Ho afirmà Enric Morera durant l’esmorzar informatiu que va protagonitzar el 13 de gener de 2020, sis mesos abans del congrés refundacional del Bloc Nacionalista Valencià. Un conclave que la pandèmia, finalment, va ajornar un any: “Aquest no ha de ser un congrés per solucionar el funcionament de Compromís ni per fer creure que Compromís som nosaltres només. El Bloc no és tot Compromís”.
La presentació del conferenciant anà a càrrec de Mónica Oltra. L’elecció tampoc no era casual. Morera i Oltra són les dues persones clau en el procés de gestació, creixement i arribada al poder de Compromís. Des que van coincidir per primera vegada a les Corts i van maniobrar per desempallegar-se d’Esquerra Unida, l’any 2007, tots dos han exercit de patriarca i matriarca de la coalició.
Fruit d’això, les dues responsabilitats institucionals més importants de Compromís a l’etapa del Botànic —la presidència de les Corts i la vicepresidència de la Generalitat Valenciana— van recaure sobre ells. En canvi, a la pròxima legislatura, per motius diversos, cap dels dos no seurà a l’hemicicle.
Oltra va dimitir dels càrrecs el juny de 2022 i Morera, a les primàries celebrades recentment, ha quedat relegat a l’onzè lloc per la circumscripció de València. Als comicis de 2015, Compromís va obtenir-hi 10 diputats, i a les de 2019, nou. Per tant, la continuïtat de Morera com a parlamentari —si no decideix esborrar-se de la llista abans que siga registrada oficialment, a les acaballes d’abril— dependrà d’un resultat electoral rècord o de què córrega la llista per la incorporació d’algun diputat a l’estructura del possible Govern.
Que el seu nom figure en una posició tan allunyada sobta encara més tenint en compte la profusió de candidats de l’antic Bloc —l’actual Més Compromís— que es concentren en les places de privilegi. Perquè, efectivament, en cas de reeditar els 17 diputats aconseguits en 2019 —nou per València, quatre per Alacant i quatre per Castelló— el Més en tindria 11, per quatre d’Iniciativa, un dels Verds-Equo i un d’independent. En 2019, la correlació va ser la següent: nou diputats del Bloc, quatre d’Iniciativa, dos dels Verds i dos independents.
Comptat i debatut, l’amenaça de què alertava Morera s’ha acabat materialitzant. I això ha passat per motius diversos. D’una banda, és clar, pel desig del Més d’erigir-se en la força de referència que ha sigut sempre al si de Compromís. Però de l’altra, també, per la passivitat d’Iniciativa del Poble Valencià, el partit de Mónica Oltra, a l’hora d’aprofundir en la relació de parella. Una deixadesa deliberada que ha dut el Més a prendre’n les regnes ara que ella ja no hi és.
No és normal que, una dècada i mitja després, Compromís continue sent una UTE. Tres formacions que cada cert temps han d’acudir al notari per tal de renovar l’acord per què es presenten de la mà als successius processos electorals. Temorosa de ser engolida pel peix gros, a Iniciativa han volgut mantenir aquesta convivència sense casament, conscient que en cada negociació, gràcies al pes polític d’Oltra, hi podia aconseguir rèdits sucosos.
Ara, amb ella fora del tauler, Iniciativa tem l’abraçada de l’os del Més. I no sols perquè Joan Baldoví —qui generava més consens— s’haja erigit en el presidenciable de la coalició, sinó perquè fins i tot han patit per col·locar Aitana Mas —vicepresidenta i portaveu del Consell— en el número u de la circumscripció d’Alacant.
Sense el suport entusiasta del mateix Baldoví, de la secretària general de Més —Àgueda Micó— o de la síndica a les Corts —Papi Robles— i sense els vots d’alguns militants de la Marina Alta, hauria quedat per darrere de Gerard Fullana. Les tres demarcacions haurien estat encapçalades per candidats de l’antic Bloc.
Al capdavall, aquest era l’objectiu indissimulat del congrés de refundació celebrat en juny de 2021: esdevenir la força de referència de Compromís, tant com ho és en nombre d’afiliats. Eixamplar el seu espectre tradicional, apostar per la “construcció popular” del País Valencià i no només per la nacional. “El nostre moviment ha avançat quan ha estat capaç d’obrir-se, i ho hem de fer novament”, tal com assenyalava el director de la ponència política, Vicent Marzà.
La federació resultant, que haurà arribat en el temps de descompte, correrà el risc de convertir-se en la versió valenciana de l’extinta CiU, en què Convergència sempre duia la veu cantan
Un lustre abans, en 2016, Compromís ja tenia enllestits els estatuts del que havia de ser una federació de partits. No obstant, aquell esborrany va quedar en suspens. I ja fa més d’un any es va crear una comissió negociadora que havia de caminar en la mateixa direcció.
La Mesa General només va arribar a reunir-se en tres ocasions, el Consell General ja sembla un animal mitològic i l’executiva de la coalició fins i tot va estar un any i mig sense reunir-se. Amb unes normes i bases concretes, amb valor jurídic, aquest laissez faire, laissez passer no hauria estat possible.
Sense Oltra i amb Iniciativa afeblida internament per la pugna que ha acabat circumscrivint el poder de la nissaga Mollà a Elx, Més Compromís ha vist que era el moment d’apoderar-se del comandament de la coalició. En un tercer Botànic, el Més estarà en condicions d’ocupar la presidència de les Corts —probablement ho seria Maria Josep Amigó—, la vicepresidència del Consell —previsiblement, Baldoví— i, fins i tot, la sindicatura d’un grup parlamentari en què seran nítidament hegemònics.
Al capdavall, una fusió per absorció. I la federació resultant, que haurà arribat en el temps de descompte, correrà el risc de convertir-se en la versió valenciana de l’extinta CiU, en què Convergència sempre duia la veu cantant. La por que albergava Morera, avui relegat a un lloc secundari de la llista, anava tot just en aquesta direcció.