La Zainabu —a qui també anomenen Boo— té gana. Avui hi ha cabdells d’enciam, el seu plat preferit. S’apropa trotant. La cardiòloga Barbara Natterson-Horowitz allarga el braç tan com pot per donar la verdura a aquesta girafa massai que viu al zoo de Los Angeles.
Tan bon punt la Boo és davant seu, la doctora Natterson-Horowitz assenyala el tòrax de l’animal. El cor està situat més o menys a l’alçada dels nostres ulls. Després, la metgessa alça el dit per indicar el cap de l’animal: “La sang s’ha de bombejar fins al cervell, tres metres més amunt.”
És per aquest motiu que les girafes assoleixen xifres de rècord entre els mamífers: una pressió arterial d’entre 220 i 180 mmHg és perfectament normal. Els vasos sanguinis d’una persona, en canvi, no ho podrien aguantar gaire temps. En el cas d’una girafa, la sang s’ha de bombejar tan amunt que la paret muscular de la meitat esquerra del cor és especialment forta i gruixuda.
Un engruiximent d’aquest tipus en una persona implica que el múscul cardíac no es pot relaxar bé i que el cor està menys irrigat. En aquests casos, el risc d’infart augmenta. “Les girafes són animals de presa i malgrat tenir una pressió arterial tan alta, són capaces de fugir corrent a una velocitat de fins a 30 o 40 quilòmetres per hora sense caure mortes”, explica la doctora Natterson-Horowitz. Com és possible?
Al llarg de procés evolutiu sembla ser que hi va haver una mutació gràcies a la qual aquests animals poden sobreviure amb una paret muscular tan gruixuda: una mutació genètica que podria beneficiar els tractaments de les persones amb patologies cardíaques. “Els humans som força llestos”, afirma la doctora Natterson-Horowitz. “Tanmateix, l’evolució és el projecte de recerca i desenvolupament més gran del món.”
Des del 2005, Natterson-Horowitz forma part del consell assessor del zoo de Los Angeles i ajuda l’equip de veterinàries i de veterinaris quan, per exemple, tenen casos complicats en els quals han de fer una ecografia cardíaca. “Treballar amb animals ha canviat la meva manera de percebre la medicina humana”, afirma.
La doctora Natterson-Horowitz va fundar l’Institut de Medicina Evolutiva de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles i és catedràtica visitant de Medicina Evolutiva a la Universitat de Harvard. El seu principal objectiu és investigar els animals per descobrir nous tractaments mèdics per a les persones.
L’exemple de les girafes serveix per il·lustrar-ho. Natterson-Horowitz explica que, no gaire temps enrere, un equip de recerca xinès va analitzar el material genètic d’una girafa i va aconseguir aïllar una variant genètica gràcies a la qual aquests animals poden conviure amb la hipertensió.
L’equip de l’investigador Chang Liu va descobrir un total de set mutacions que, posteriorment, els científics van inocular a ratolins mitjançant el mètode Crispr-Cas9. Aquest mètode és una mena de tisora que permet tallar el material genètic en punts determinats per extreure’n gens concrets o per introduir-n’hi de nous. En aquest cas, van inocular el gen de les girafes als ratolins i, al mateix temps, van subministrar-los hormones per causar-los hipertensió.
Un mes més tard van poder observar que els rosegadors no manifestaven danys als vasos sanguinis. “És un primer pas”, explica Natterson-Horowitz. “El nostre somni seria poder aprofitar el gen de les girafes per a la medicina.”
Segons la metgessa, les dones serien qui més es podria beneficiar de la recerca en malalties dels animals, ja que fins al moment present la recerca en medicina ha tendit sempre a ignorar greument les especificitats fisiològiques de l’organisme femení. Natterson-Horowitz explica que, de fet, fins fa pocs anys als Estats Units ni tan sols estava estipulat que els estudis preclínics haguessin d’incloure exemplars femella dels animals de laboratori.
“Justament en aquesta fase és quan es valoren els riscos i els aspectes relacionats amb la seguretat”, continua. Si tenim en compte el temps que triga a desenvolupar-se tota una investigació fins que un fàrmac surt al mercat, podem concloure que cal recuperar molt terreny perdut.
Per aquest motiu, la cardiòloga Natterson-Horowitz s’interessa especialment pels processos d’embaràs dels mamífers. “La hipertensió en l’embaràs humà és una de les principals causes de mortalitat materna i infantil.” En aquest sentit, aviat col·laborarà amb veterinaris de la Universitat de San Diego per esbrinar com gestionen aquesta situació les girafes del zoo de la ciutat.
Al llarg de segles i mil·lennis d’evolució, algunes espècies de mamífers també han desenvolupat uns mecanismes sorprenents de defensa contra el càncer. El 1977, l’epidemiòleg britànic Sir Richard Peto va formular la paradoxa que duu el seu nom: si el càncer apareix arran d’una mutació imprevista durant el procés de divisió cel·lular, aleshores els animals més grossos i que viuen més anys haurien d’estar més afectats perquè als seus organismes hi ha moltes més cèl·lules que es divideixen; tanmateix, això és justament el contrari del que passa.
El millor exemple el trobem en els elefants, que comparativament emmalalteixen molt menys de càncer. Com pot ser?
L’expert en oncologia pediàtrica Joshua Schiffman segueix la pista d’una possible explicació. Ja fa temps que se sap que la proteïna p53 es capaç d’impedir l’aparició de tumors perquè frena la divisió d’aquelles cèl·lules que han patit una mutació al material genètic. D’aquesta manera, talla el desenvolupament d’un càncer de soca-rel. Una persona sana neix amb dues còpies del gen encarregat de la fabricació de la proteïna p53.
El doctor Shiffman va extreure limfòcits d’elefants per seqüenciar-los i va descobrir que un elefant posseeix 40 còpies del gen antitumoral: vint vegades més que les persones. A més a més, la protecció de què gaudeixen els elefants no només rau en la quantitat de gens, sinó probablement també en la manera com funcionen.
Ara, Schiffman treballa al seu laboratori de la Universitat de Utah per descobrir fins a quin punt el gen de la proteïna p53 dels elefants funciona millor que el de les persones. L’investigador espera que, en un futur, la seva feina pugui servir en la lluita contra el càncer o, fins i tot, en la seva prevenció. Així, les persones podríem beneficiar-nos de milions d’anys d’evolució.
La doctora Natterson-Horowitz explica que la tradició judeocristiana col·loca l’ésser humà com a element central en el mapa de totes les espècies animals. Tanmateix, a ella li agradaria que hi hagués més col·legues metges que s’atrevissin a deixar de banda aquesta concepció androcèntrica i a mirar el regne animal en tot el seu conjunt.
“Als humans potser no ens agrada gaire pensar-ho” afirma Natterson-Horowitz, “però entre nosaltres i els altres animals, sobretot els mamífers, hi ha moltes més semblances que no pas diferències.”