Els límits del Parc Natural de la Serra de Collserola poden traçar-se amb una certa facilitat, si hi apliquem el sentit comú. La ciutat de Barcelona ocupa gairebé la totalitat de la façana oriental i vuit municipis més s’ubiquen al perímetre restant. La complexa trama d’autopistes i de vies de comunicació, canalitzades pels corredors naturals que conformen les valls del riu Llobregat al sud, del Besós al nord, i per la depressió vallesana a ponent, afegeixen la processó constant de vehicles.
Algunes urbanitzacions reglamentàries, un grapat de pedreres i una cimentera completen el conjunt. És a causa d’aquesta pressió que la serra de Collserola i el corresponent parc natural s’han tornat un oasi enmig del desert de ciment i d’asfalt de la zona més densament poblada de Catalunya. Miraculosament, Collserola perviu amb un grau més que acceptable de naturalitat. El Consorci gestor, format per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i els municipis, no ho té fàcil.
Collserola té un important paper ecològic, ja que fa present la natura en el paisatge urbà i aporta qualitat de vida als veïns de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Als seus boscos troben retir milers de ciutadans que, gràcies a la centralitat d’aquest espai natural, s’hi apleguen habitualment, per no dir quotidianament, a esbargir-se. Caminaires, corredors, ciclistes o senzills passejants poblen camins i corriols fins al límit de la saturació.
A l’esmentada massificació cal afegir la diversificació, cada vegada més àmplia, de les franges horàries de freqüentació. Des de fa una dècada, a més, amb els avenços en el terreny de la il·luminació específica per a activitats a l’aire lliure, són nombroses les persones que s’hi apleguen quan cau la nit i gaudeixen d’aquestes muntanyes equipades amb potents focus en una sessió saludable amb què tanquen la jornada d’obligacions. Si per als humans representa un moment relaxant, per a la fauna sembla que és tot el contrari. S’han alçat veus oposant-se a la pràctica esportiva nocturna, perquè constitueix un motiu més d’estrès per a la fauna local, capitanejada per la població de senglars, nombrosa, visible i, cada vegada més, habituada a la presència humana.
El senglar és el rei d’aquestes muntanyes i un dels seus elements identitaris, sense el qual Collserola perdria part de la seua essència. Parleu amb la gent de Vallvidrera, de Sant Cugat del Vallès o de Cerdanyola. Atanseu-vos a les zones verdes del barri de Montbau, just per sobre de la Ronda de Dalt de Barcelona; no us haurà d’estranyar trobar-n’hi algun exemplar pasturant i regirant papereres. I a Vallvidrera jauen als carrers més tranquils, indiferents al pas dels humans. Als veïns del lloc, se’ls reconeix per un distintiu enganxat al seu vehicle: l’adhesiu mostra el perfil del porc fer.
.JPG)
El capvespre és l’hora punta també del conill de bosc. Apareix sobtadament al nostre encontre. És confiat, però mai arribarà a les cotes del senglar. No obstant, entre les espècies d’animals, destaquen els de ploma. D’aus, se n’han comptabilitzat 130, encapçalades pel pit-roig, la cadernera, el colom, l’esparver, l’aligot i la merla.
Tot llegint Collserola
Encara que no ho semble, perquè el mantell forestal cobreix una bona part de la seua superfície, Collserola posseeix una realitat agrícola consistent, amb el consegüent equilibri ecològic, paisatgístic, social i econòmic, malgrat quedar eclipsada per la voràgine metropolitana. Collserola és un espai altament antropitzat, modelat per la mà de l’home segle rere segle. Els jaciments arqueològics en són una de tantes proves. La cultura ibèrica va tenir un pes específic i a les faldes d’aquestes muntanyes es va desenvolupar una àmplia activitat comercial. L’assentament ibèric de Ca n’Oliver, ubicat al barri de Montflorit de Cerdanyola del Vallès, ocupa el turó homònim. Es tracta del principal assentament a la zona. Aquest poblat de laietans dominava la comarca i l’activitat agrícola que s’hi desenvolupava. Visiteu-lo. Al complex de Ca n’Oliver, hi trobareu un museu i el poblat, que s’estén sobre més de 6.000 metres quadrats. Tres edificis reconstruïts i un camp de sitges donen idea de la capacitat dominadora i el lideratge comercial dels seus habitants.
De dimensions infinitament més reduïdes, però amb una posició estratègica la qual avui dia ha esdevingut un mirador excepcional sobre la part baixa de la vall del riu Llobregat, el seu delta i els darrers contraforts meridionals de Collserola, el poblat de la Penya del Moro perviu a sobre d’aquest petit turó situat al terme de Sant Just Desvern. Ben poca cosa queda de l’assentament i cal una bona dosi d’imaginació per reconstruir aquesta realitat passada. Si més no, el lloc s’ho val i la passejada fins aquest punt resulta agradable en dies d’hivern, quan el sol tempera la façana meridional de la serra. Accediu-hi des de l’àrea recreativa de l’ermita de la Salut de Sant Feliu de Llobregat, o bé, si voleu estalviar un grapat de metres d’ascensió, des dels carrers més elevats de la urbanització Bellsoleig de Sant Just Desvern.
Camuflat en el bosc que inunda la vall de Gausac, al terme de Sant Cugat del Vallès, un forn ibèric acompanya la discreta presència de l’ermita romànica de Sant Adjutori, de planta circular, els orígens de la qual es remunten al segle X. Un parell de quilòmetres enllà, la de Sant Medir, igualment romànica, acull aplecs i romeries.
En l’actualitat, l’activitat agrícola perviu més mal que bé en bosses de sòl aïllades. Al terme del Papiol els ametlers poblen la part baixa dels flancs de Collserola. Quan floreixen a final d’hivern, el contrast de la blancor de la flor amb els polígons industrials i les vies de comunicació de la vall del Llobregat resulta colpidor. Més recollida és la presència dels cirerers de la masia de Can Domènech, avui amb serveis d’hípica, rendibles i segurs. A la masia de Can Montmay, als peus del puig Madrona, a Valldoreix (Sant Cugat del Vallès), s’hi practica l’agricultura ecològica. Des de 2008, la cooperativa L’Ortiga ha recuperat els camps d’aquesta masia, els orígens de la qual daten del segle XVI i amb un paper destacat al llarg del segle XIX en el sector vinícola.
I ja que hi som, des de la mateixa entrada de Can Montmany, un camí voreja la masia per la dreta. El seu perfil és planer i còmode fins que, al cap d’una desena de minuts, se situa als peus del puig Madrona, un dels cims principals de la serra. S’hi enfila decidit i no sense abans passar per la porta de l’ermita de la Salut del Papiol. Tosca, impassible, romànica, la petita construcció s’ha fet lloc en una clariana del bosc. Des de l’ermita fins al puig Madrona, el sender es torna tortuós i exigent per la seua inclinació. L’ascensió, sortosament, és curta i aviat assolirem aquest cim, coronat per una torre de vigilància forestal. La vista des d’ací dalt abraça des del massís de Montserrat fins al turó de l’Home, passant per la Mola; i des del litoral del Garraf fins a les platges del Maresme. Als nostres peus, la persistent remor industrial i viària ens recorda que la natura i nosaltres som presoners del fenomen metropolità.
Tornem, però, al camp. Les ciutats vallesanes de Cerdanyola i de Sant Cugat el tenen a tocar. En ambdós casos, el conreu de secà fa les funcions d’espai de transició entre els entorns urbà i forestal. A Cerdanyola, la petita ermita de Santa Maria de les Feixes viu aïllada i solitària enmig del cereal. Com a rerefons, la muralla contínua de blocs d’habitatges. A Sant Cugat, l’espai rural s’eixampla i s’endinsa fins a la mateixa falda de la muntanya. Solitari, també, al marge del camí, un element patrimonial de primer ordre. Es tracta del Pi d’en Xandri, un dels arbres més singulars i característics de la ciutat i del parc natural. L’identificareu fàcilment no només per les seues dimensions, sinó també perquè està apuntalat amb consistència al voltant de tot el seu perímetre. Aquest pi pinyoner de 23 metres d’alçària va ser víctima el 1997 d’un intent de tallar-lo i calar-li foc. La mobilització ciutadana no es va fer esperar no únicament per salvar aquest exemplar sinó per preservar de la depredació urbanística aquesta zona i els terrenys contigus, pertanyents a la històrica masia de la Torre Negra. La constructora Núñez i Navarro n’havia adquirit bona part de la superfície amb la intenció d’entapissar-la amb 2.800 habitatges.
Endinseu-vos pel freqüentat camí que mena cap al Pi d’en Xandri i l’ermita de Sant Medir. En aquesta agradable passejada, travessareu els dominis de Can Borrell. Si bé la masia s’ha reconvertit en restaurant, els camps encara es mantenen actius. Com Can Borrell, altres masies han experimentat una evolució idèntica: la de Can Jané, camí endins, sobreviu gràcies als ciclistes, caminaires i famílies que s’hi apleguen a esmorzar i dinar. O les de Can Ribes i Can Portell, al peu de la pista que des de Molins de Rei ascendeix a la Santa Creu d’Olorda. I Can Rabella, a l’eixida d’aquesta població.
Aprofiteu Can Rabella com a punt d’inici per fer una incursió en un dels ambients de ribera més representatius del parc natural. Quan es remunta la riera de Vallvidrera pel camí que la recorre, els camps deixen lloc a un bosc frondós, humit, protector del curs del riu. En els ambients de ribera, a Collserola, s’hi deixen veure salzes, àlbers i pollancres, i freixes, llorers i saücs. El camí passa pel Salt d’Aigua, una petita cascada que precedeix l’anomenada Rierada (una de les dues Reserves naturals de Collserola) i Can Castellví. Des d’aquest punt, continua cap als camps de Can Bosquet, tot resseguint aigües amunt el curs del rierol. Als peus de la masia i després de les pluges de primavera, sorgeix un segon salt d’aigua amb el toll corresponent.
Descobrir Collserola: a peu o en bicicleta
Ja ho deveu haver deduït: Collserola es descobreix a peu o amb bicicleta. La seua àmplia xarxa de camins i corriols es troba en la pràctica totalitat tancada al trànsit motoritzat, fet que ofereix tranquil·litat i seguretat per a la circulació no motoritzada. Aquesta serra la travessen cinc Senders de Gran Recorregut i el Camí de Sant Jaume que s’inicia a Barcelona.
Per a qui no conega la muntanya, algunes propostes es fan imprescindibles, malgrat l’alta freqüentació d’usuaris que presenten algunes d’elles. El passeig de les Aigües és completament pla, recorre la façana de Barcelona a una certa altura. Es tracta d’una balconada panoràmica de gran bellesa. Eviteu-la en les hores punta anteriorment citades i podreu gaudir d’una perspectiva de la gran ciutat i la seua trama urbana. Els monuments barcelonins resulten fàcilment identificables des d’aquesta distància. Al capvespre, l’espectacle urbà es transforma en un joc de llum i color. Podreu accedir-hi amb el funicular de Vallvidrera, o bé amb l’històric tramvia blau i caminant després uns minuts fins a l’inici.
Uns metres per sobre d’aquest passeig, el Tibidabo ostenta la màxima altitud de la serra. Els seus 512 metres, vèrtex natural de separació entre el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, es veuen coberts per una basílica i colonitzats per un sorollós parc d’atraccions. El del Tibidabo és el més gran dels Països Catalans i sembla que el segon més antic d’Europa. Va començar el 1899 com a parc d’oci privat del farmacèutic Salvador Andreu (creador de les pastilles per a la tos del “Doctor Andreu”), i les primeres atraccions entrarien en funcionament l’any 1905. Actualment ocupa una superfície de 70.000 metres quadrats i busca assolir la xifra dels 685.000 visitants anuals.
La torre de telecomunicacions de Collserola completa el conjunt enlairat del Tibidabo. Es tracta d’una obra d’enginyeria vertiginosa i d’estil high-tech, signada per l’arquitecte Norman Foster. Aquesta torre dialoga amb una altra de contorns més suaus i orgànics, la de Telefònica, erigida a Montjuïc sota la batuta de Santiago Calatrava. L’una i l’altra van ser inaugurades el 1992 per vestir la ciutat de gala. Jocs Olímpics, màrqueting urbà i ciutat dels arquitectes. Recordeu el moment, oi?
Podríem perdre’ns en la densitat de Collserola, però no disposem de l’espai suficient per a fer-ho. Abans de marxar, algunes pistes us podran inspirar en les vostres incursions a la muntanya. Feu una visita al puig d’Olorda i a l’ermita de la Santa Creu d’Olorda. Tampoc hauríeu d’obviar una caminada pel camí que recorre la capçalera de la vall de Sant Just Desvern, des de l’anomenada plaça Mireia i fins al coll de les Torres. Les breus ascensions als turons de Valldaura i de Roquetes us aproximaran a una perspectiva de l’extrem septentrional d’aquesta muntanya. Als peus de Vallvidrera tres visites imprescindibles per cloure el capítol: el pantà homònim, el centre d’informació del parc natural i, a tocar, el museu dedicat a Jacint Verdaguer, ubicat a la masia de Vil·la Joana, on l’escriptor va viure el final dels seus dies, afectat per una tuberculosi.