Vostè és psicòleg i màster en Drogodependències. A més, una part de la seua investigació ha versat sobre salut mental i els efectes psicològics de l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. Sobre això últim, si li demano que faja una revisió mèdica a la societat actual, quin diagnòstic faria?
—En general, el diagnòstic no seria massa positiu a la vista de com van les coses. Els telèfons mòbils han esdevingut part imprescindible de la nostra vida quotidiana i aquests contenen aplicacions que han estat dissenyades per mantenir-nos constantment enganxats. L’scroll infinit —és a dir, l’acció de lliscar el dit per la pantalla per rebre més i més informació— és un cas paradigmàtic d’aquests mecanismes. Les xarxes socials tenen una capacitat hipnòtica, i això ens fa destinar-hi més i més temps.
En tot cas, crec que no hem de culpar la gent per això. El que està passant és fruit d’un sistema que ha estat dissenyat amb aquest objectiu. En realitat, la majoria dels ciutadans som víctimes i botxins d’un sistema basat en la descàrrega de dopamina. Estem caient en els paranys de la indústria de l’atenció.
Potser el que ens cal és obrir un debat sobre quins són els efectes que això té sobre nosaltres i sobre la societat en el seu conjunt.
—Els telèfons mòbils han esdevingut prolongacions de la nostra existència. Hi ha autors que sostenen que ens hem convertit en esclaus digitals. Què en pensa?
—Són afirmacions molt rotundes, potser una mica massa, però hi ha un nivell de dependència que ens hauríem de fer mirar. Em preocupa especialment quin és l’efecte de les xarxes en determinades etapes de la vida, com, per exemple, l’adolescència, que és un període en què es construeix la identitat, en bona part, comparant-nos la resta. Això sempre ha estat així, però ara la diferència és que tens un ventall més ampli amb qui pots comparar-te i, a més, hi ha uns patrons del que es pot considerar que té èxit molt determinat i molt inassolible per a la majoria de la població.
I també em preocupa que hi haja xarxes socials, com ara Twitter, que basen el seu negoci en la polarització social i política. El que els interessa és que hi haja molta discussió i interacció al seu espai. I això s’aconsegueix mitjançant la crispació. I ja sabem quines són les conseqüències polítiques d’això.
Ara bé, a mi no m’agrada caure en discursos apocalíptics. El que no hem de perdre mai de vista és que nosaltres tenim el control i el poder. I, massa sovint, ens oblidem d’això. Cal anar amb cura en el que els psicòlegs anomenem la indefensió apresa: no fer res perquè penses que res del que puguis fer pot tenir efecte sobre el tema en qüestió.
—Com s’explica en el documental de Netflix, The Social Dilema, en el disseny de les xarxes s’han optimitzat les tècniques de persuasió. Estem sent víctimes d’un engany?
—Absolutament. Aquesta tecnologia ha estat dissenyada per enganxar-nos i per això utilitza tècniques de persuasió basades en teories de la psicologia. En les xarxes actuem a cop de descàrrega de dopamina; a través d’un discurs emocional, activen les parts més antigues del nostre cervell. La nostra atenció és el seu negoci, i saben que, com més trànsit, com més conflicte i com més polarització, més interès de la publicitat i, per tant, més negoci per a ells.
Això ho han denunciat a The Social Dilema alguns dels professionals de Silicon Valley que van participar en el disseny d’aquestes xarxes socials. És una mica paradoxal que aquesta gent, que ha guanyat molts milions d’euros, ara ens vinga amb aquest discurs, però el que és evident és que cada volta hi ha més gent que està qüestionant l’omnipresència dels mòbils en la seua vida quotidiana i que fuig de la hiperconnexió. Ens van prometre que les noves tecnologies ens durien més llibertat i més capacitat de relacionar-nos, però estem prenent consciència que això no s’està complint.
Dit això, el que no podem fer és exigir a una noia o a un noi de 17 anys que evite revisar compulsivament les seues xarxes. Deixem de culpar i victimitzar la gent i anem a l’arrel de l’assumpte, que és si, com a societat, podem tolerar que això passe.
Els mecanismes d’addicció de les xarxes no són molt diferents dels de l’alcohol o el tabac tot i que, en el cas de les xarxes, no hi ha substància química. I en aquests casos, i tot i que va costar molt, els organismes públics van introduir limitacions i controls a la indústria. Si compres tabac, hi ha una frase ben contundent en la caixeta: “Fumar mata”. Els menors de 18 anys no poden comprar alcohol. I hi ha també limitacions a l’obertura de cases d’apostes. La pregunta que ens hauríem de fer és si no hauríem de pensar en mecanismes semblants per a les xarxes.
Per exemple, seria possible que cadascú de nosaltres tingués els scrolls limitats a 10 o 15 al dia? Perquè això ens obligaria a ser molt més selectius i a no passar-nos hores i hores navegant sense cap destinació. Perquè, a més a més, el que les investigacions ens demostren és que, després d’estar-se molta estona navegant, la gent no és més feliç.
—Per tant, caldria, a parer seu, una intervenció pública més decidida en la regulació del seu ús?
—Sobretot soc partidari d’obrir el debat, abans que reprimir o prohibir. Crec que cada volta és més urgent posar el tema sobre la taula. Per exemple, ara hi ha un debat obert sobre la salut mental dels joves. Quin percentatge dels problemes de salut mental que té aquesta franja de població estan relacionats amb l’abús de les noves tecnologies?
Probablement, si obrim el debat, els partidaris de no fer res posaran a sobre de la taula que s’està limitant la llibertat. Però les administracions han de mirar pel bé comú, com han fet amb l’alcohol o el tabac. I si després d’aquest debat arribem a la conclusió que el sobreabús de les xarxes és perniciós, haurem de prendre decisions pensant què és el millor per al conjunt de la societat.
—En els anys setanta hauria estat impensable pensar a limitar el consum d’alcohol o de tabac. Pensa que en un futur es limitarà, a través de la normativa, l’ús de les xarxes socials?
—Si no limitar almenys s’obrirà un debat per mirar d’arribar a acords amb els proveïdors. Pensem que cada cop hi ha més unitats especialitzades a tractar la dependència al binomi telèfon intel·ligent i xarxes socials. Tinguem en compte que tecnologies com el metavers, si arriba a generalitzar-se, generaran situacions complicades des del punt de vista psicològic, que els algoritmes ens “coneixen” i poden predir molt millor el nostre comportament i fins i tot els nostres desitjos. Davant d’aquesta situació estic segur que abans o després s’haurà de posar sobre la taula alguna intervenció que vagi més enllà de sensibilitzar i educar la població.
—Moltes voltes es posa l’accent en l’ús que fan els adolescents i els joves. Menystenim l’addicció en els adults?
—Absolutament. L’exemple que donem els pares és clau. Ens entestem a mostrar molta preocupació per la manera com utilitzen el mòbil els nostres fills, sense adonar-nos que nosaltres mateixos fem un ús compulsiu. Només cal anar al parc de vesprada i veure quants pares i mares estan mirant el mòbil mentre els xiquets juguen. Arribarà un moment que demanarem que ens tornen tot el temps que hem perdut navegant sense destí per les xarxes socials. Jo no dic que calga prohibir ni sortir de les xarxes socials. Crec que tenen aspectes positius i que poden ser útils per a moltes coses. Però traguem-hi partit per tot allò que és útil i rebutgem allò que no aporta valor.
—Quan un ús esdevé patològic?
—Quan t’afecta la vida personal i les obligacions socials i laborals. Quan la gent va a consulta és perquè algú del seu entorn li ha donat un toc d’atenció.
—Quins consells donaria a una persona que sent que ha perdut el control sobre les xarxes? Quins consells per a una desconnexió digital saludable?
—Si l’autocontrol no ha funcionat, crec que el primer és consultar un psicòleg o psicòloga. Perquè l’ús compulsiu de les xarxes, en ocasions, pot estar relacionat amb altres problemes i és necessari fer un abordatge integral. Així mateix, hi ha altres coses que podem fer si percebem que estem perdent el control: posar uns horaris; eliminar les notificacions; no instal·lar aplicacions al mòbil i només utilitzar-les en l’ordinador; no tindre el mòbil carregant en la tauleta de nit... Són petits gestos que funcionen i que poden millorar la nostra salut digital.
—M’ha dit que no volia semblar apocalíptic, però déu-n’hi-do!
—Jo crec que hi ha sortida, però ens cal obrir un debat seré al voltant de què volem fer amb aquesta qüestió. Deixem de culpabilitzar els usuaris que fan un ús abusiu i comencem a pensar més en els proveïdors dels serveis, perquè ells són els responsables. Crec que tampoc a ells no els interessa aquesta demonització.