Faltaran ungles i els ansiolítics s’exhauriran a totes les farmàcies de guàrdia. La nit electoral del 28 de maig de 2023 es preveu emocionant com mai tant al País Valencià com a les illes Balears.
La incertesa pel resultat a ambdues autonomies és elevadíssima i la llei electoral encara n’hi afegeix més. I és que la normativa indica que el recompte d’ambdues urnes no s’iniciarà fins que s’hagen comptabilitzat, prèviament, els vots municipals.
És a dir, en primera instància coneixerem el color polític dels ajuntaments i més tard, pels volts de la mitjanit, la composició del Parlament illenc i les Corts Valencianes.
Dos dels principals factors a l’hora de determinar-la seran, en el cas balear, si el PI (Proposta per les Illes) accedeix o no a l’hemicicle, i al País Valencià, si Unides Podem supera o no la tanca del 5%. El cementeri està ple de formacions que s’hi van quedar fora malgrat haver-hi obtingut més de 100.000 sufragis. Ni Hannibal Lecter acumula tantes víctimes en el seu currículum.
Ara bé, així com ningú no qüestiona que Unides Podem continuarà tenint presència a les Illes, no està tan clar que passe igual en el cas valencià, on les enquestes publicades en els darrers mesos hi fan surar dubtes.
Les últimes que s’han anat coneixent —encarregades per Levante-EMV, El Español, OK Diario i El Mundo— situen la coalició d’esquerres en el 6,1%, el 6,7%, el 7,4% i el 6,2%, però els socialistes valencians van filtrar-ne una de pròpia, a començaments del setembre passat, que els deixava en el 3,8%.
L’escenari hipotètic d’Unides Podem en el 4,99%, el 4,74% o el 4,12% provoca calfreds entre la resta de socis. Els cinc o sis escons que tindrien garantits per damunt del 5% quedarien repartits entre la resta de forces, amb la més votada com a gran beneficiària. I, ben probablement, aquesta força serà el PPCV.
De fet, en els últims mesos, la direcció d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) va plantejar a representants qualificats de Compromís la possibilitat de compartir candidatura a la Generalitat.
La convivència amb Podem al si del grup parlamentari no ha estat excelsa i la por a reviure la dolorosa nit de 2015 —quan EUPV va quedar-se fora de les Corts amb 106.917 paperetes, el 4,38% del total— va impel·lir-los a cercar una entesa que no ha estat possible. Compromís no volia que les sigles d’Esquerra Unida figuraren a la llista, sinó únicament incorporar-hi persones concretes.
Però, en efecte, la ferida de 2015 encara supura i fins i tot hi ha la percepció que les enquestes començaran a situar Unides Podem per sota del fatídic 5% així que s’acoste la cita amb les urnes, quan ja no hi haja temps material per anar coalitzats amb ningú més.
L’opció d’una entesa amb Compromís no va explorar-la tan sols EUPV. La secretària general de Podem, Pilar Lima, i el vicepresident segon i conseller d’Habitatge, Héctor Illueca, sempre s’han mostrat predisposats a un gran acord a l’esquerra dels socialistes. Tanmateix, a Compromís mai no han vist amb bons ulls la llista unitària a escala valenciana.
El germà gran i el germà menut
La irrupció de Podem ara fa nou anys, en 2014, va sacsejar el mapa polític estatal i el de totes les autonomies. Però la seua eclosió va ser significativament més cridanera en llocs com les illes Balears, on l’esquerra alternativa, encarnada fins llavors en Esquerra Unida (EUIB), no havia tingut gaire penetració.
A les eleccions de 2011, per exemple, EUIB amb prou feines va ser capaç de reunir el 2,8% dels vots, 11.249 paperetes, a molta distància de la coalició integrada pel PSM, Iniciativa —una escissió d’EUIB— i Els Verds, que van sumar-ne 39.804 (el 9,78%).
Als comicis següents, els de 2015, es va produir una veritable revolució. Perquè mentre EUIB es movia en unes xifres semblants a les anteriors, 8.730 vots, tant els dos Més —la coalició PSM-Iniciativa-Verds de Mallorca i de Menorca— com Podem s’anotaven dos resultats extraordinaris: 66.199 i 63.489 vots, respectivament.
Una injecció de 90.000 paperetes que només provenia del PSIB-PSOE en una petita part, ja que els socialistes balears, entre els comicis de 2011 i 2015, van perdre’n uns 20.000.
Aquest fenomen també va repetir-se al País Valencià, on la pèrdua de suports del PSPV-PSOE entre 2011 i 2015, d’uns 180.000 sufragis, va quedar molt per sota dels 530.000 vots guanyats per Compromís i l’esquerra estatal situada més a l’esquerra dels socialistes.
No obstant, així com Compromís esdevenia clarament la segona força del nou Govern valencià, a les Illes era Podem qui ocupava aquesta posició, amb 10 escons, per davant dels nou que sumaven Més per Mallorca (6) i Més per Menorca (3). Una tendència que va reproduir-se en 2019, quan Unides Podem va aconseguir sis escons, els mateixos que la suma de Més per Mallorca (4) i Més per Menorca (2).
Aquest equilibri entre els dos blocs no existeix al País Valencià. A la legislatura passada, Compromís comptava 19 diputats i Podem, 13, i a la legislatura en curs, Compromís en té 17 i Unides Podem, vuit.
A conseqüència d’això, Compromís ostenta la vicepresidència primera valenciana, i Unides Podem, la segona. A les Illes hi ha un únic vicepresident, l’exmagistrat Juan Pedro Yllanes, adscrit a Podem. Dit d’una altra manera, en la seua relació familiar amb els socialistes, Podem representa el germà gran a les Illes i el germà menut al País Valencià.
Dels tres espais en què està dividida l’esquerra al País Valencià i les Illes, els socialistes ocupen el més ampli, però, mentre en el primer cas el soci principal és Compromís, en el segon no ho és Més, sinó Unides Podem.
Per què?
El factor demogràfic
El politòleg mallorquí Eli Gallardo, que va estar molts anys establert a València i ara torna a ser a les Illes, ho atribueix a l’evolució demogràfica.
“La gent jove arribada de la resta de l’Estat i els mallorquins de segona generació que resideixen en municipis de la Part Forana i que no estan socialitzats expliquen els bons resultats de Podem al conjunt de les Illes”, explica Gallardo. Un fenomen, però, en què també té un paper destacable Ciutat: “A l’Ajuntament de Palma han gestionat àrees que han centrat l’atenció dels mitjans, cosa que també els ha permès fidelitzar bastants votants”.
Sense un arrelament excessiu a les Illes ni l’existència d’uns mecanismes de socialització de caràcter lúdic o cívic, un bon nombre de gent arribada de fora es comporta, electoralment, seguint els paràmetres espanyols. I, en aquest sentit, les opcions es redueixen a només quatre: PSOE, PP, Vox o Unides Podem.
Haver-se erigit en la segona pota del Govern Balear és un altre punt a favor. El vicepresident Yllanes —que no repetirà en la legislatura següent— ha estat més present en el debat públic que no Més, que no disposa de cap vicepresidència.
La divisió entre els dos Més —el de Mallorca i el de Menorca— també afecta la marca en el seu conjunt. Fet i fet, no sempre voten el mateix a l’hemicicle balear, cosa que no succeeix a Compromís.
En el cas de la coalició valencianista, la unanimitat de criteri entre les tres parts que la conformen —l’antic Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa del Poble Valencià i Verds-Equo— és una de les claus del seu èxit.
Com succeeix amb Més a les Balears, hi ha dues tendències clarament marcades: d’una banda, el sector nacionalista, i, de l’altra, l’ecosocialista. “Però, en el cas de les Illes, el discurs nacionalista, encarnat en el vell PSM, és nítidament més marcat que no el de l’antic Bloc, ara anomenat Més Compromís”.
Sens dubte, això ha contribuït a fer de Compromís una coalició amb una capacitat de penetració electoral més elevada. Al si de la coalició a penes hi ha debats de caràcter identitari —a Iniciativa, la mateixa Mónica Oltra o l’influent Pasqual Mollà sempre han refusat la denominació nacionalista— ni diferències en la part social.
Sense ser-ho, Compromís opera ben bé com un sol partit, i la ciutadania així ho percep. Lluny de resultar ensordidor, el soroll esporàdic que generen els estira-i-arronses a l’hora de negociar els reglaments interns o els processos de designació de candidats no difereix gaire del que podria oferir una formació tradicional.
Mentre que al País Valencià el partit minoritari de Compromís, Verds-Equo, fins i tot va ocupar una Conselleria en el mandat anteior, a les Illes, Més per Menorca ni tan sols forma part de l’executiu. Una altra diferència significativa.
La manera de relacionar-se amb l’esquerra alternativa espanyola tampoc no ha estat igual. Compromís va avenir-se a confluir amb Podem als comicis estatals de 2015 i 2016, i va fer-ho amb Més País, la formació liderada per Íñigo Errejón, en les eleccions del 10 de novembre de 2019. Només en les del 28 d’abril de 2019 hi van concórrer en solitari.
Per contra, Més va refusar anar amb Podem en 2015, va acceptar-ho sense convenciment en 2016 i va optar per coalitzar-se amb Esquerra Republicana en les dues convocatòries al Congrés de 2019, aconseguint, en tots dos casos, poc més del 4% dels vots.
No es tracta, per tant, d’una qüestió exclusivament relacionada amb el component demogràfic. També hi ha una imatge diferenciada, en cada cas, del que són Més per Mallorca i Més per Menorca, d’una banda, i Compromís, de l’altra.
El procés sobiranista català va definir, amb claredat, aquests matisos. “Tornam a tenir presos polítics a l’Estat espanyol, és més necessari que mai defensar els valors i els principis democràtics”, va afirmar amb rotunditat Bel Busquets en maig de 2018, quan exercia com a vicepresidenta de les Illes.
Unes declaracions contundents que en el cas de Compromís van ser més matisades. La vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, fins i tot va carregar contra el Bloc per demanar, en un consell nacional, l’amnistia als polítics condemnats. “Aquesta és la posició del Bloc, no la de Compromís”, va precisar ella en una de les poques ocasions en què el discurs de la coalició va prendre camins diferents.
Palma i rodalia
Una anàlisi dels suports a Unides Podem evidencia que és més gran a Ciutat i les poblacions del seu voltant, o siga, on l’increment demogràfic resulta més intens.
Als comicis al Parlament balear de 2019, els últims que s’han celebrat de moment, la marca morada va obtenir el 13,7% dels vots a Palma, clarament per sobre del 9,7% del conjunt de l’illa. Aquell dia hi van votar un total de 146.326 persones, tot just un de cada tres (el 33,8%) dels que van exercir el seu dret al conjunt de les Balears.
A la Part Forana, el suport a Unides Podem va ser més elevat com més a prop de Palma. Així, a Llucmajor (8,6%), a Marratxí (9,2), a Calvià (9,6%), Bunyola (10,2%) i la llista d’esquerres va aconseguir un nivell de suport considerable. En tots els casos, el creixement demogràfic ha estat descomunal. De l’any 2000 ençà, Llucmajor ha passat de tenir 23.723 habitants a tenir-ne 38.722, Marratxí ha passat de 20.924 a 38.902, Calvià de 37.419 a 52.458 i Bunyola, tot i que de mida més menuda, ha saltat dels 4.745 als 7.121.
A l’altra punta de l’illa, destaca també Son Servera, on Unides Podem va arribar a l’11,1% dels sufragis. En aquest cas, això sí, amb un augment demogràfic més contingut: dels 9.562 habitants del 2000 als 11.752 d’ara.
Aquests percentatges disten molt dels que va recollir Unides Podem en poblacions de l’interior —menys poblades—, com ara Porreres (3,5%), Selva (3,7%), Montuïri (4,7%), Petra (3,3%) o Mancor de la Vall (3,9%).
A Menorca, la candidatura en qüestió també va fer un bon resultat general, amb una mitjana de l’11,3% i xifres superiors al 10% a la majoria de municipis que en formen part. A les dues ciutats principals, Maó i Ciutadella, Unides Podem va aconseguir l’11,7% i l’11,4% dels vots, respectivament.
A Eivissa, Unides Podem pràcticament va calcar el resultat menorquí, amb l’11,6% dels vots i un resultat bastant homogeni en què despuntava, no obstant, el 13,2% de Sant Josep de sa Talaia. En les últimes dues dècades, la població d’aquesta localitat s’ha multiplicat per dos: dels 14.000 habitants que tenia l’any 2000 als més de 28.000 d’avui.
Al País Valencià, les principals bosses de vot es concentren en comarques concretes del sud: el 10,5% del Vinalopó Mitjà, una zona on Esquerra Unida sempre ha obtingut resultats més que acceptables, el 9,9% de l’Alcoià, una altra comarca de tradició esquerrana, o el 10,3% de l’Alacantí, que inclou Alacant ciutat i la seua àrea metropolitana.
En tots els casos el percentatge d’Unides Podem va situar-se notablement per dalt del 8,2% de mitjana autonòmica. En el cas valencià destaca la potència de la marca al Camp de Morvedre —un altre feu tradicional de l’esquerra, on Unides Podem va superar el 12,7% dels vots autonòmics—, però sobretot sobta la feblesa en el cap i casal, traduïda en el 7% dels vots en 2019. Ací Compromís fou, en aquell cicle electoral, la força més votada a l’urna municipal i a l’autonòmica.
València és un forat negre que amenaça d’engrandir-se després que Esquerra Unida desapareguera del consistori local en 2015 i que Unides Podem, de la mà, no hi poguera entrar en 2019. Malgrat això, la suma de Compromís i PSPV va fer majoria absoluta.
Compromís ha esdevingut una competència més dura per a Unides Podem que no ho és Més a les Illes. L’avenç demogràfic de les Balears també els ha beneficiat. Tot plegat els permet tindre clar que continuaran al Parlament, una certesa que no tenen tan clara els seus companys valencians.