Nascut el 9 de gener de 1869 a una família camperola de Pokrovskoie, a Sibèria, Grigori Iefimovitx Rasputin es convertí en una de les figures més poderoses de la cort del Tsar a principis del segle XX, cosa que aixecà gelosies i odis entre els cortesans. Alguns d’ells, segons s’ha donat per bo tradicionalment, l’assassinaren el 30 de desembre de 1916. Però en els últims anys alguns historiadors han centrat el seu interès en la participació decisiva dels serveis d’intel·ligència britànics en l’assassinat.
Una operació que respondria a interessos estratègics ocults de Londres, possiblement relacionats amb les connexions amb l’alta aristocràcia russa dretana més favorable als interessos britànics durant la Primera Guerra Mundial.
El poderós
El 1887 Rasputin es va casar amb una dona amb la qual van tenir tres fills. Però cinc anys després abandonà la família per ingressar en un monestir i, després, en una secta que considerava el dolor i el sexe com a part del misticisme, dedicant-se a orgies sense fi. Més tard es va fer ermità.
Fruit de la successió de les experiències místiques que assegurava haver experimentat, el 1897 es convertí en un strannik o monjo errant, si bé fora de l’estructura orgànica de l’Església ortodoxa russa. Viatjava predicant pels diferents pobles i en algun moment entre 1903 i 1905 arribà a Sant Petersburg, la capital tsarista
Durant els anys de pelegrinatge per multitud d’altres localitats s’havia guanyat fama de misteriós, de sanador de malalties complicades, de ser un home sant. A la capital ben aviat va fascinar molts aristòcrates. Entre aquesta classe alta —igual que passava amb la de la resta d’Europa— tenia prou seguiment tot el que fos ocult, esotèric i sobrenatural. I en aquell context, Rasputin, amb mirada fixa, posat misteriós, parlar pausat i profund i la fama que l’acompanyava, no es torbà a ser objecte d’admiració. El fet que també l’acompanyessin acusacions d’haver mantingut relacions sexuals amb no poques de les seves seguidores no preocupà gaire a l’ociosa i privilegiada casta. De fet, la seva potència sexual i la descomunal magnitud del seu penis començava a prendre cos com una de les característiques secretes més comentades en els salons exclusius de Sant Petersburg.
En algun moment de la primera part de 1905, Rasputin fou convidat a visitar Militsa i Anastàsia de Montenegro, esposes, respectivament, del gran duc Pere Nikolaèvitx i del príncep Jordi Maximilianovit Romanowski. Les dues princeses es quedaren encisades per aquell monjo. I així, en una cadena ascendent de presentacions en societat, aquell personatge arribà a ser presentat —via el gran duc i el príncep citats— al tsar, el qual va escriure en el seu diari que l’1 de novembre de 1905 havia conegut “un home de Déu: Grigori”.
A partir d’aquell moment s’anà convertint en imprescindible del tsar i la tsarina Alexandra, la desesperació dels quals fou el gran poder de Rasputin. En efecte, el fill que havia de ser el futur tsar, el tsarèvitx Alexei, patia la terrible malaltia de l’hemofília. Qualsevol ferida que es fes podria suposar la seva mort, degut al fet que la malaltia feia que no se li coagulés la sang.
Durant la primavera de 1907, Alexei patí una hemorràgia de la qual es recuperà l’endemà. No se sap com va ser, però va córrer el rumor que la presència de Rasputin havia salvat la vida de l’hereu. I qui més ho va creure fou Alexandra, que quedà convençuda que el monjo havia obrat el miracle.
Segons narrava National Geographic el 28 de desembre de 2020, a partir d’aquell moment les curacions per l’estil —es repetí el mateix en diverses ocasions— atorgaren a Rasputin “un poder extraordinari sobre la mare d’Alexei” i, més tard, també sobre el mateix tsar, Nicolau II. Per al matrimoni el monjo havia salvat in extremis el seu fill, que era l’hereu “del major imperi del planeta”.
Alguns historiadors, com és el cas del francès Marc Ferro, un gran especialista en història russa, han parlat de relacions molt estretes entre Rasputin i algunes altres aristòcrates i, sobretot, amb la tsarina Alexandra. Ferro va escriure que tingueren “un apassionat vincle”. Sempre s’ha especulat que fossin amants, però no hi ha cap evidència. El que sí que està clar és que, com va explicar l’historiador britànic Harold Shukman, igualment especialitzat en història russa, a partir de llavors Rasputin es va fer una presència habitual a la cort fins al punt que sovint apareixia acompanyant la tsarina, el tsar o l’hereu.
L’assassinat
Les gelosies en la cort no es torbaren a aparèixer. Però, com que gaudia del favor imperial, era intocable. El seu poder d’influència s’incrementà encara molt més quan esclatà la Primera Guerra Mundial, el 1914. El tsar Nicolau II decidí anar-se’n al front per visitar els generals i, així, insuflar ànim guerrer als seus exèrcits. Aleshores la tsarina quedà al capdavant de la Cort, acompanyada de la seva amiga Anna Virubova i... de Rasputin. Els aristocràtics crítics el veien com si, de fet, estigués governant la cort. I l’odiaven a mort.
Així fou com al cap de dos anys, la conspiració ordida pel príncep i comte Fèliks Iussúpov, casat amb una neboda del tsar, finalment acabà amb la seva vida. Tal com és prou conegut, el va atreure al seu palau i allà l’enverinà, però com que no es moria, li pegà un tir amb el seu revòlver. Així i tot, s’aixecà i fugí per un patí posterior de l’edifici, però un altre dels presents, Vladimir Purishkevitx, cosí del tsar, el perseguí i li envergà dos tirs més, que el mataren. Tiraren el cos al riu a través d’un forat que havien fet al gel.
Al marge d’aquesta versió, mil vegades repetida, els últims anys s’ha anat obrint pas una altra. Segons cita National Geographic, els historiadors Oleg Shishkin, rus, i Andrew Cook i Richard Cullen, britànics, estan convençuts que l’assassinat fou ordenat i executat pel servei d’intel·ligència britànic.
Segons aquesta versió, el 1916 el Foreign Office de Londres envià el tinent coronell Samuel Hoare a Sant Petersburg —Petrograd, en denominació oficial des de 1914— per dirigir la missió. Allà, juntament amb els agents Stephen Alley, John Scale i Oswald Rayner, dissenyaren l’operació. Aquest últim agent havia travat amistat amb Iussúpov en els temps universitaris, a Oxford, i es convertí en la via d’accés a l’aristòcrata.
Rayner visità el seu antic amic almenys sis vegades entre octubre i novembre de 1916. No consta que la nit dels fets hi hagués algun agent britànic en el palau de l’aristòcrata, però els historiadors citats pensen que així fou.
Del que va narrar anys després el doctor que va fer l’autòpsia —el cadàver es va recuperar del riu—, l’informe oficial sobre la qual, per cert, va desaparèixer, els tres trets de revòlver eren mortals. Els dos primers, en el pit i a un costat, l’haurien matat en uns vint minuts després de rebre els impactes, mentre que el tercer posà fi de cop a la seva vida: li dispararen al cap a una distància d’un pam, aproximadament, quan ja era a terra.
A partir de les fotos del cadàver fetes durant l’autòpsia, que s’han conservat, un estudi forense de 2004 del patòleg britànic Derrick Pounder va concloure que la ferida del cap era d’una bala d’un revòlver Webley calibre 4,55 mm, l’arma que portaven exclusivament els agents britànics.
L’endemà de l’assassinat, l’agent Rayner visità el seu amic aristòcrata rus i estigué amb ell durant tot el dia, unes vint-i-quatre hores seguides, cosa que reforça la idea del control de l’operació per part de la intel·ligència de Londres.
Encara més rellevant és el fet que Stephen Alley envià un telegrama al seu company John Scale —que es trobava fora de la ciutat— des de Sant Peterburg, en el qual deia: “Les coses no han sortit del tot segons el planejat, però el nostre objectiu ha estat clarament assolit. La reacció a la desaparició de les Forces Obscures ha estat ben rebuda, si bé ja s’han fet preguntes incòmodes sobre una participació més àmplia”.
Tantes preguntes es feren a la cort russa que el tsar Nicolau va demanar a l’ambaixador britànic què hi havia de cert en tots aquells rumors. Per descomptat, ho desmentí. Pareix que va ser una negativa no del tot sincera.