amb la burocratització, hi ha hagut moltes crítiques cap a aquest model d’avaluació, nosaltres mateixos n’hem fet articles crítics, però la universitat està atrapada en aquesta lògica que s’ha imposat.
-D’altra banda, quin suport, o quina atenció, han rebut aquests anys des de la resta dels territoris de parla catalana?
-L’Avenç va nàixer amb el subtítol “història dels Països Catalans”, que va desaparèixer al cap d’un any, suposo –jo no hi era– que per adaptar-se a la nova realitat de l’Estat autonòmic. Ens ha costat –i segurament no hem fet tots els esforços suficients, tot i que som els que som– tenir una presència més gran a les Illes i al País Valencià, on el nombre que tenim de subscriptors és molt baix, tot i que són subscriptors molt fidels i molt amics. Hi ha una part de dèficit nostre, però la realitat és la que és.
-Per acabar, i per a resumir-ho tot, què pensa que perd el país sense una publicació com L’Avenç?
-Penso que el país perd molt. La revista l’hem concebuda sempre com una plataforma de concentració i d’irradiació, és a dir: una plataforma que aplegués persones que moltes vegades no tenien una relació prèvia, i a L’Avenç s’han trobat escriptors i col·laboradors amb afinitats comunes i amb un lloc en què expressar-se, i també un lloc en què publicar bons llibres. Crec que renunciar als espais de la cultura d’un cert nivell, d’un cert estatus, i que tot només sigui cultura comercial, deixarà factura en aquest país. Hi ha una jerarquia en el món cultural, i sabem que no estem fent un producte massiu, però sabem que és imprescindible que existeixi, perquè si no la nostra societat serà més pobra culturalment. Amb el tancament de L’Avenç la nostra societat s’empobreix.