Dos viatges amb Vespa van canviar la història del País Valencià a la dècada dels cinquanta. En 1953, qui era alcalde de Benidorm, Pedro Zaragoza Orts, va desplaçar-se amb la seua moto fins a Madrid per demanar al dictador que permetera l’ús del biquini a les platges de la població, un privilegi que va afavorir el desenvolupament del turisme a gran escala. I en 1959, també a bord d’una Vespa, l’universitari Ramon Pelegero, tornant cap a València des de la seua Xàtiva natal, va crear la lletra d’una cançó que marcaria l’inici d’una trajectòria d’èxit, caracteritzada pel compromís antifranquista i el desig de protegir i prestigiar la seua llengua.
“Hi anava de paquet, jo mai no he estat una persona motoritzada”, evoca Raimon amb aquella ironia que l’ha acompanyat sempre. “Qui conduïa era Andrés Mori, un xic asturià, una mica més gran que jo, amb qui coincidia sovint al menjador del SEU [Sindicato Español Universitario], on podies dinar i sopar si tenies beca. Un dia vaig dir-li que havia de conèixer Xàtiva i va proposar-me d’anar-hi amb la seua moto”.
I de tornada, amb el vent de cara, mentre completaven els 65 quilòmetres de distància per carretera… Pam! De sobte, va nàixer “Al vent”. Un himne generacional. Un alè d’esperança entre tanta tristor. Un raig de llum en la nit franquista. Una pinzellada de color enmig de la grisor.
A penes tenia 18 anys i no n’era conscient, però aquell estudiant de Filosofia i Lletres de classe treballadora, lector empedreït des de ben jove, havia encertat la tecla. Gràcies a ell, la música en català estava a punt de trencar fronteres. Les mentals i les físiques.
“Al vent / la cara al vent / el cor al vent / les mans al vent / els ulls al vent / al vent del món”, començava la cançó. “I tots / tots plens de nit / buscant la llum / buscant la pau / buscant a Déu / al vent del món”, continuava. “La vida ens dóna penes / ja el nàixer és un gran plor / la vida pot ser eixe plor / però nosaltres / al vent…”, i la lletra tornava al punt inicial.
“Fins aleshores no havia fet cap cançó, però en arribar a València ja tenia clara la lletra i els tres acords principals”, recorda Raimon, que, això sí, havia crescut envoltat de música. “Mon pare era el president de la banda de la Música Nova de Xàtiva, el meu germà gran tocava la tuba, el mitjà tocava el trombó, un altre germà ballava danses tradicionals, jo havia tocat el flautí i quan era petit havia recitat versos... I per part de la mare teníem el malnom dels guitarrons!”.
“Vaig cantar ‘Al vent’ per primera vegada davant els amics de la universitat”, rememora Raimon, que va acomiadar-se dels escenaris en 2017. El repertori no era gaire extens i sempre incloïa Les feuilles mortes, un clàssic d’Yves Montand. “Es lligava molt, gràcies a això!”.
“La primera nit que vaig escoltar-la, em vaig quedar glaçat”, reconeix l’editor Eliseu Climent, coetani del cantant que llavors estudiava Dret al mateix edifici. “Va impactar-me molt la lletra, que tenia un aire existencial, i la veu tan punyent del Pele”, la manera com Ramon Pelegero Sanchis era conegut entre els amics.
Tots dos van passar moltes nits conversant sobre els socialistes utòpics francesos: Proudhon, Saint-Simon… I així com Climent era un absentista habitual de les aules, d’aquells que s’empassaven tots els apunts el mes abans dels exàmens, Raimon era un alumne bastant més aplicat.
“Quan vaig escoltar aquella cançó, de seguida vaig fer-ho saber a Fuster”, reviu Climent, el més inquiet d’una colla formada també, entre d’altres, per Alfons Cucó, Lluís Aracil, Vicent Àlvarez, Manuel Ardit o Josep Vicent Marquès.
L’estrena d’“Al vent” davant un públic més nombrós va tenir lloc a Casa Pedro, un local desaparegut ja fa anys —ara és ocupat pel restaurant La Utielana—, enclavat en els carrerons envitricollats de la Ciutat Vella.
“Recorde que em van donar quaranta duros, que no era poca cosa!”, exclama Raimon en referència a aquella primera actuació. “El Vicent Ventura i el Fuster, amb l’Eliseu pel mig, organitzaven una mena de sopar literari en què lliuraven uns premis i van proposar-me que amenitzara la sessió”. Era l’any 1961.
“Tothom va quedar esparverat, allò trencava tots els esquemes previs”, explica Climent sobre la reacció del públic aquella nit, idèntica a la que havia experimentat ell en petit comitè. “Era una cançó moderna, escrita en valencià, que trencava de ple amb el panorama musical espanyol, on tot eren boleros, flamenc…”, corrobora el periodista i guionista Carles Gàmez, un amant de la música en general, que va publicar, en 2009, el llibre 50 anys: Al Vent. Crònica d’una nova cançó.
Gàmez té clar que “Al vent” no sols va servir per projectar Raimon, sinó la música en català en conjunt. “Aquella cançó era un objecte no identificat, tenia un esperit juvenil, no bevia de cap tendència de les que imperaven a Espanya ni tampoc de la música francesa o italiana, era un ‘crit metafísic’, tal com va definir-la Fuster”. Era l’època del “Porompompero” de Manolo Escobar, de les cançons de Lola Flores i de la irrupció de Marisol. I Raimon, òbviament, representava una cosa diametralment oposada.
L’autor confessa que havia devorat bona part de l’obra de Camus i Sartre, però no considera que “Al vent” tinga l’arrel existencialista que alguns li atorguen. “Vaig fer aquella lletra perquè em va sortir així, sense cap altra pretensió; jo volia ser historiador i res més, desitjava ser professor d’història i, si era possible, aconseguir una càtedra”.
La vida de Raimon sense “Al vent” podria haver sigut molt diferent. Segons ell, hauria discorregut pel camí acadèmic que tenia en el cap: “Vaig acabar Filosofia i Lletres, i en comptes de dedicar-me a la cançó, hauria fet la tesi de la llicenciatura. A mi l’escenari sempre m’havia agradat, havia recitat poesia des de ben menut i de jove havia fet alguna actuació de teatre… Però, en realitat, dedicar-me professionalment al món artístic va ser xamba, pura xamba”.
“Ell preferia ser catedràtic d’Història, això de ser cantant no estava tan ben vist, però tenia un potencial que no podia desaprofitar”, comenta Climent. “Havia de tirar endavant les dues carreres: l’acadèmica i la musical”. És ací on va arribar el moment de definir un nom artístic. I Raimon podia tenir un cert ganxo.
“Parlant amb l’Eliseu, un dia que estàvem junts, va suggerir-me que aquest nom podia funcionar millor, i ja em va semblar bé. La gent em coneixia com Pelegero o el Pele, que no quedava gens bé, perquè tenia reminiscències flamenques. Raimon només requeria intercalar-hi una i llatina, i a Catalunya era un nom poc freqüent, però que ja existia... Al capdavall, era la versió catalana de Raimundo, però sonava millor que no les altres opcions”.
Climent fins i tot va plantejar-li una mena de desdoblament de personalitat: “Era completament ingenu per la meua banda, però vaig arribar a dir-li que convivira amb els dos noms sense que ningú se n’assabentara, és a dir, que ningú no sabera que el Raimon cantant i el Ramon Pelegero historiador eren la mateixa persona”.
Castelló, 1962
L’ovni que era “Al vent”, aquella cançó inclassificable, no identificable, tan distinta de la resta de cançons, s’havia enlairat a Xàtiva en 1959 i va fer un aterratge a Castelló de la Plana en 1962. S’hi celebrava l’aplec estudiantil anual.
Per aquest motiu, s’hi havien desplaçat Josep Maria Espinàs, Quico Pi de la Serra i Delfí Abella, tres dels integrants del col·lectiu Els Setze Jutges. Raimon va fer tard i no va poder participar en aquell acte, però, en arribar-hi, Els Setze Jutges van voler escoltar-lo cantar en una taverna de la ciutat.
Corpresos amb aquell jove de 21 anys, tots tres van retornar a Barcelona amb un missatge clar per a la discogràfica Edigsa: calia convidar-lo a cantar a la capital catalana, cosa que va passar el 15 de desembre d’aquell any al Fòrum Vergés, situat en la cantonada dels carrers de Balmes i de Rosselló. Joan Fuster, que dos anys més tard escriuria un llibre sobre ell, l’acompanyaria en aquella experiència iniciàtica.
“Acostumats com estaven al recitatiu de les cançons franceses, tots plegats van quedar molt astorats, i d’allà vaig anar a la casa de discos”. Volien que gravara un extended play, un EP. “Llavors jo només tenia tres cançons: ‘Al vent’, ‘Som’ i ‘La pedra’, però, com que quedava espai per a una quarta, van dir-me que calia incorporar-ne una més, i vaig fer ‘A colps’”.
El març de 1963, ara fa seixanta anys, aquell treball veia la llum. I aquell mateix any comença a escriure una columna setmanal a Destino, una de les publicacions més prestigioses del moment.
“L’aspecte bohemi de Raimon, que resultava tan captivador, va contribuir al seu èxit fulgurant”, explica Carles Gàmez. “Això va fer que Edigsa s’afanyara a promocionar-lo”. Climent recorda que aquell universitari “tan rosset i blanquet”, efectivament, “trencava els prototipus preestablerts”. “Tenia un aire a James Dean”, somriu l’editor.
“No obstant, per a la petita burgesia catalana, la irrupció posterior de Joan Manuel Serrat va resultar providencial”, matisa Gàmez. “Les seues lletres els generaven menys problemes i fonèticament era més afí; ‘Paraules d’amor’ o ‘Cançó de matinada’, per exemple, no tenien res a veure amb ‘Diguem no’, d’ací les topades amb la censura del règim franquista que va patir Raimon i que no va patir Serrat”.
Climent recorda que la primera vegada que va escoltar “Diguem no” fou a la platja de la Malva-rosa, després d’un dinar amb Fuster i el cantant. “Va impactar-me encara més, perquè així com ‘Al vent’ era més filosòfica, ‘Diguem no’ era molt contundent, antifranquisme pur i dur”, s’emociona sis dècades després. Aquest tema va formar part del segon EP de l’artista.
Per Carles Gàmez, “Al vent”, “Diguem no”, “Jo vinc d’un silenci” i “D’un temps, d’un país” mostren l’evolució del Raimon més juvenil i vital, el del seu despertar musical, cap al Raimon més explícit. “Sempre ha demostrat ser una persona molt culta i al seu repertori cívic, tal com m’agrada anomenar-lo, ha incorporat les adaptacions de grans poetes catalans i valencians, alguns dels quals no haurien gaudit del reconeixement que mereixen si no haguera estat per les seues cançons”.
Un dels edificis icònics de la València contemporània porta el nom de Veles e Vents, extret d’un poema d’Ausiàs March que no seria tan popular sense l’adaptació musical de Raimon. Ningú com ell tampoc no ha musicat tan bé Espriu.
Volar alt
“Al vent” va propulsar Raimon. En 1963 no sols va publicar el primer EP, sinó que va participar, acompanyat de Salomé, en el V Festival de la Canción del Mediterráneo, que va acollir Barcelona i per primera vegada va incloure un tema en català.
Era “Se’n va anar”, que Raimon va enregistrar en el seu segon EP, on també figurava “Diguem no”. La seua aparició en TVE, que retransmetia aquell certamen, va ser la primera i última fins a la represa democràtica. El NO-DO mai no va tornar a incloure cap imatge seua. Si mai feien referència a aquella edició del Festival, era amb fotogrames de Salomé.
Tanmateix, la seua veu es va colar, en 1965, a la part final del reportatge dedicat al País Valencià dins de la sèrie Esto es España, en què diversos escriptors viatjaven pels seus territoris. El guia valencià era Martí Domínguez i el documental acabava amb unes imatges de l’Albufera de València i, de fons, “Al vent”.
“Ma mare va escoltar aquella cançó per la tele i l’endemà va dirigir-se a la botiga Discothèque per comprar el disc de Raimon”, relata Gàmez, que destaca “l’ambient industrial, tan britànic”, que desprenia la coberta d’aquell primer EP del cantant de Xàtiva. El reputat fotògraf Oriol Maspons n’era el responsable. Va fer-li dues sèries de fotos memorables a Xàtiva i al barri barceloní del Poblenou.
“El fenomen Raimon va fer eclosió de tal manera que fins i tot un cantant melòdic de gran èxit com Camilo Sesto va decidir-se a interpretar ‘Som’, una de les tres peces que acompanyaven ‘Al vent’, en acabar una actuació a la sala El Gallo Rojo, al Campello… La versió està penjada en internet”, fa saber Gàmez.
Amb tot, ningú sabia ben bé com havia pogut sorgir una lletra així. “Quan va actuar a l’Olympia de París, en 1966, algun crític va establir un paral·lelisme entre Raimon i Bob Dylan, però jo no ho veig tan clar”, sosté Gàmez.
El ben cert és que l’adolescent Raimon, va estar treballant un temps a Radio Játiva. Un pas que, segons reconeix, “va ser molt útil des de molts punts de vista”.
“A casa no teníem tocadiscos i fer de locutor a la ràdio local em va permetre accedir a una discografia interessantíssima. Periòdicament, ens arribaven els hits dels Estats Units, els enviaven a totes les emissores de la Red Española del Movimiento (REM). Allò em va permetre sentir el Harry Belafonte, el Pat Boone… Ara bé, diria que no hi ha cap influència d’ells a ‘Al vent’”.
I és que, siga com siga, aquell xic de Xàtiva tenia alguna cosa distinta. No era com els altres. I Gàmez n’hi afegeix més proves: “L’any 1965, a la Costa Brava, mentre rodava la pel·lícula Los pianos mecánicos, la grega Melina Merkuri, que després seria ministra de Cultura, entre escena i escena es relaxava escoltant ‘un cantant català que li diuen Raimon’, i una dècada més tard, en 1974, en la festa del diari L’Humanité, Raimon va compartir escenari amb Leonard Cohen, The Kings, Mikis Theodorakis i Quilapayun”.
Gàmez, de fet, resumeix Raimon amb una sola paraula: “¡Caracoles!”, el crit que va pronunciar el crític literari de La Vanguardia, Albert Mallofrè, la primera vegada que va escoltar “Al vent”. Ell tampoc no se’n sabia avenir, no encertava a classificar aquell jove valencià en cap corrent en concret. Era tan difícil d’ubicar, aquella cançó… Aquella cançó era un ovni, i Raimon, un extraterrestre.
Raimon, Annalisa i l’art, un tast del que vindrà
“Hem tingut una vida pública de més de cinquanta anys, en què hem estat en contacte amb tot d’artistes. En 1964, Joan Miró, que havia escoltat les meues cançons, va enviar-me una litografia a casa. Tinc cinc o sis peces més seues, a banda de les dues portades de discos que em va fer”, explica Raimon, un apassionat de l’art des de ben menut.
De fet, el seu primer contacte amb l’obra fusteriana va arribar a través d’El descrèdit de la realitat: “Com que ja m’havia interessat per l’art, va impressionar-me especialment aquella lectura. Un conegut va dir-me que el Fuster participava en una tertúlia del Club Universitario i vaig començar a sovintejar-la… Hi vam acabar trenant una gran amistat”.
Al marge de la música i la literatura, les arts plàstiques han encisat sempre Raimon i la seua companya de vida. I, en aquest sentit, han tingut la sort de relacionar-se amb artistes de tota mena. “Sí, l’Annalisa i jo hem tingut amistats de facetes molt diferents, sobretot del món de l’art”, continua Raimon. “El Tàpies també va dissenyar la coberta d’un parell de discos, l’Alfaro va dedicar-me alguns dibuixos…”. Un material de gran valor que ara desitgen compartir des de la Fundació Raimon i Annalisa, que ja disposa d’un espai web propi.
El primer acte que hi han organitzat, un col·loqui sobre Fuster amb motiu del centenari del naixement de l’assagista de Sueca, va celebrar-se el 22 de novembre passat a la Casa de la Cultura de la capital de la Costera amb gran afluència de públic. La sala estava plena de gom a gom.
Raimon i Annalisa Corti han decidit llegar tot el seu patrimoni a la ciutat del cantant, nascut en el carrer Blanc, aquell carrer de terra i de pols que va popularitzar amb les seues lletres. El projecte estrella és el Centre Raimon d’Activitats Culturals (CRAC), que ja es troba en fase de construcció. Ocuparà unes dependències de l’antic convent de Santa Clara i en el procés d’execució participen activament l’Ajuntament de Xàtiva, la Diputació de València i la Generalitat Valenciana. Hi albergarà els més de 10.000 llibres de la parella, enregistraments, la seua col·lecció de discos i documents de caràcter personal.
Però, sobretot, el futur CRAC acollirà el fons artístic de què disposen, que és ben ric. I no han volgut esperar fins a la inauguració per tal de compartir-ne una part amb xativins i visitants. Per això mateix, amb motiu del 60è aniversari de la publicació d’“Al vent”, des d’aquest dijous fins al 20 de març, en podrem fer un tast al Museu de Belles Arts local, integrat a la històrica Casa de l’Ensenyança.
