El ‘pop’ trist, brillant, càlid i proper que fa feliç La iaia

Ho diré sense embuts: uns paios, com ara els components de La iaia, que sense ser interpel·lats directament invoquen Mark Oliver Everett (Eels) com a font d’inspiració en una entrevista (la trobareu en el número 365 d’Enderrock), tenen totes les meues simpaties. No tant perquè per als seguidors del nord-americà  les connexions musicals amb els catalans siguen prístines —ells parlen més aviat de l’“univers Eels”—, sinó perquè pocs artistes com el depressiu Everett són capaços de generar un pop trist i alhora vivificant, reparador. Un dels pocs creadors que justifica realment el tòpic del poder sanador de la música lluny de fórmules banals i escapistes. “Estic fart d’escoltar un pop superficial, amb lletres que no diuen res, ni toquen gens, on tot és de puta mare... La felicitat del ‘tot és guai i la vida és magnífica...’ em fot de mala llet. Les cançons alegres em posen bastant trist, i les tristes em posen generalment bastant content”, era el resum d’Ernest Crusats, veu i guitarra d’una formació que acull també Jordi Casadesús (teclats) i Jordi Torrens (bateria).

Per la part del concepte, doncs, ja anem bé. Tornar a ser u, el tercer disc d’estudi de La iaia, després dels molt reivindicables Les ratlles del banyador (2011) i On és la màgia? (2014), està farcit d’històries i reflexions senzilles però substancioses, que transmeten un cert neguit existencial (i generacional) des del primer minut, amb “No sé què fer amb la meva vida”, una cançó de cartes sobre la taula, que transmet el to del treball amb tanta eficàcia com “He après a emparellar-me els mitjons”, un títol fantàstic que podria servir per a un recull de relats, posem per cas. I ben mirat, el disc és una mica això, una col·lecció de bocins de vida, d’instants atrapats en una ampolla: “M’agrades com un dia gris / a tot dic que sí”, canten en “La millor flor del balcó”. “Només et tens a tu / si t’abandones no és culpa dels altres”, escoltem en “Dissabtes bons”.

Narrativa amb moments de bonica expressivitat, com en ara “Un i mig”: “No érem dos, érem un i mig / jo era zero setanta-cinc / però sense la teva part / no arribo ni a zero i mig”. Lletres que pouen en l’anècdota per anar una passa més enllà, posem per cas quan converteixen el canal 3/24 en un substitut de l’àngel de la guarda infantil (“3/24”).

El conjunt dels talls, des dels esmentats a “Mariona” (Mariona, pots plorar / o mentir tota l’estona”), “Sóc un gerro ple d’aigua” (“creus que em coneixes / saps menys del que et penses”) o “Casa no és casa”, configuren un viatge per una malenconia controlada, per un univers proper i reconeixedor que ens interpel·la i ens recorda coses i moments. D’una proximitat aclaparadora, que aconsegueix que pensem que les lletres parlen de nosaltres o dels nostres amics. Una tristesa càlida i reconfortant.

Tal vegada, alguns lectors es faran creus: a punt d’arribar al tram final de la ressenya i aquest paio encara no ens ha parlat de música. I seria injust, perquè, musicalment —i no era senzill—, La iaia potser han despatxat el seu millor disc, el més complet. Segurament el més cohesionat i el més savi a l’hora de distribuir els recursos, una espècie de síntesi perfecta de les provatures precedents, excloent, és clar, l’experiment en directe amb la cobla Bisbal Jove.

La perfecció de “No sé què fer amb la meva vida” remet a les millors gemmes pop de Stephen Merritt, mentre que “He après a aparellar-me els mitjons” potser connecta amb les cadències de la versió més plàcida d’Eels, la més emotiva. Però també podem prescindir del vici periodístic de veure referents per tots els racons: “La millor flor del balcó”, “Dissabtes bons” (amb un intel·ligent mant digital com a fons, prova de la depuració del so) o “Un i mig” sonen plenament a La iaia, són magnífiques cançons amb el segell imprès, melòdicament rotundes, d’una rara esfericitat. Com també és molt La iaia “Clar!, Clar! Clar!”, amb un festiu recurs vocàlic que recorda els “ai, ai, ai!” de “L’accident” (On és la màgia?). La banda, de fet, sembla que ensuma amb molta precisió què requereix cada cançó, com ara quan decideixen que el lirisme sense floritures de “Sóc un gerro ple d’aigua” reclamava un elegant acompanyament de cambra.

El pop moderadament trist, brillant, càlid i proper que fa feliç els components de La iaia. I a nosaltres també.