El senyor Josep M. Espinàs ha mort sense haver resolt un petit problema: quin seria el tema per a l’article de l’endemà. De tota manera, sovint li passava el mateix, però, com que no es moria, tenia temps de formular alguna discreta idea i així els articles han anat sortint cada dia durant anys”. Aquest és el començament del penúltim text d’El meu ofici de Josep M. Espinàs (La Campana, 2008), titulat “Apunt de necrològica”.
En el cas d’Espinàs, la modèstia no semblava una falsa màscara —no com la que utilitzava Josep Pla ara sí ara no—; ni semblava que hi hagués sarcasme de cap mena —com la que sovint feia servir Joan Fuster per distanciar-se. Potser perquè li va costar trobar el seu lloc a la Terra. I perquè, en trobar-lo, va obtenir un èxit de públic equilibrat i seré.
La longevitat d’Espinàs ha fet oblidar algunes de les tecles que va tocar —les cordes de la guitarra, el micròfon de l’entrevistador, la novel·la arriscada però sense estridències— i n’ha deixat una imatge equívoca. El llarg camí d’Espinàs pels llibres de viatges i les columnes d’opinió, i la seua bonhomia, han projectat un enganyós aroma domèstic que ens pot confondre i fer-nos pensar en un escriptor d’anar per casa. Seria injust per ell i encara més pels potencials lectors que podrien ignorar-lo si cauen en el parany.
En un altre capítol d’El meu ofici (“Ambició, pretensió”), Espinàs deia: “Acostumo a escriure amb una certa serenor, amb un punt d’autocrítica, i pensant que no faig altra cosa que la feina que m’agrada fer”.
La paraula serenor li escau molt bé a la seua obra —i, possiblement, també a la seua persona. Només cal llegir-lo per veure que no hi ha urgències ni estirabots ni ganes d’arribar al final, com tampoc estratègies per dilatar la conclusió —si és que hi ha cap conclusió. Aquesta serenor no és conseqüència d’un tarannà espiritual —ni religiós ni new age—; és el resultat d’una professionalitat al servei del text i una voluntat de testimoniatge que dista molt de l’objectiu d’altres maneres d’entendre el periodisme i la literatura: a les seues columnes no hi ha denúncia, però tampoc submissió, silenci o oblit; no hi ha amargor, però tampoc autocomplaença o frivolitat. Escriure més de 6.000 columnes d’opinió sense rastre de frivolitat és molt més que difícil: hi ha grans escriptors que no ho arriben a aconseguir mai i periodistes de renom que hi ensopeguen sovint.
La frivolitat i el cinisme acostumen a tenyir les obres literàries (des de la columna a la novel·lassa) d’una fredor que les separa dels lectors potencials. Potser és aquesta peculiaritat a l’hora d’escriure la que permet de trobar tanta veritat en els seus textos. I, sense dubte, és aquesta veritat —aquesta franquesa seua, molt allunyada de les intimitats, però també de la pretensiositat— el que l’acostava tant als lectors.
“M’he conformat amb la pretensió de poder escriure, una pretensió que m’ha acompanyat en l’adolescència, en la maduresa i en la vellesa”, deia Espinàs al mateix article. “I he tingut la sort de poder satisfer-la”, continuava, per afegir-hi més endavant: “De manera que jo he anat vivint i escrivint ajudat per algunes i diverses ambicions, sempre petites, les que no perjudiquen el fetge ni el cervell. Senzillament, escriure el millor possible sense forçar el que jo sóc, no sentir-me adversari dels altres escriptors, que hi hagi prou lectors d’un llibre per justificar-ne l’edició, que la crítica digui el que li sembli o que no digui res, que no necessiti cap càrrec per viure —ni, sobretot, per influir—, i poder somriure d’una manera intel·lectual i educada pensant en els que tenen, ells sí, l’ambició de dictar sentències literàries”.
Una certa crítica literària, la incompetència i alguns prejudicis —no hi ha res més perjudicial que jutjar sense llegir— han pogut transmetre una idea equivocada d’Espinàs i la seua obra. La mala fe i la gelosia d’alguns (Espinàs era un autor que venia bé i alguns dels seus viatges A peu... van ser èxits comercials) no hauria de desorientar ningú. L’esmentada senzillesa de les seues columnes tampoc no ha d’enganyar ni desenganyar possibles lectors.
Són més edificants els exemples de crítics que n’han reconegut la vàlua. La crítica que Xavier Pla va fer a EL TEMPS de la reedició (La Campana, 2018) de la seua novel·la més coneguda, Combat de nit, no podia acabar més bé: “Nou periodisme? Truman Capote? Tom Wolfe? Llegiu Espinàs!”
Les etapes d’Espinàs
L’obra d’Espinàs és veritablement extensa i voluminosa. Però també sorprèn per dues etapes molt diferents, entre el començament, quan l’energia desbordant projectava Espinassos molt diferents (el novel·lista; l’assagista; el periodista; el cantant i músic) i la segona, més centrada en l’edició, el periodisme d’opinió i la prosa de no-ficció (amb profusió de viatges a peu).
La primera fase inclou la seva activitat amb Els Setze Jutges. Tots els discos de l’Espinàs es publiquen entre el 1962 i 1967. Hi ha cançons populars recuperades (“La cançó del lladre” la va recuperar amb èxit La Troba Kung-Fu —Clavell Morenet— i “La presó de Lleida” ha estat reversionada per molts, des de Serrat a Roba Estesa), traduccions de Brassens i d’altres per a infants.
Nou de les seues deu novel·les són també d’aquesta època, anteriors al 1968. Només Vermell i passa, que es publica el 1992, és posterior. En canvi, de prosa de no-ficció, abans de 1968, Espinàs només té dos llibres de viatges: dels vint que publicarà, només dos estan fets abans de complir els quaranta: Viatge al Pirineu de Lleida, del 1957 (reeditat com L’últim traginer el 2021), i Viatge al Priorat, del 1962 (A la taula dels altres, 2021).
De fet, 17 viatges estan publicats després de complir 62 anys, a partir del 1989. I no per això deixen de tindre uns plantejaments semblants, un estil coherent i una sòlida vinculació amb els primers.
En aquesta segona etapa, a partir de 1970 aproximadament, Espinàs se centrarà més en la prosa de no-ficció, amb els viatges i les columnes. Ell ha estat, possiblement, l’autor de la columna diària més longeva de la premsa en català: el 1976 comença la seua col·laboració diària amb el diari Avui titulada A la vora de... que mantindrà fins al 1999. Però, després de 23 anys, no deserta del periodisme d’opinió: simplement es trasllada a El Periódico, on continuarà amb secció diària fins al 2019, vint anys més. En total 43 anys. A El Periódico va aterrar quatre anys després que la capçalera estrenara la seua edició en català i ell va ser el primer d’escriure l’article original en català i fer-li una versió posterior en castellà, en un mitjà que es traduïa del castellà al català gairebé automàticament.
Si comptem el nombre de columnes escrites (23 anys per 300 dies —descomptem a l’engrós diumenges i uns dies de vacances perquè faci alguns A peu...—) serien 6.900 opinions. S’hi han de sumar 20 llibres de viatges, 10 novel·les, llibres de memòries, contes i retrats literaris o periodístics.
Un escriptor prolífic
Espinàs no era membre de l’acadèmia de queixosos, precisament, però a El meu ofici fa una àcida reflexió sobre les crítiques generalitzades als escriptors prolífics: “La quantitat, en canvi, no sempre és jutjada favorablement quan es tracta d’un escriptor. Es posa en marxa una desqualificació: si escriu tant, no tot el que escrigui pot ser bo. És lògic. Si un crític, durant anys, analitza cada setmana uns quants llibres és també natural que no totes les crítiques tinguin la mateixa qualitat”.
Després d’admetre —això, sí, molt irònicament— que “Sagarra, Simenon, Mozart van escriure obres d’escàs valor, a més d’unes altres d’alta qualitat”, etziba als “experts” que “demanin a tots els creadors que practiquin el restrenyiment i només produeixin obres de primera classe”. I es pregunta: “És que ho sap amb certesa un escriptor, un pintor o un músic que l’obra que està fent —i fins i tot quan ja l’ha fet— és d’un gran valor?”.
De crítics —encertats, envejosos o perepunyetes— que el van desdenyar, n’hi ha, però Espinàs també va rebre les paraules d’elogi de personalitats tan diferents com Joaquim Molas —que li fa el discurs d’acceptació a l’Acadèmia de Bones Lletres— o el recentment desaparegut Xavier Rubert de Ventós, que en fa un pròleg enginyós i divertit a Inventari de jubilacions, editat per La Campana el 1992 (el podeu llegir íntegre al web d’EL TEMPS): “Espinàs no dubta a definir la nit com ‘la goma d’esborrar el dia’ o la targeta de presentació com ‘l’escut protector contra l’anonimat’. Ni té tampoc cap escrúpol de llevar-se a les onze per a ‘incorporar-se al dia quan ja està perfectament fabricat’”. I d’altres observacions que Rubert de Ventós “voldria” haver escrit: “Qui és sincer pensa en un mateix, qui menteix pensa en els altres’, ‘l’amistat és el sentiment deslliurat de coacció (...), l’amic és per ser usat i perquè ens usi’; ‘l’exercici físic i el sedentarisme tenen en comú que creen hàbit’, ‘per sobreviure cal defensar-se dels estímuls’.”
Òbviament, qui millor i més senzillament ha descrit la seua obra és Isabel Martí, amiga i sòcia de l’editorial La Campana, que van fundar plegats. A la reedició de tres A peu... el 2021, l’editora escrivia: “Quina cadència més bonica té la prosa d’Espinàs. Ja ho ha dit sempre: la literatura no són les paraules; la literatura és el ritme. De la mateixa manera que la música no són les notes, sinó la melodia”.
La melodia de Josep M. Espinàs va recórrer el país de banda a banda. El seu cinquè viatge el fa a la Franja, concretament a la Llitera (recuperat per La Campana com Viatge a la frontera de la llengua), i el sisè, al País Valencià, concretament a l’Alt Maestrat (on queden encara testimonis que certifiquen la veracitat gairebé exacta d’episodis narrats per Espinàs). I també a l’Alcalatén (La Campana, 1996), el Matarranya (també 1996), al Comtat i la Marina (1998), i a Mallorca sense veure el mar (2005). Després ampliaria el radi a Andalusia, la Costa da Morte gallega, el Somontano aragonès i Múrcia.
La relectura d’aquests viatges fa evident que Espinàs, capaç de trobar metàfores bellíssimes sobre el paisatge (“la boira no és altra cosa que la son dels prats”), no buscava muntanyes, rius ni ocells, sinó pobles i gent. La gent. Els altres. Les paraules d’Isabel Martí al pròleg esmentat poden explicar aquest costum. “Contràriament a la imatge d’home excursionista que aquests llibres de notabilíssim èxit han escampat —revelava Martí—, la veritat és que l’Espinàs, a la natura, és més aviat un peix fora de l’aigua. És, per vocació i devoció, un urbanita consumat. No ha necessitat mai fugir els caps de setmana. Els semàfors, el soroll i els aparadors són el seu hàbitat natural...”.
Però el que en el fons desitjava era conèixer gent: “’Coneix-te a tu matex’: aquesta màxima va en la direcció oposada de la dels viatges a peu de l’Espinàs. Quantes vegades ha contestat, irònic i burleta, més o menys amb aquestes paraules?: ‘I si ho aconsegueixes i llavors no t’agrades, què fas? (...) Jo prefereixo conèixer els altres’”.
És possible que aquest interès pels altres, i per la literatura i la cultura en general, haja estat el que haja generat un altre miracle de Josep M. Espinàs. A pesar de la columna diària, els llibres de no-ficció, els viatges i l’editorial, Espinàs va convertir-se en el Bernard Pivot català. Si aquell va convertir-se en un referent a França gràcies a les entrevistes del programa de televisió Apostrophes, Josep M. Espinàs va esdevenir el referent de l’entrevista televisiva en profunditat a Televisió de Catalunya amb els programes Personal i intransferible, Identitats i Senyals. Del 1984 al 1991.
No feu cas de l’Espinàs
Al seu Inventari de jubilacions Espinàs va deixar escrit, amb clarividència i humor, el text “Mort”, que començava així: “Els periodistes que s’encarregaran un dia de redactar la meva nota necrològica —espero que, ara, tot just comencin a estudiar la carrera— es veuran obligats a triar uns quants adjectius prou elogiosos, perquè davant d’un mort la garreperia és inoportuna, però confio que no arribaran a aquella exageració que escandalitza i no té crèdit, i que, curiosament, és practicada tant per la innocència com per la mala fe. Des d’ara, m’excuso per si l’adjectivació els provoca algun petit escrúpol de consciència”.
Declara que ha “arribat a una serena comprensió del ser d’avui i del no-ser de demà” i afegeix que la jubilació “de la inquietud per la no existència” l’ha dut a una altra jubilació: “La del desig de no influir en res a partir de la mort. Fa uns quants anys vaig tenir l’impuls d’omplir un full amb alguns suggeriments i algunes manifestacions dels meus desigs privats per al futur. No tenien cap rotunditat impositiva, però ho he estripat (...). Voler prolongar la capacitat de decisió més enllà de la capacitat de respiració em sembla, sense ànim d’ofendre, un punt excessiu d’orgull (...) Només faltaria que, un cop mort, encara m’haguessin de fer cas”.
I, fent-li cas, hem procurat no fer cas del que demanava al final d’aquell “Apunt de necrològica”, en tercera persona: “Les seves últimes voluntats són aquestes. Que en el seu comiat no se li facen més elogis dels indispensables, si pot ser amb frases ben construïdes perquè en la seva situació no es podrà defensar del ridícul. I que, sortint del tanatori, la gent procuri no parlar de política, ni de religió, ni de l’estat de la llengua catalana: que parlin de la calor, si fa bon dia, o de la pluja, si és que plou. I sobretot, que no tinguin el mal gust d’aplaudir. El difunt agrairà que els assistents comparteixin el seu silenci”.
