París li fa d’exili a contracor. Ella s’hi hauria quedat, si li haguessin permès tan sols un fil de veu. L’Afganistan dels talibans, però, silencia a cops de pedra tothom qui vol parlar. “No tenia sentit quedar-me si no podia dir res, m’haurien matat”. És dona, intel·lectual, artista i activista. Lluita sense burca pels drets de la dona al país que estima. Els seus crims —a ulls del grup religiós extremista— són molts; la sentència estava escrita. És per això que, l’agost de 2021, quan els talibans van prendre el govern de Kabul, Rada Akbar va haver de fugir del país.
Aquesta, però, no és la primera sortida forçada d’Akbar de l’Afganistan. Filla d’un periodista obertament d’esquerres i activista fins al moll de l’os, ja va viure un exili familiar el primer cop que els talibans van arribar al poder l’any 1996. Aquella vegada, al Pakistan. “Llavors només hi havia dues opcions: l’Iran o el Pakistan”, diu. Tot seguit es fa enrere. “Bé, el pare hauria tingut la possibilitat de dur-nos a Europa, però no volia. Volia que cresquéssim al nostre país, que les meves germanes i jo ens eduquéssim i lluitéssim pels nostres drets a la nostra terra”.
El pare els ho deia. Deia que els talibans no podien quedar-se al poder durant massa temps. Que no sabien governar ni comptaven el suport del món. I no s’equivocava. El 2001, després dels atemptats de l’11 de setembre, una coalició dirigida pels Estats Units va envair l’Afganistan com a mesura —segons el president George W. Bush— per “combatre el terrorisme”.
Contrària a l’actitud dels Estats Units, Akbar agraeix les seves idees als pares. “Els americans no ens van ensenyar a caminar, a menjar i a llegir, el 2001. Ja les sabíem, aquestes coses. Hi ha tota una comunitat d’afgans il·lustrats que fa segles que lluiten per modernitzar el país”. Abans de la invasió soviètica i de la guerra civil (1979-1989) —conta—, l’Afganistan no era el país ultraconservador que ara es percep. “La gent tenia drets. De fet, les dones van guanyar el dret a vot a l’Afganistan un any abans que als Estats Units”, el 1919.
Les dones van guanyar el dret a vot a l’Afganistan un any abans que als Estats Units, el 1919
Però quan, amb l’arribada dels americans, l’artista i la família van poder tornar a l’Afganistan, casa seva ja no era casa seva. “Vam poder veure com, en menys d’una dècada, el país canviava completament”. Els talibans no havien desaparegut. Aquest grup religiós encara controlava l’Afganistan rural i, en un estira-i-arronsa amb les tropes dels Estats Units, fins i tot algunes ciutats. Les principals víctimes del règim talibà han estat, des d’un inici, les dones.
Dues dones, un sol ésser humà
“A la gent no li agrada tenir nenes. A vegades, en tenir una filla, els pares marxen de casa uns quants dies, enfadats. Ho anuncien a la família setmanes més tard, decebuts, i es tornen molt violents amb les seves dones”. Les dones —les nenes— neixen marcades, carregant sobre les espatlles el pes de la vergonya. Viuen invisibles i engabiades. Assassinades si no els semblen verges. Lapidades si se’ls presum infidels o violades. Privades d’educació, carrera, diners i idees. Maltractades en nom de la llei Xaria —el sistema legal de l’Islam— o de l’Alcorà.
Aquesta és la denúncia rere l’última mostra de l’artista afganesa, Invisible Captivity (Captivitat Invisible). A la sèrie fotogràfica d’Akbar —que es pot veure a la galeria ImaginArt de Barcelona fins al 31 de març—, hi apareixen dones amagades sota burques brodats. Els vestits negres deixen entreveure parts del cos recobertes amb guix i marcades amb textos religiosos en forma d’empremtes dactilars. “Les dones neixen directament marcades per aquesta identitat que els ve imposada”.
"Posar el vel sobre una dona és més que tapar-li el cabell o el cos, és prendre-li la identitat, el coratge i el respecte"
Akbar lluita per donar-los la visibilitat i el dret a la identitat que mereixen. “Tot i que la captivitat és molt visible per a mi, no ho és per tothom, ni tan sols per les dones que en són víctimes. Tinc la sensació que aquestes dones es converteixen en estàtues vivents, sense ànima.”
Afegeix que posar el vel sobre una dona és més que tapar-li el cabell o el cos, és prendre-li la identitat, el coratge i el respecte. “És com si nasquessin en gàbies. I les gàbies fossin la seva realitat. Són com aquells ocells que, de viure tota la vida engabiats, perden la capacitat de volar”.
Somnis estroncats
Últimament, però, sembla que la situació estava canviant. “Aquests últims vuit anys el país estava progressant de debò, especialment pels joves”. Relata que les noves generacions tenien la ment més oberta, que estaven preocupades per la seva educació, per fer servir la tecnologia, per sentir que atrapaven la resta del món. “Això m’omplia el cor d’alegria!”.
Però l’alegria es va acabar. El febrer de 2020, el president dels Estats Units Donald Trump va pactar amb els talibans que retiraria les tropes de l’Afganistan. L’agost de 2021, malgrat tot, Joe Biden va complir la paraula del seu predecessor. I, així, el món mirava mentre tothom fugia, l’exèrcit afganès es rendia i els talibans es quedaven Kabul sense cap oposició.
"Aquest cop és diferent. Ara [els talibans] tenen el suport del món"
Akbar, amb el cor a la mà, creu que aquesta vegada no passarà el mateix que la primera, amb el règim talibà. “Aquest cop és diferent. Ara tenen el suport del món. Tot i que no es reconegui oficialment, és així. Els americans els han promès dos anys a Doha (Qatar) amb tot pagat. Han deixat al país set bilions de dòlars en armament —després de marxar-ne—. L’OTAN els ho ha deixat tot. Hi està negociant.”
“Les nenes que s’han quedat a l’Afganistan tenien somnis, i els els han robat”, afirma furiosa. De moment, des de l’exili, Akbar intenta tornar a trobar la veu. Per parlar, però també per fer d’altaveu de totes aquelles dones silenciades. Per recordar la història de les que la van precedir, per reivindicar l’ànima de les que l’acompanyen i per obrir el camí de les que han de venir.