Steven Spielberg és un geni. Amb 76 anys, ja no ha de demostrar res, té una filmografia que es defensa sola i que parla amb alegria dels mèrits, encerts i troballes que ha fet, molts d’ells icònics i profusament imitats. Potser us preguntareu, el perquè d’un altre film sobre els records d’un cineasta en formació que decideix a seguir els seus somnis. I, potser, en algun moment pensareu que The Fabelmans no és la pel·lícula més genial del director més genial que heu vist. Però el cop de gràcia és tan magistral que t’agafa, com si res, a mig metratge, quan ja vius a l’interior de la tristesa d’aquesta família, a cavall dels anys 50 i els 60, plenament immers en rodatges i visionats, entre llums, ombres i algunes escenes memorables, com la lliçó del tiet Boris o l’última trobada, amb detall final inclòs.
Aplaudeixes, fascinat pel moviment de càmera, per la devoció a un ofici, pel mestratge i pels anys viscuts. Per la ironia, l’obstinació, el dolor i la glòria que comporta tenir una passió que ho condiciona tot. Perquè, si no fa pel·lícules, en Sammy (aquest fascinant joc de miralls amb Spielberg) no veu com és, de meravellosa, la realitat. Sense la lent, l’observació i la manipulació artesana de les imatges rodades, no pot entendre com és la vida, la de veritat, aquella que passa per davant sense que en digerim, ni tan sols copsem, totes les subtileses i detalls que expliquen el món i les relacions humanes. Com si fos tan senzill, The Fabelmans és l’honestedat d’un horitzó ben enquadrat. Un drama càlid, una commoció que ens fa somriure, feta des d’un lloc d’autoconsciència difícilment igualable per cap altre director, amb un domini de la narració i del missatge implícit, de l’assumpció reveladora del viatge iniciàtic, executada amb una perfecció d’orfebre.
Spielberg juga amb la seva pròpia excel·lència artística, no pas per fer “una carta d’amor al cinema”, sinó per oferir-nos un assaig sobre l’efecte que el cinema té sobre la vida. I fent-ho des de l’entreteniment més pur i generós, valent-se d’un imaginari cinèfil, sense obviar el revers d’una entrega tan visceral i apassionada. “La família i l’art et parteixen en dos”, li diu el tiet Boris, que treballa al circ. “A la família l’estimem, però, ¿l’art? Som ionquis, l’art és la nostra droga”. I vet-ho aquí la màgia, la culpa, la ferida —afectiva, social, religiosa, amorosa, cultural— i la redempció.
The Fabelmans
Direcció: Steven Spielberg
Guió: Tony Kushner i Steven Spielberg
Música: John Williams
Fotografia: Janusz Kaminski
Estats Units, 2022
Durada: 151 minuts
Repartiment: Michelle Williams, Paul Dano, Gabriel LaBelle, Seth Rogen, David Lynch.
Drama.