Cada illa és un món. Balears és una unitat política, però no existeix cap sentiment baleàric. No hi ha idea de comunitat. L’illenc no s’autoidentifica com a «balear» sinó com a menorquí, formenterer, mallorquí o eivissenc.
En aquest context, Menorca –100.000 habitants l’any passat, per 165.000 Eivissa, 956.000 Mallorca i 13.000 Formentera– sempre ha defensat aferrissadament un marcat perfil diferenciat de la resta d’illes. Es nota per exemple en la seva estructura econòmica, amb una dependència turística menor i amb una molt alta presència de treballadors públics: el 2019 eren 14 per cada 1.000 habitants, quan Mallorca, a pesar de tenir la capital que concentra la gran majoria d’aquests ocupats laborals, es quedava en 13, mentre a Eivissa eren vuit.
En política, l’especificitat menorquina ha estat una constant els últims quaranta-set anys. Just després de la mort del dictador Francisco Franco, el novembre de 1975, ja la dreta local –que mantenia el poder institucional i econòmic– reivindicà triar un diputat del Congrés per a l’illa. És vera que a Eivissa les forces conservadores se sumaren a la mateixa petició, però amb una diferència important: en el cas menorquí es feia per convicció menorquinista; en l’altre, per una mera qüestió tàctica fruit de la por dretana local davant de la possibilitat que l’esquerra guanyés les futures primeres eleccions generals i s’emportés la majoria dels diputats al Congrés si la circumscripció era tota la província.
Menorca no va tenir el seu diputat –s’hagué de conhortar amb un senador–, però el record històric serveix per exemplificar que fins i tot la dreta postfranquista tenia un cert grau de voluntat d’autoctonisme polític, a la seva manera. Ara bé, fou l’esquerra i el nacionalisme, al llarg de 1976, els que posaren les bases orgàniques del menorquinisme actual. Així ho feren el Moviment Socialista de Menorca i el Moviment Federalista de Menorca que el 1977 es fusionaren i crearen el Partit Socialista de Menorca (PSM).
Aquesta formació marcà decisivament la vida política a l’illa durant el procés autonòmic. I d’ençà de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia balear –el 1983– i des de la posada en funcionament de les institucions d’autogovern –els consells insulars, el Parlament i el Govern– ha estat clau per formar les majories progressistes al Consell insular.
El 2014 el PSM liderà la creació d’un nou agent polític, Més per Menorca, amb ERC i IniciativaVerds-Equo. La formació està avui en condicions, si més no així ho asseguren les enquestes, de disputar al PSOE l’hegemonia electoral a l’illa.
Val a dir que igual que ho era el PSM, Més és un partit sobirà. Comparteix nom amb el veí mallorquí, però són partits diferents. És important tenir-ho present, perquè sovint fora de Menorca es parla genèricament de Més, com si fos un tot. No ho és. Hi ha dos Més. Cada un independent de l’altre.
Més per Menorca. L’enquesta publicada recentment pel diari de Palma Última Hora –elaborada per l’IBES: Instituto Balear de Estudios Sociales– consolida la tendència que durant els dos anys i mig últims havien anat perfilant els anteriors sondejos d’aquesta empresa. En síntesi: que passi el que passi a la resta d’illes i al Parlament balear comú a les pròximes eleccions autonòmiques del mes de maig, el Consell de Menorca seguirà essent d’esquerres. No hi ha cap possibilitat que la dreta el governi.
Amb un element important afegit: per primer cop, l’hegemonia esquerrana podria estar en disputa. Si més no, Més per Menorca està en condicions de lluitar amb el PSOE per ser la força més votada d’aquest àmbit.
En escons, el Consell menorquí quedaria –segons el sondatge– format per cinc diputats del PP (4 el 2019), 4 del PSOE (4), 3 de Més (3) i 1 d’Unides Podem (1), mentre que Ciutadans (1) quedaria fora de la institució.
A simple vista es veu una altra característica prou rellevant de la política menorquina. Al contrari del que passa a Mallorca i a Eivissa, on Vox és probable que augmenti els seus suports populars i la representació –passaria de 3 a 7 diputats–, a Menorca els ultres no suren. No tenen cap opció d’obtenir un escó al Consell, segons l’enquesta referida.
És també important ressenyar que la diferència en intenció de vot entre PSOE i Més s'està escurçant a l’illa i en aquests moments és de 4,7 punts percentuals. Que és prou, però molt menys del que fou a les eleccions de 2019: 8,9. Caldrà veure com evolucionen els suports respectius en els pròxims tres mesos i mig, però, si més no, en teoria està oberta la cursa per ser el partit esquerrà més votat.
Què és el que té o fa Més per Menorca per assolir aquesta envejable posició que els seus veïns de Més per Mallorca no han aconseguit mai i amb la qual els sobiranistes eivissencs no poden ni somiar? Això justament és el que aquest setmanari ha demanat al coordinador del Més menorquí, Miquel Àngel Maria.
D'entrada, el líder menorquinista retrata la situació de la qual parteix la formació: «L’any 2019 vàrem repetir els tres escons del Consell que havíem fet el 2015, però perdérem un diputat al Parlament, de tres passàrem a dos. La raó va ser una petita disminució de vots. Per a enguany volem almenys recuperar aquest tercer diputat i les enquestes que s’han publicat fins ara ens auguren que així ho assolirem».
Un optimisme que Maria vol deixar clar, emperò, que no es limita a la recuperació del tercer diputat del Parlament. «Aspiram a obtenir quatre representants al Consell i altres tants al Parlament», cosa que suposaria empatar en escons amb el PSOE, o sigui que li hauria disputat la primera plaça en vots i per ventura li hauria guanyat. «És que el gran objectiu és ser la primera força d’esquerres a l’illa. Sabem que no és fàcil, però les enquestes ens diuen que estam en condicions de lluitar per assolir-ho. A l’últim sondatge se’ns dona el 20,6% d’intenció de vot, quan el 2019 vàrem fer el 17,8%, mentre que el PSOE està ara en el 25,3% i ve del 26,7% de fa quatre anys. És a dir, nosaltres guanyam 2,8 punts percentuals i ells en perden 1,4. Així que, quan deim que volem lluitar per liderar l’esquerra, no estam expressant un desig impossible, sinó que hi ha raons que ens permeten pensar que és factible».
A vegades, entre els dirigents de partits d’esquerra mallorquins com el PSOE i Podem s’expressen soterrades crítiques cap a l’insularisme de Més. Tanmateix, el líder menorquinista diu que cal entendre que «a Mallorca la institució més important és el Parlament, però això no passa igual a Menorca. Per als menorquins la institució més important és el Consell de l’illa, no el Parlament. I nosaltres actuam en conseqüència. Això no significa que no ens importi el que passa a escala balear en el Parlament. Però som conscients que per als menorquins allò primordial és el seu autogovern, el Consell».
Un Consell que podria ser, si les coses anessin malament per a l’esquerra a les altres illes –cosa que l’enquesta assegura que podria passar–, l’única institució governada pels progressistes. Per al líder menorquí de Més no hi ha dubte que «a Menorca seguirà governant l’esquerra. I això és molt important. Però vull pensar que tornarà a ser possible que Gent per Formentera mantingui el diputat de la seva illa i que a Mallorca s’eviti la majoria dretana i, en conjunt, que al Parlament sigui també possible una majoria d’esquerres que permeti el tercer govern consecutiu progressista. Crec que es pot assolir aquesta fita i Més per Menorca hi contribuirà».
Si així fos possible, aleshores els menorquinistes haurien de decidir què fan: si donen suport al Govern des de fora, com han fet entre 2019 o 2023, o si hi entren a gestionar alguna conselleria. «Participar o no en el Govern és una decisió que prendrem una vegada que haguem comprovat quins són els resultats nostres i de la resta de candidatures. Aleshores serà el moment de parlar de pactes. En aquests moments no hi ha presa cap decisió. Es prendrà, ja et dic, després de les eleccions», diu Maria.
La valoració oficial que fa la direcció de Més per Menorca de l’estratègia seguida aquests últims quatre anys és força positiva: «La decisió de 2019 de no entrar en el Govern i de donar-li suport extern ha funcionat molt bé. Però això no ens obliga a res per a enguany. Simplement, et dic que el que hem fet aquesta legislatura ha funcionat molt bé, hem assolit moltes coses bones per a Menorca gràcies a aquesta estratègia. Però insistesc que no implica res respecte al que puguem decidir enguany».
El partit menorquinista és força peculiar. Tots els altres, per tot arreu, tenen una crònica mala economia domèstica que els fa endeutar-se, cosa que ha portat a alguns a la temptació del finançament irregular o bé a prendre decisions polítiques en funció del deute. No és el cas de Més per Menorca. Possiblement, l’únic partit del món democràtic que guanya més diners dels que gasta. Obté més subvencions públiques –pels vots– i recursos –per les aportacions dels càrrecs– que allò que destina a despeses corrents i a les excepcionals com les campanyes electorals. Així ho va explicar fa molts anys a aquest setmanari qui va ser portaveu parlamentari del PSM menorquí entre 1983 i 1997, Ramon Orfila, i posteriorment ens ho han confirmat els que han ocupat el mateix càrrec –però de Més per Menorca– més recentment, Nel Martí (2015-2019) i Josep Castells (de 2019 ençà). Maria no entra en detalls concrets. Es limita a reconèixer que «és vera que no tenim deutes, la nostra economia està del tot sanejada».
Com és possible que si Podem s’ha menjat l’espai de l’esquerra alternativa a Eivissa i a Mallorca ha superat Més des de la seva irrupció, a Menorca, per contra, sigui Més qui lideri aquest espai i estigui en condicions de diputar l’hegemonia progressista al PSOE? Per a l’actual coordinador del partit, la raó de l’èxit cal buscar-la en «la capacitat que va tenir el PSM i els altres partits que fundaren Més com a coalició, ERC i IniciativaVerds, d’entendre, a partir de la irrupció de la nova esquerra el 2011, que s’havia de refer tot aquest espai. Des d’aquesta convicció es va donar a conèixer el juliol de 2014 Més per Menorca, per concórrer com a aliança a les eleccions de 2015. Després ens convertírem en partit i l’aposta per aquest model orgànic d’àmplia representació és la raó de l’èxit».