Si el cinema americà fos capaç d’un acte definitiu de valentia, de convicció en el que pot fer, si expulsés la submissió als preceptes morals vuitcentistes arrelats en el seu subconscient; si decidís fer apostes a mitjà i llarg termini (i no en el reconeixement precipitat del triomf recent), i si assumís d’una vegada per totes la millor part de la seva tradició en lloc d’enmirallar-se en Àsia després d’haver-ho fet en Europa els darrers quaranta anys, potser l’Oscar a la millor pel·lícula l’any que ve reconeixeria en La guerra del planeta de los simios tota la trilogia recent, i amb la trilogia una acció creativa de primer ordre, tal com ho van assimilar fa anys amb El retorn del rei i la trilogia d’El senyor dels anells.
L’Oscar al millor director per a Alfonso Cuarón i Gravity apuntava una tendència interessant en l’escala de valors del cinema americà, confirmada però amb recel final als premis de consolació per Mad Max:Furia en la carretera. Molt més que no els dos premis com a millor director a Alejandro González Iñárritu que incideixen, més aviat, en una certa intendència autoral mal assimilada, després d’anys de negar-li l’Oscar a Stanley Kubrick, o a Terrence Malick, ara més contestat que mai.
L’agònic cinema americà fluctua avui dia entre l’adolescència perduda, la por de morir, la maduresa paralitzada, i un cinema de la nostàlgia reincident protagonitzat pels superherois, substituts dels ídols pagans i cristians; el mateix combat dels superremakes per superar els reptes clàssics: Citius, Altius, Fortius, amb el camp de batalla ple de les víctimes d’un protocol del Hit Parade on qui no és guanyador no és ningú. Els cadàvers s’amunteguen. La resta és sistemàticament un etern ritornello, la mandra cíclica d’inventar.
Ja no cal esperar massa de Clint Eastwood o de Steven Spielberg. Coppola ha llençat la tovallola. Scorsese és un supervivent gloriós amb els dies comptats, i els germans Coen han perdut grapa. Darrere, a distància, dos grans valors com Tim Burton i Jim Jarmusch s’han hagut de conformar amb una admiració tèbia. Ridley Scott només és un franctirador que n’encerta una de cada sis. I, sencera, la generació dels joves renovadors envelleix sense cap premi important per a cap d’ells: el cinema americà no els ha volgut consagrar. Wes Anderson i Paul Thomas Anderson. Darren Aronofsky i David Fincher. Richard Linklater i Christopher Nolan continuen al bany maria.
Els premis no importen, és cert, però certifiquen l’estat de la qüestió en un cinema poruc i desconcertat que s’aixopluga en la mediocritat segura i desconfia dels noms amb firma reconeguda al món sencer. Evidentment, molts de vosaltres em considerareu un boig inconsistent pel fet de defensar La guerra del planeta de los simios i Mad Max: Furia en la carretera, que molts confondrien amb els prototips del cinema comercial americà més rovellat i menys innovador dels últims anys. Jo, efectivament, defenso que són la diferència, la noble diferència. Defenso, sí, els dos films més hiperventilats de l’actualitat, els més desinhibits, els més arrelats en els pilars culturals d’una èpica universal, permanent, tràgica, icònica. Cínica. Només pot ser cínica, si volen representar el nostre temps.
D’això vaig parlar una vegada amb el director original del primer El planeta de los simios, Franklin J. Schaffner, un director robust, sensacional, dolgut sempre per la negativa dels seus companys de professió a formalitzar el seu pas a l’Olimp dels grans del cinema del seu país, malgrat l’Oscar de Patton, que va ser sobretot per a l’exèrcit americà i el general.
Primer deixeu-me dir que Schaffner va ser director de cinc films excepcionals: El senyor de la guerra, El planeta dels simios, Patton, La isla del adiós i Los niños del Brasil. També en va fer tres de molt interessants i agradables: Rosas perdidas, The best man i Mi doble en los Alpes. I dos monuments a l’avorriment, Papillon i Nicolas y Alejandra, siguem justos, abans d’una decadència inevitable que va contenir un bunyol desafinat a la glòria de Pavarotti, Sí, Giorgio. Teló.
Fetes les presentacions, obro la porta d’un dels salons de l’Hotel Milestone darrere els Kensington Gardens, on el vaig conèixer. Era l’octubre del 1988, tot just acabat el Festival de Sitges. Schaffner havia enllestit el rodatge de Bienvenido a casa, un trist comiat del cinema. Petita, molt petita i sense energia, malgrat el tema (el retorn d’un militar donat per mort a la família) i malgrat Kris Kristofferson, The Alcohol Man. La distribuïa la Rank, i a Espanya la Filmax de Julio Fernández en època de deliris de grandesa: m’havien pagat el viatge i l’estada per tal de portar material de promoció amb el director durant les darreres vacances de la seva vida.
Schaffner havia de morir al cap de vuit mesos, d’un càncer de pulmó, molt evident en la tos i el puro que brandava amb el millor estil Raoul Walsh/Sam Fuller. Era un home consumit i mollenc, i caminava amb la mateixa inseguretat que aquella Mae West carregada de perruques de pastisseria per amagar els auriculars amb què li dictaven els diàlegs durant el rodatge de Sextette. Tot ell feia plorar: tos constant, audiòfon, plegat en dos, els dits torçats per un reuma provocat per la pesca (em va explicar), i els cabells blancs groguencs, uns cabells dispersos i desmanegats que anticipaven la immobilitat del son etern. Fumava sense parar, i ara recordo com un somni d’irrealitat aquella tarda havana, amb gotets d’un dit de malta que duraven un minut, i la boira del fum instal·lada als canyons del Colorado del coll del gran director.
No vam parlar gaire de Bienvenido a casa. Ell mateix la ignorava, amb una dignitat comprensible. Jo vaig preferir destacar les seves aportacions a la televisió de finals dels anys 50, primeries dels 60 (més per referències que no per haver vist episodis dels Studio One, Playhouse 90 o la The Ford Theatre Hour, que no, jo no coneixia) i sobretot aquell especial de la CBS del 1962, A tour of the White House with Mrs. John F. Kennedy, 60 minuts de televisió encara avui dia de referència en tots els programes de visites a la casa dels famosos, als pobles dels nostres avis i les entrevistes de proximitat en un ambient de confiança forçada. El primer que em va sorprendre va ser quan em va comparar Jacqueline Kennedy amb Marilyn Monroe, dues personalitats desconcertades pels esdeveniments de la fama, decidides a l’autosuperació, i que imploraven tendresa. També em va dir que feien servir el mateix perfum, i no era Chanel nº 5. Les veus, idèntiques, un fil sonor amagat en la profunditat de la seva inseguretat. I que Jacqueline mantenia una relació constant amb Grace Kelly, que li havia donat les claus per mantenir-se ferma contra tots els intents d’influir en les seves opinions i decisions.
Però la part més interessant dels records sobre aquell rodatge a la Casa Blanca va ser la reunió amb el president i Robert Kennedy quan li van demanar convertir-se en l’assessor per als temes referents a la televisió, una eina de comunicació i poder que els germans havien detectat a la perfecció. En el temps que van compartir (un parell de trobades a l’any era el propòsit anunciat, i periòdics intercanvis de recomanacions i informació) va morir Moss Hart, el director d’escena del musical Camelot, la inspiració dels Kennedy en aquell breu i brillant moment d’esplendor civilitzada. Els germans demanaren a Franklin J. Schaffner que en dirigís una adaptació per a televisió —que no es faria, per l’ambició de Jack L. Warner de repetir l’èxit de My Fair Lady amb una superproducció finalment dirigida al cinema per Joshua Logan, el gran rival de Schaffner en l’escena de Broadway als anys 50.
De fet, tots dos havien lluitat per dirigir Advise and consent, una obra de text de Loring Mandel a partir de la novel·la d’Allen Drury, sobre les estratègies fosques en el Congrés de la nació per impedir que el polític Robert Leffingwell, el favorit del president, sigui secretari d’Estat. En l’obra de teatre, i la futura pel·lícula que en faria Otto Preminger, Tempestat sobre Washington, Leffingwell és sospitós de tendències comunistes, però en realitat s’inspirava en el cas de Lester Hunt, un politic gai assetjat per Styles Bridges i Herman Walker, dos polítics republicans d’ultradreta.
Schaffner va dirigir la versió teatral, posant de relleu els aspectes sexuals de la història, especialment en la gira quan el protagonista Richard Kiley va ser substituït per Farley Granger, homosexual confés. Hi va haver un cert enrenou en les esferes teatrals i cinematogràfiques, i també en les polítiques. Molts dels protagonistes reals de la història eren encara vius, i la majoria pertanyien a les famílies més influents del Capitoli. Schaffner em va explicar que els Kennedy n’eren molt conscients i, tot i el fervor catòlic (que no practicaven), havien de mantenir a ratlla les pressions en contra del director. La teoria, potser molt exagerada de Schaffner, era que la conservadora fauna de Hollywood mai li havia perdonat les revelacions d’Advise and consent.
“Per sobreviure a Hollywood i a la política dels Estats Units, has de ser un cínic professional”, em va dir, “però si el que vols és l’èxit i el reconeixement, sobretot, sobretot, mai no has de fer un cinema cínic. Aquesta és la frontera que mai no has de creuar”.
Li vaig respondre que el cinisme no s’entén avui dia, és mal interpretat per ignorància. La irreverència i l’oposició frontal a les convencions socials, amb un punt, això sí, de consciència i superioritat, no es perdonen. “No, no es perdonen” va dir. I també em va dir, “i és per aquesta raó que Clifton Webb mai no va ser acceptat i va acabar com va acabar”, aixecant la mirada i fent-li un gest amb la mà des de la templa. Un moment i una respiració i un gotet més tard, em mira i diu: “Tu sabies que el president també era un gran cínic, i Clifton Webb, un dels seus millors amics?”. No, clar, no ho havia sentit mai, i no ho semblava gens. Més aviat, un esportista, un home cordial, potser un il·luminat, un home gens complicat, fins i tot un americà molt evident. “Doncs era un gran cínic, i la Jacqueline sempre patia per les conseqüències d’aquella llibertat de pensament i d’acció. Em volien fer retirar del documental de la Casa Blanca l’escena del dormitori de Lincoln i el que la primera dama va dir sobre el destí de les vídues d’un magnicidi”.
Qui el volia censurar?... “L’assassinat de Kennedy estava organitzat feia molt de temps, i jo era a l’avinguda de Pennsilvània quan el destí de John F. Kennedy i Jacqueline estava escrit”.