Així descrigué Salvador Dalí la vida que portà a Portlligat la badia a tocar de Cadaqués un poble aïllat situat, en paraules del traficant d’idees Vicenç Altaió, “a la fi del món i a la fi de l’art”.
En aquesta població és on l’artista empordanès tingué la seva única llar on visqué des del 1930 —amb la interrupció de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial— fins al 1982 quan, després de la mort de Gala, es retirà al castell de Púbol.
“No es pot comprendre la meva pintura sense conèixer Portlligat”
Efectivament, la pintura de Dalí està impregnada tant de la geologia tova i dramàtica com de la llum nítida de Portlligat. En paraules del pintor i divulgador Joan Josep Tharrats “ningú com ell no ens ha donat una versió tan real del paisatge mediterrani. Si els pintors impressionistes foren els descobridors dels efluvis del Sena i de les costes atlàntiques, des de l’Empordà Dalí allarga la seva visió cap aquest mar tancat, bressol i conductor de tantes civilitzacions. Allò que en els impressionistes eren boires, deliqüescències, perfums lluminosos, pluja, atmosfera en fi, en els quadres de Dalí tot és net i precís. […] Dalí deixa que la tramuntana renti el cel dels núvols, que espolsi les roques, que la llum de la tarda s’aturi i que tot quedi net i precís”
“Portlligat és el lloc de les realitzacions. És el lloc perfecte pel meu treball. Tot es conjura perquè sigui així.”
Portlligat era on Dalí treballava intensament, des de la sortida del sol fins ben entrada la tarda, durant el període que anava de la primavera a la tardor. Després es traslladava primer a París i posteriorment a Nova York per exposar-hi la seva obra i relacionar-se amb l’elit cultural i econòmica de les dues capitals de l’art del moment.
“No […] puc pintar enlloc més. Necessito ser a Portlligat, veure els mariners, el color de les oliveres i del pa, sentir la pau, el paisatge, amb la seva unció i la seva pietat interior”.
Dalí coneixia molt bé aquest paisatge, ja que el seu pare, notari de Figueres, havia nascut a Cadaqués i tenia una casa a la platja del Llané, on passava les vacances amb la família. Així doncs, Salvador Dalí va estiuejar a Cadaqués ja des de ben petit. Va ser durant la dècada dels anys vint que va convidar a passar-hi uns dies a l’aïllada població empordanesa a Federico García Lorca (el 1925 i el 1927), Luis Buñuel (el 1927) i el grup dels surrealistes (el 1929) amb André Breton, René Magritte, Paul Éluard i la seva esposa i musa dels surrealistes Gala. Va ser en aquesta estada quan començà l’idil·li entre Dalí i Gala que decidí abandonar el seu marit per quedar-se amb el pintor empordanès.
Un any més tard la parella Dalí i Gala decidiren deixar París i traslladar-se a viure a Cadaqués allunyat de qualsevol centre artístic i distracció social per així poder treballar intensament.
“L’únic paisatge que m’agrada és el de Cadaqués i no volia mirar-ne cap d’altre.”
Dalí, a més, tenia clar ja el lloc exacte on establir-se, en una entrevista l’any 1954, explica els orígens de la casa de Portlligat:
“Jo vivia a Cadaqués [els anys de joventut en la casa paterna del Llané]. Anava amb els meus pinzells i les meves teles pintant el litoral, fins que un dia vaig descobrir una barraca. Des de llavors, em vaig estalviar la feina de pujar i baixar amb els estris. Aquella barraca es va convertir en la meva casa actual.”
La barraca de Lidia
Dita barraca pertanyia a Lídia Nogués vídua d’un pescador i coneguda com “la Ben Plantada”. Aquesta s’enamorà bojament, en el sentit literal de la paraula, de l’escriptor Eugeni d’Ors qui hostatjà en la seva primera visita a Cadaqués. La paranoia d’aquesta dona va captivar Dalí de qui escrigué: “Lidia posseïa el cervell paranoic més magnífic, fora del meu, que mai hagi conegut”.
En el llibre Vida secreta de Salvador Dalí l’artista escrigué de manera magistral: “Els dos fills de Lidia posseïen una cabana miserable amb el sostre enfonsat, on guardaven els ormeigs. Aquesta cabana era en una petita badia, Portlligat, situada a quinze minuts de Cadaqués, a l’altra banda del cementiri. Portlligat és un dels indrets més àrids, minerals i planetaris de la terra. Els matins oferien una alegria salvatge i amarga, ferotgement analítica i estructural; els capvespres, sovint, morbosament tristos; les oliveres brillants i animades als matins, es metamorfosen en un gris immòbil com el plom. La brisa matutina dibuixa somriures de petites ones gojoses en les seves aigües: a la tarda, i sovint, a causa dels illots que fan de Portlligat una mena de llac, l’aigua està tan tranquil·la que reflecteix els drames del cel crepuscular”.
La construcció formava part d’un grup de senzilles i modestes edificacions ideades per guardar els estris de pesca, aquestes eren de planta baixa, emblanquinades, amb petites perforacions de proporcions quadrades i cobertes inclinades de teula. Cada una de les edificacions era independent i s’adaptava a la topografia de fort pendent que naixia a la platja i pujava en direcció a Cadaqués. La suma de les casetes formava un conjunt unitari tal com mostra la fotografia de principis del segle XX.
El 20 d’agost de 1930, Dalí comprà la barraca de la Lídia i començà una obra que va durar gairebé quaranta anys. Al llarg d’aquests temps, va anant adquirint, reformant i ampliant les barraques veïnes.
L’artista decidí projectar les reformes i ampliacions successives sense l’ajuda de cap arquitecte, ens al contrari, Dalí ara tindria l’oportunitat d’exercir ell d’arquitecte. Si recordem el que vam explicar en l’anterior article publicat en aquest portal Dalí arquitecte “surrealista integral” i “racionalista absolut” Primera part en aquest període Dalí seguia detingudament els escrits i l’obra de l’arquitecte Le Corbusier convertint-se en un referent per a l’artista.
Dalí ara té l’oportunitat de posar en pràctica les seves inquietuds arquitectòniques i així l’aventura començà de la manera següent:
“Vam contractar un fuster [Joan Vehí qui va ser també un dels grans fotògrafs de Dalí], tots dos junts, Gala i jo vam elaborar tots els detalls, des del nombre d’esglaons que hi havia d’haver a l’escala fins a les dimensions de la finestra més petita. Cap dels palaus de Lluís II de Baviera no despertarà en el seu cor la meitat de les inquietuds que despertarà en nosaltres aquella cabana.
La nostra caseta s’havia de compondre d’una peça d’uns quatre metres quadrats [en realitat uns 20 m²] que havia de servir de menjador, dormitori, taller i vestíbul. Es pujaven uns esglaons i, en un replà, s’obrien tres portes que comunicaven amb una dutxa, un vàter i una cuina d’unes dimensions ben justetes per poder-s’hi bellugar. Desitjava que fos ben petita —com més petita, més intrauterina.”
Amb aquesta descripció, comparant la reforma d’una humil cabana amb el palau d’un rei, Dalí formulà les bases per a les actuacions dels quaranta anys següents, en un compromís absolut amb el projecte i amb tots els seus detalls.
L’inici de la reforma Dalí disposava d’un pressupost limitat —diners avançats pel duc de Noilles a canvi de La vellesa de Guillem Tell un quadre encara per pintar— i, per tant, “no estant en situació de dur a terme cap de les meves delirants idees decoratives, només volia les proporcions exactes requerides per a nosaltres dos i només nosaltres dos”.
En conseqüència Dalí sense les distraccions d’elements “delirants” treballa el que és en essència l’arquitectura: “proporcions exactes”.
L’absència d’aquests elements el portaria a escriure:
“L’efecte era encara més pobre i mesquí que no esperàvem —pràcticament no res. Però ja en aquest quasi no res hi havia el segell del fanatisme de tots dos. […] només hi havia les proporcions d’una porta, una finestra i les quatre parets i ja era heroic.”
En l’interior d’aquestes quatre parets “heroiques” Gala i Dalí van portar de París el mínim, indispensable i triat mobiliari. Aquest mobiliari era de disseny racionalista com es pot veure en algunes fotografies de l’època on podem identificar la tauleta B9 dissenyada el 1925 per l’arquitecte, exalumne de la Bauhaus, Marcel Breuer i la butaca LC1 dissenyada per Le Corbusier, Pierre Jeanneret i Charlotte Perriand el 1928 (foto 3 i foto 4). Tots dos mobles van ser dissenyats respectivament cinc i dos anys abans de la reforma de la barraca. Tota una declaració de principis i adhesió al racionalisme i al Moviment Modern arquitectònic.
Paradoxalment, Dalí als anys quaranta es convertí en un fervent defensor del “nou classicisme” i afirmava que “res no ha envellit mai més de pressa i de pitjor manera que allò que en un moment donat qualificaren de “modern””. Afirmació molt certa, però és precisament el temps el que destria allò modern com a moda del que és modern que esdevé clàssic com ha succeït amb la tauleta de Breuer o la butaca LC1 ja quasi centenàries.
Dos anys més tard de l’actuació de la primera cabana el 1932 comença la reforma de la segona a tocar del costat oest. En aquesta nova intervenció l’artista arquitecte modificarà les obertures de la façana obrint dues noves finestres de proporcions apaïsades i convertirà la coberta inclinada en una coberta plana per fer la funció de terrassa-mirador al mar. La influència de Le Corbusier hi és clarament present seguint dos dels cinc punts del manifest arquitectònic d’aquest arquitecte: finestres corregudes i coberta plana a més de construir senzills volums purs.
“La nostra casa ha crescut exactament com una veritable estructura biològica, per brots cel·lulars. A cada nou impuls de la nostra vida li corresponia una nova cèl·lula, una cambra. El nucli va ser el deliri paranoicocrític de Lidia, que ens va obsequiar amb la primera cèl·lula.”
Les reformes successives són dels anys següents: 1936, 1949, 1950, 1953, 1958, 1963 i 1972. Del 1936 en endavant, Dalí tingué la col·laboració del constructor Emili Puignau, qui dirigí les obres sota la supervisió de l’artista. Precisament Puignau juntament amb el seu soci Higini Llach van ser els constructors de totes les obres de Harnden i Bombelli a Cadaqués.
Després del parèntesi dels dotze anys que va suposar l’exili americà Dalí, ara sense les limitacions pressupostàries dels anys trenta, va anar projectant i executant les successives reformes de la casa arribant a duplicar el seu volum respecte a l’original conjunt de barraques.
El resultat
El resultat final és francament interessant i és necessari diferenciar l’interior de la casa – la zona privada- dels seus jardins —la zona més pública.
En la planta baixa hi trobarem el rebedor amb l’escala, el menjador i la biblioteca. Cada espai amb la geometria original de les barraques adaptat al seu ús concret amb l’austeritat tan típica de l’arquitectura racionalista com de la vernacular mediterrània. La planta primera allotja l’estudi de l’artista amb “l’habitació dels models” i el que podríem anomenar l’apartament dels Dalí.
L’estudi és per al pintor el lloc més important de la casa, es tracta d’un espai amb dues finestres una orientada a nord-est, per captar la millor llum per treballar, i l’altra orientada a sud-est per gaudir de les vistes de la badia. La primera finestra és de proporcions apaïsades, similar a les ja comentades de la planta baixa, mentre que la segona és quadrada.
L’apartament dels Dalí està dividit en dues parts: una comuna relacionada amb el dormitori i la dedicada a exclusivament a Gala. La primera zona és un espai diàfan compost de tres àmbits situats a cotes lleugerament diferents. En tractar-se d’una ampliació Dalí ja no està limitat pels murs de càrrega que conformen els espais de la planta primera i pot, en conseqüència, fer un únic volum, una “planta lliure” complint un punt més del manifest lecorbuserià. Des d’aquest lloc els Dalí poden gaudir de les espectaculars vistes de la badia de Portlligat i tenir el privilegi, segons deia el mateix artista, de ser les primeres persones a rebre cada matí el primer raig de sol de la península Ibèrica.
La zona destinada a Gala està composta per tres espais: un tocador, un vestidor i culminat per un espai circular amb una gran cúpula en forma de garota —eriçó de mar— on ella rebia a les seves vistes.
Cal destacar com Dalí dissenyaria sis llars de foc repartides en diverses estances de la casa de geometries totes elles diferents. Dissenyar les llars de foc seria un divertiment que repetiria tant en el corral de Gala com en el castell de Púbol.
Tal com hem vist en l’anterior article, Dalí va construir un personatge polèmic i provocador “surrealista integral” que actuava per a un públic àvid d’excentricitats dalinianes. Paradoxalment, la personalitat de l’artista era tot el contrari. Dues maneres de ser —o fer— que van derivar en dues maneres de fer arquitectura: la privada i la pública. En el primer cas l’artista arquitecte treballa des de la lògica (o racionalitat) del lloc, les necessitats i la simplicitat de les formes i materials mentre que en el segon cas ho fa des de l’òptica (o irracionalitat) de la provocació i de l’espectacle. L’exterior de la casa era l’espai destinat a la vida social i a les festes i, en conseqüència, és aquí on trobem les “delirants idees decoratives” de l’artista surrealista que el públic es delia per veure. Són els exteriors l’escenari teatral del Dalí actor en el personatge d’extravagant surrealista provocador: una piscina fàl·lica que apunta a un templet com una vagina, una còpia de la font de lleons de l’Alhambra situada damunt d’un contenidor, una cabina telefònica, publicitat de Pirelli, tasses immenses que fan de jardineres, un cap de rinoceront…
Les dues cares de l’artista -i de l’arquitecte- en la mateixa casa.
El conjunt final
“M’he fet en aquestes pedres, aquí he forjat la meva personalitat, he descobert el meu amor, he pintat la meva obra, he construït casa meva. No em puc separar d’aquest cel, d’aquest mar, d’aquestes roques, estic lligat per sempre més a Portlligat, on he definit totes les meves veritats més sinceres i les meves arrels.”
Si es compara l’estat definitiu de la casa de Dalí amb les construccions primitives, es pot veure que el volum s’ha duplicat en créixer pràcticament una planta més respecte a les cabanes inicials. Tot i això, l’esperit primitiu de les barraques es manté.
El conjunt resultant es llegeix de manera unitària, igual que abans de les reformes, respectant la fragmentació original. També, a excepció de les ja comentades finestres apaïsades de la planta baixa i del taller, l’artista arquitecte conserva l’esperit de les obertures que en la planta primera són quasi totes de proporcions quadrades, com les originals, i s’allunyen de les finestres de proporcions verticals, més típiques de les cases de Cadaqués.
Les noves cobertes, fruit de les remuntes de la planta superior, són també inclinades i de teula àrab i pràcticament totes respecten majoritàriament la inclinació de les construccions originals.
Dalí en les successives reformes emprà els materials i les solucions constructives locals i el mateix esperit d’austeritat de materials i formes.
És la casa d’un pintor que va ser tot un exhibicionista, d’una persona cosmopolita que alternava aquesta residència amb París i Nova York i que considerava que era important que parlessin d’ell encara que ho fessin bé (i no malament, com pensaria la resta de mortals). To i així projectà una casa quasi anònima, introvertida, de volums simples, de poble, sense exhibicions, només, com hem vist, amb algun detall surrealista —concessió per al seu públic fidel-; és una casa que respecta l’entorn i que, quan es visita per dins, deixa veure la personalitat dels seus habitants i la passió que tenien per la vida i pel lloc.
En paraules de l’escriptor i amic de l’artista Josep Pla:
“Dalí, a la seva casa de Portlligat, és la cosa més daliniana que hom es pugui imaginar. La casa se li assembla cada dia més”
Agraïm la generositat de Pere Vehí per cedir els dibuixos inèdits fins al moment que acompanyen aquest article i per compartir el seu entusiasme i coneixement de la vida i obra de Dalí.