El barret vermell, les ulleres, el nas prominent i un verb tan àgil com l’habilitat de submergir-se i deixar-ne constància. Van ser les divises vitals i creatives del famós comandant oceanogràfic Jacques-Yves Cousteau, les senyes d’identitat que han traspassat el personatge mateix per acabar convertit en un arquetip de la imatgeria pop, com bé demostra l’ús que en va fer Wes Anderson en Life Aquatic o el d’alguns dels grups musicals d’èxit del moment, d’aquí i d’arreu. Intentant una capbussada fonda, sense perdre l’austeritat, Jacques (L’Odyssée) mostra les arestes —i també les conquestes, increïbles— d’un mite que va capgirar els fonaments del documentalisme del segle XX. Geni i figura, va rebre tres Oscar i la Palma d’Or del 1956 per Le monde du silence, realitzada conjuntament amb Louis Malle.—, també va ser un home de revers molt més obscur del que podria semblar si ens fixem, només, en allò que sura a la superfície.
Unes llums i ombres, encara massa allargassades, que són el camp base d’aquest biopic dirigit per Jérôme Salle. La vida de Cousteau és de cine, amb elements de tragicomèdia de sobretaula, de psicodrama hilarant, d’aventura i èpica, de murrieria aplicada a les finances, de girs i desgràcies familiars, amb un guió que ens parla d’aquella tenebra que abraça els personatges que més i millor saben administrar la fascinació que generen. Cousteau n’és un dels exemples més clars: de l’Olimp de la fama al desori personal, de la riquesa a la bancarrota, de l’adulació d’un món àvid d’herois a la desgràcia de no saber manejar la pròpia intimitat. Cousteau, un personatge que és carn de fulletó, amb un imperi financer creat a base de seducció i amb una vida amorosa que el va portar a compaginar família, dones, fills i comptes corrents. Cousteau, un home dissenyat per assolir el triomf des que la pulsió dels somnis de joventut va fer-lo adorar un objectiu. I, malgrat que Jérôme Salle no pot deslligar-se d’una certa aura de telefilm, sí que aconsegueix reeixir en la manera de mostrar l’espectacularitat de les gestes —escenes subaquàtiques d’impacte visual impecable— i en la pulcritud de no fer massa escarafalls, si és que això n’era l’objectiu.
Basada en les experiències recollides en El meu pare, el capità Jacques-Yves Cousteau, del seu fill Jean-Michel Cousteau, en Capitaine de la Calypso, d’Albert Falco, i en confidències familiars, el film s’endinsa en les aventures que van convertir Cousteau en el gran pioner de l’exploració i filmació submarines, però també en un home de negocis que havia de fer quadrar números mentre abanderava un potent discurs ecològic sense renunciar a l’èxit. Tot, mentre anem completant el retall tràgic de la relació que va establir amb la seva família, en especial amb l’hereu natural, el seu fill Philippe, mort en un accident d’avioneta quan tenia només 39 anys. Fora de camp, la relació amb la seva segona dona, amb qui viuria una vida paral·lela mentre estava casat amb Simone (Audrey Tatou), la gran ànima que feia mantenir el bon rumb del Calypso.
Sense estridències, la pel·lícula aposta per fer visible el valor de la vida en si mateixa, ja sigui en la lluita en pro d’uns ideals, com en tots els actes que fem. “La nostra vida és només una aclucada d’ull en la immensitat de l’univers”, diu Cousteau als seus fills, quan tot era per fer, encara. És, això, el clam que fa bategar l’arquitectura d’aquesta història que opta, des de l’inici, per bandejar la grandiloqüència en favor d’un personatge convuls, però mesuradament sincer.
L’odyssée
Direcció: Jérôme Salle
Any: 2016
Durada: 122 minuts
Nacionalitat: França
Guió: Jérôme Salle, Laurent Turner
(Llibres de Jean-Michel Cousteau i Albert Falco)
Repartiments: Lambert Wilson, Audrey Tatou,
Pierre Niney