El món del cinema va començar a perdre espectadors abans que arribaren les plataformes de VOD (‘vídeo sota demanda’, per les seves sigles en anglès) com Netflix, HBO Disney Plus o Filmin. Moltes sales de ciutats mitjanes i petites ja feia anys que havien tancat. Però aquest ecosistema vulnerable de l’exhibició cinematogràfica va patir un cop dur amb la pandèmia i l’endemà es va aixecar —com en una pel·lícula de catàstrofes de Roland Emmerich— en un escenari totalment nou.
Algunes plataformes s’havien acostumat a estrenar les pel·lícules directament, sense passar pel cinema, i la finestra d’exhibició —el temps que passa entre l’estrena a sales i l’estrena a plataformes— s’ha escurçat massa. Blai Morell, crític de cinema de RAC1 i Fotogramas, recorda que, en els temps del videoclub (VHS o DVD, després), aquesta finestra entre l’estrena a sales i la versió digital passaven uns sis mesos. Ara sovint és de 40 o 45 dies.
El fenomen del tancament de sales ja havia començat abans de la pandèmia. Blai Morell adverteix que, a l’Estat espanyol, Carmina o revienta (2012) de Paco León ja es va estrenar simultàniament a sales i plataformes. Però aquest fenomen s’agreuja: “Arran de la pandèmia —explica Morell— hi ha hagut grans productores, com Disney, que han decidit que totes les seves pel·lícules s’estrenaran al cinema i, als 45 dies, la pel·lícula ja estaria disponible a la seva plataforma”. No es tracta de pel·lícules amb poca tirada, sinó de films d’animació de Disney o pel·lícules que arrosseguen públic, com Black panther. “Suposo —diu Morell— que Avatar 2 serà més temps al cinema, perquè encara està funcionant molt bé a sales; però les pel·lis d’animació als 40 dies ja es podien veure a Disney +. Si les finestres d’exhibició es redueixen tant, dones molt menys marge que les pel·lícules funcionen a taquilla”.
Queda molt lluny el temps que hi havia pel·lícules, recorda Morell, que duraven un any en cartellera, tot i ser films aparentment minoritaris i d’autor, com va ser el cas d’El marido de la peluquera (Patrice Leconte, 1990).
A més a més, en el cas concret de Disney, aquest fenomen afecta el públic infantil, el que hauria d’omplir els cinemes d’aquí deu o quinze anys. “Nosaltres —diu Blai Morell— ens hem enamorat del cinema des de petits. Ara els nens estan acostumats a fer servir tauletes i mòbils, però, si no els dones l’oportunitat de gaudir una pel·lícula en un cinema, es perdran una de les experiències més maques que hi ha”.
Toni de la Torre, crític de sèries a EL TEMPS i a altres mitjans, també creu que les sales paguen les conseqüències d’aquest escurçament sobtat de la finestra d’exhibició. “L’espectador sap que, si espera dues setmanes, tres setmanes o un mes, la pel·lícula ja haurà arribat a les plataformes. Si hi hagués més temps entre una finestra i una altra potser dirien ‘No, no, jo vull la pel·lícula ja’, però quan saps que és qüestió d’un mes, això decanta molt la balança a favor de la plataforma”.
Segons Toni de la Torre, l’opció de les plataformes creix paral·lela a un nou tipus de consum: “Actualment, el que més volem és tenir-ho ja i tenir-ho fàcil. Fins i tot amb el menjar: fer una trucada i tenir el sopar a casa en vint minuts o anar a un restaurant i gaudir del ritual d’anar al restaurant i menjar. La generació jove aprecia tenir-ho tot ràpid i tenir-ho ja. Anar a un lloc per aconseguir una cosa és cada vegada més estrany: tampoc no anem a les botigues; ens ho fem portar a casa per Amazon. És una tendència general”.
Aquest nou estil de consum també arriba aparellat a una nova forma de mirar que el mateix cinema —i les sèries— han alimentat en les últimes dècades. Volem més contingut, més ràpid, més intens i el volem ja.
El director editorial de Filmin, Jaume Ripoll, explica a EL TEMPS que els nous formats han contribuït a canviar aquesta forma de mirar. “La impaciència és un virus que està arribant a tota la societat, no només a la gent de catorze anys. També gent de setanta que està enganxada al mòbil i té menys capacitat d’atenció de la que tenia abans. Aquesta nova manera de mirar, més accelerada, més fragmentada, menys pacient, amb més necessitat de dosi de peripècia, condiciona els espectadors, condiciona qui programa i, per descomptat, qui crea”. Per tant, les productores cinematogràfiques i les plataformes tenen això en compte a l’hora de programar pel·lícules en sales o en VOD, però la impaciència també afecta els creadors, els cineastes: “Això no és nou. És un procés. No té a veure amb la pandèmia, té a veure amb la tecnologia”, adverteix Ripoll: “Si pensem en els ritmes de la ficció comercial nord-americana dels setanta i els comparem amb els ritmes dels 2000, veiem que és com un cotxe que ha passat de tercera a sisena: D’Encontres a la tercera fase (Steven Spielberg, 1977) a Indiana Jones i l’última croada (S. Spielberg, 1989), passes d’un primer acte de quaranta minuts on gairebé no passa res a un pròleg on passen moltes coses. I estem parlant d’un mateix director, amb una idea molt clara de ficció”.
Aquesta acceleració, fins i tot literal a l’hora de la reproducció, pot ser un dels fenòmens que s’acosten, tot i que la primera provatura no va ser benvinguda. Ho recorda Esteve Plantada, escriptor i crític de cinema a EL TEMPS i d’altres mitjans: “Netflix va ser molt criticada perquè va instal·lar un botó per veure les pel·lícules a velocitat 1,5, a un ritme més ràpid del normal, però que les permetia seguir. A mi em pot semblar una aberració, però hi ha gent que mira la pel·lícula al mòbil mentre està al tren i vol veure-ho tot ràpid. Per aquesta banda, sí que poden arribar canvis en el format: pel·lícules de les quals pugues passar escenes que no siguin rellevants”.
Toni de la Torre explica un altre cas extrem de proposta amb continguts breus per a visionaments d’urgència: “Fa un parell d’anys o tres va endegar una plataforma nova, QUIBI, que aquí no va acabar arribant. Era una plataforma que feia continguts especialment pensats per mirar des del mòbil i amb episodis de tres, quatre o cinc minuts, per al temps d’esperar un tren, esperar algú o estar a la sala d’espera del dentista”.
Tanmateix, la proposta va arribar en un moment que totes les urgències —excepte les mèdiques— van desaparèixer i aquesta plataforma se’n va anar en orris: “És cert que es va presentar durant la pandèmia, que imposava un hàbit de consum molt diferent: allò estava pensat per veure mentre vas d’un lloc a un altre; es va presentar l’únic any que ningú no anava enlloc ni podia sortir de casa”.
Per la pandèmia o per xarxes socials que acaben oferint experiències semblants (TikTok o Instagram), QUIBI no va superar l’any de vida, però, segons Toni de la Torre, “tenia una forta inversió al darrere”. No és descartable que la indústria inventi un altre producte semblant.
El discret encant de la classe mitjana
Esteve Plantada creu que el cine actual, arran de la convivència amb les plataformes, podria provocar una mena de “selecció natural” de les sales: “Crec que hi haurà un tipus de pel·lícula pensada per veure al cinema i un altre des del sofà de casa. I això farà que sobrevisquin els cinemes més especialitzats (el Phenomena de Barcelona, per exemple, amb el so bo, molt lúdic i molta qualitat, per a cine com a experiència); un altre per a les sales especialitzades en cinema d’autor (com els Cines Girona, per exemple) i grans sales per a grans esdeveniments: Avatar 2 no té cap sentit veure-la a la pantalla de casa, perquè està pensat per veure en pantalla gran”.
Les sales, per tant, es quedarien sense el que Blai Morell i Esteve Plantada anomenen pel·lícules de “classe mitjana”. En paraules de Morell, eren pel·lícules, “normalment procedents dels Estats Units o de Gran Bretanya, entre les quals podia haver-hi algun fenomen inesperat (The Full Monty, per exemple), però que, normalment, farcien bona part de la cartellera”.
Actualment, continua Morell, “si mires les pel·lícules més vistes, tens les supergrans produccions; les típiques espanyoles (normalment comèdies, de l’estil Santiago Segura, per exemple), i produccions més petites (americanes o de l’Estat) que funcionen bé, com As Bestas (Rodrigo Sorogoyen, 2022), però aquelles que abans farcien la cartellera ja no hi són”. Si observem la cartellera, continua Morell, veurem “que hi ha quinze estrenes a la setmana, però en realitat la majoria (vuit o nou) són pel·lícules molt petites (algunes documentals) que s’estrenen en una sala només i de vegades en una sola sessió”.
Esteve Plantada creu que aquestes pel·lícules de “classe mitjana”, és a dir, “les que es preveu que no tinguin molta tirada comercial (el 80 per cent de les pel·lícules que s’estrenen passen sense pena ni glòria), desapareixeran de la cartellera”. Són les que s’estrenaran —o s’estrenen ja— directament a les plataformes.
L’aposta Ford i la jugada Close
Les plataformes també inverteixen en cinema, i el cinema és cada cop més dependent de les plataformes. “El talent —assenyala Toni de la Torre— ara va d’un lloc a un altre i el cinema ara ha de retenir el talent perquè no se’n vagi a les plataformes a cobrar milions. Els diners també s’estan movent, per molt que, en el fons, siguen els mateixos diners dels cinc conglomerats de sempre amb l’afegitó de les tecnològiques”.
És molt simptomàtic que l’heroi de la sèrie Indiana Jones i La guerra de les galàxies, Harrison Ford, hagi acceptat un paper de secundari a Shrinking, una sèrie d’Apple TV. Fa quinze anys, això hauria estat impossible. “El 2005 —explica Toni de la Torre— era molt diferent ser actor o actriu en una sèrie que en una pel·lícula. El 2005 un actor de cine no protagonitzava una sèrie a no ser que estigués acabada. Recordo que la Glenn Close va ser una de les primeres que va veure el potencial de les sèries. Ara mateix comença a passar que, per a un actor, la diferència entre existir o no existir és ser a una plataforma o no ser-hi”. La raó és que la repercussió social de les sèries és ara molt més gran: “És cert que les pel·lícules acaben arribant igualment a les plataformes, però la vida d’una pel·lícula en una plataforma és curta, en el sentit que l’impacte que tenen en una conversa social és d’un cap de setmana. De divendres a dilluns. I ja està. En canvi, si una sèrie té èxit, el seu impacte s’allarga molt més. En alguns casos, també s’acaba el cap de setmana, però, en alguns altres, poden ser diversos caps de setmana durant tres, quatre o cinc anys. És la diferència entre existir o passar desapercebut”.
Harrison Ford és dels pocs que es poden permetre no sortir en una sèrie, però Apple TV vol guanyar prestigi —i usuaris— a força de cares conegudes. “Quan algú com Harrison Ford arriba a fer una sèrie, és que la cosa s’ha fet molt grossa. I vol dir que, si diu que no, té més a perdre que a guanyar. I Apple TV és coneguda per atreure talent a cop de talonari. Els sous més alts són els d’Apple. Vol atreure l’atenció cap a la seva plataforma i la manera més ràpida de fer-ho és amb els noms propis”.
Una altra cosa és que el talent, el risc i la creativitat s’hagen traslladat també a les plataformes.
Quan Glenn Close, contra tot pronòstic i a contracorrent, va acceptar un paper estel·lar a la sèrie Damages (Danys i perjudicis) el 2007, no anava desencaminada a assenyalar que veia més creativitat a les sèries de televisió que al cinema.
Quinze anys després, hi ha disparitat d’opinions.
Toni de la Torre creu que “això ha canviat”. En aquell moment, quan les plataformes s’arriscaven més a la recerca de públic, els creadors de sèries i la televisió van tenir més llibertat per treballar. “Van fer apostes arriscades i ambicioses artísticament”. Ara això ha canviat, “perquè les plataformes intenten buscar llocs comuns, coses més comercials, franquícies que ja són conegudes per la gent, i això també es va notant en la pèrdua de qualitat” de les més grans, com Netflix.
Esteve Plantada critica que un 80 per cent del catàleg de Netflix “sigui brossa”, però també destaca que la mateixa Netflix és la responsable “d’algunes de les millors pel·lícules que s’han fet: Roma, d’Alfonso Cuarón; l’última de González Iñárritu (Bardo); Fue la mano de Dios d'en Paolo Sorrentino, o la de Richard Linklater (Apolo 10 1/2), pel·lis produïdes amb una qualitat excepcional”. A més, són pel·lícules que s’han estrenat als cinemes.
La mort del cinema s’ha anunciat tantes vegades com les pel·lícules han ressuscitat. Les sales havien de tancar per culpa de la televisió, primer; de la televisió privada, després; per culpa dels vídeos VHS i després pels DVD.
El Cinema Paradiso es va cremar, però va guanyar un Oscar. •