María Teresa Hincapié. El cos com objecte artístic
Aquesta proposta de l’artista conceptual i performer María Teresa Hincapié ja ens indica com és la seva obra. Una obra plena d’experiències personals, on el seu propi cos ja és en sí una obra d’art i com a tal expressa una sèrie de sensacions i emocions que la converteixen en un referent dins d’aquesta tendència, on la idea preval respecte de l’objecte. Malauradament, la seva prematura mort als 54 anys va truncar el seu esdevenir creatiu, relacionat principalment amb la natura i la denúncia social.
Ara tenim l’ocasió de veure una retrospectiva del seu treball al MACBA amb el títol Maria Teresa Hincapié. Si aquest fos un principi d’infinit, que permet al públic conèixer de prop a una artista pluridisciplinària com fou la colombiana María Teresa Hincapié (Armenia, Colombia 1954 – Bogotà, 2008) que, gràcies a la seva formació com actriu de teatre es va interessar pel món de l’art, principalment des de la vessant de la performance i l’acció i propera al body art, per això les seves performances es poden considerar “actes simbòlics per crear una metodologia pròpia”.
Els comissaris són el guatemalenc Emiliano Valdés, curador en cap del Museo de Arte Moderno de Medellín i Claudia Segura, comissària d’exposicions del MACBA, que han seleccionat les obres a partir del material d’arxiu provinent de performances, fotos, vídeos, documentació escrita, diapositives i testimonis visuals de l’artista. A més, es poden contemplar algunes obres realitzades per José Alejandro Restrepo interpretades per Hincapié. També han participat alguns artistes i col·lectius que dialoguen amb el llenguatge performatiu de l’artista, com és el cas de la colombiana María José Arjona, l’estadounidenca Coco Fusco i el Mapa Teatro de Colòmbia.
Haig de confessar que no tenia constància de la seva obra, però com altres vegades he mencionat, la programació del MACBA m’ha permès descobrir artistes d’una gran vàlua que en altres països o continents estan ben valorats, com ara és el cas d’Hincapiè, que ja a l’any 1990 va rebre el Primer Premi al XXXIII Salón Nacional d’Artistas Plásticos de Colòmbia, per l’obra Una cosa es una cosa. Es tractava d’una performance de llarga durada. Era la primera vegada que es concedia a una dona, a una peça efímera i que a més no era objectual. Aquesta instal·lació ara la podem tornar a veure al MACBA, òbviament amb alguns canvis, entre ells ja no hi ha la intervenció de l’artista. Consisteix en anar col·locant al terra una gran quantitat d’objectes que Hincapié tenia a casa seva. Tots els objectes es disposen formant diversos quadrats de manera que hi hagi una relació entre ells, com per exemple, els corresponents a la cuina, el sabater o el dormitori. L’obra original consistia en una performance que es va anar desenvolupant diverses setmanes i durant vuit hores cada dia mentre l’artista ballava i a la vegada anava resituant els objectes.
Una vida dedicada a l’art conceptual
Maria Teresa Hincapié està considerada com una de les més importants “performers” de finals del segle passat. Els seus inicis es van centrar en el món teatral. Va pertànyer al grup Acto Latino que dirigia Juan Monsalve, on la influència del director teatral i investigador polonès Jerzy Grotowski hi va tenir una gran incidència, sobretot dins del teatre contemporani, ja que el seu “horitzó experimental (…) havia obert en torn del concepte de ‘teatre pobre’”. El seu primer contacte amb aquest món va ser quan treballava de dia, a la llibreria Torre de Babel i de nit, al Café de los Nadaístas, on es duien a terme diferents activitats culturals, com per exemple teatre, dansa i música. La seva primera experiència va ser la de substituir a un actor que feia un petit paper en una obra.
El 1981 viatja a Mèxic amb Acto Latino , on s’hi estarà un any i mig treballant com actriu. Posteriorment se’n va a Europa i l’Orient amb la intenció de investigar tècniques teatrals. S’endinsa en el terreny performatiu el 1986 , a través d’ Ondina (versión dancística) realitzada juntament amb el coreògraf i ballarí Álvaro Restrepo. Es tractava de representar un símbol esotèric de la pedra filosofal, que, segons ella, “consistia en dibuixar en tot l’escenari un símbol gegant, amb “achote” (és un arbre americà), en el pis. I, al final, crec que recitava un poema a l’androgin. Tot això, acompanyat amb una música que es va compondre per la peça”. El 1991 participa en les biennals de Bogotà i de l’Havanna. Tres anys més tard s’ interessa pels textos sagrats més importants i que més han influït en la humanitat, amb la intenció de conèixer més de prop la naturalesa d’allò sagrat.
L’any 1996 va tornar a rebre el Primer Premi del Salón Nacional de Artistas Plásticos de Colòmbia amb l’obra performativa Divina Proporción, on ella mateixa vivia en un espai reduït mentre anava caminant, sembrant i regant l’herba i la terra damunt del sòl de formigó. Al MACBA hi ha una instal·lació i una sèrie d’imatges que serveixen per entendre millor com devia ser aquesta obra en el seu moment. Precisament en una entrevista que li va fer la historiadora de l’art i curadora colombiana Carmen María Jaramillo l’any 2003 senyalava que es tractava d’una “obra totalment minimalista, amb les herbetes al pis. És un espai buit: de l’absència del consumisme, de les coses que no tenen sentit”.
El mateix any participa per primera vegada a la Biennal de Sao Paulo. Compra un terreny -al que li posarà el nom de La Fruta- en una reserva natural situada a la Sierra Nevada de Santa Marta, a prop d’on viuen els pobles indígenes dels ika i kogi. Aquest terreny serà el seu refugi i el seu espai de llibertat a l’abandonar Bogotà el 2003.
A partir de 1999 combina la seva faceta artística amb la de docent al Departament d’Art de la Universidad de los Andes de Bogotà, on exerceix de professora de càtedra. Un any després també dona classes a la Facultad de Bellas Artes de la Universidad Jorge Tadeo Lozana, de la mateixa ciutat. El 2005 presenta l’acció El espacio se mueve despacio a la 51 Biennal de Venècia, comissariada per Rosa Martínez.
La primera exposició que va fer a l’Estat Espanyol va tenir lloc a la galeria madrilenya 1 Mira Madrid en col·laboració amb la galeria Casas Riegner de la capital colombiana, titulada María Teresa Hincapié. Archivo: 1980-2008, amb la idea no només “d’un apropament a una obra singular on es fonen art i vida, sinó un homenatge a una artista que va creure fermament en el sentit de les seves accions i la capacitat que aquestes tenien per estimular el pensament”.
María Teresa Hincapié. Si aquest fos un principi d’infinit
Comissaris: Claudia Segura i Emiliano Valdés
MACBA
Plaça dels Àngels,1 Barcelona
Fins al 26 de febrer 2023
Com s’ha comentat abans, l’obra més significativa i també la més espectacular és Una cosa es una cosa, 1990, que fou la que li va donar notorietat i va servir perquè la seva carrera artística es pogués desenvolupar lliurement. Però abans havia realitzat Punto de Fuga, al Museo de Arte de la Universidad Nacional de Colòmbia, on la seva directora la va invitar a que presentés l’obra. Durant tres dies seguits i amb jornades de dotze hores la va anar creant. Aquesta obra ja l’havia mostrat al Teatre Cuba situat al barri Las Aguas. L’artista es basava en mostrar “els preceptes bàsics de l’obra, centrant-se en la relació ritual amb els objectes i en un atenció cada vegada més gran respecte de les accions quotidianes, que ella mateixa duia a terme amb extrema lentitud”. Aquestes accions van donar origen a la creació Una cosa és una cosa. L’artista solia canviar el nom de la perfomance depenent del lloc on es presentava. No era mai la mateixa exactament, ja que hi introduïa canvis.
El mateix any va fer una acció en un centre comercial de Bogotà, instal·lant-se tres dies en un aparador realitzant tasques de neteja que duraven tota una jornada laboral. L’acció portava com a títol Vitrina, on denunciava d’una manera subliminal la situació de la dona dintre de la llar que, encara que no es manifestés com a feminista, sí que al darrera d’aquests actes hi havia una reivindicació, potser no massa explícita, però sí efectiva, ja que ho feia des d’una visió poètica, ja que allò femení “no era una condició reduccionista, sinó una actitud, tal i com ella afirmava, doncs creia en l’ésser mutant, que canvia constantment i és part del món”. Al vidre de l’aparador anava escrivint diverses frases mitjançant un pintallavis vermell, mentre des de fora el públic anava llegint les preguntes que feia l’artista.
El 1992 realitza Esta tierra es mi cuerpo, que formava part de la dualitat entre l’artista -el seu cos- i la natura -la terra-. L’acció consistia en viure uns dies al jardí dels patis interiors del Museo de Arte Urrutia de Bogotà quan encara era una casona colonial. Es dedicava a cuidar les plantes que li servien per reflexionar sobre diversos aspectes de l’ecosistema. Totes els moviments que feia, o sigui caminar, respirar, sembrar…, eres molt lents, com si volgués endinsar-se espiritualment en la mateixa natura, o el què és el mateix, la Pachamama (la Mare Terra).
L’any 2000 el crític i professor d’art contemporani italià Achille Bonito Oliva, teòric de la transavantguarda italiana, la va invitar a fer una obra a Milà, en el marc d’una exposició col·lectiva on hi havia reconeguts artistes internacionals. La peça era Sueños de flor (Que me bese con los besos de su boca), semblant a Una cosa és una cosa, però amb la diferència que incorporava objectes italians, formant escenaris “imaginaris d’una quotidianitat aliena que, una vegada acabats, eren desmantellats per tornar a començar al dia següent”.
La peça El espacio se mueve despacio, 2003, es va mostrar a la Biennal de Venècia, dins de la secció Siempre un poco más lejos, comissariada per Rosa Martínez, el 2005. Consistia en projectar a la paret la pel·lícula Baraka (1992) del director nord-americà Ron Fricke, que li servia de teló de fons per moure’s lentament dins de l’escena com si estigués en plena meditació. L’obra es va desenvolupar damunt “un monticle de terra que havia disposat en forma d’estel, emmarcada per fulles seques i amb una gàbia gegant al mig”. Aquesta escena es relacionava amb el discurs de Fricke, ja que als dos els hi preocupava la natura i per tant denunciaven l’actitud destructora de l’home.