Zucman és un jove de 36 anys que ja fa temps que es dedica a investigar la distribució de la riquesa i la fiscalitat. Francès de naixement, se’l considera el fill acadèmic de Thomas Piketty, conegut per la seva crítica al capitalisme. Va donar suport al candidat demòcrata Bernie Sanders durant l’última campanya presidencial als Estats Units i s’ha guanyat la reputació de ser el defensor dels pobres. Zucman fa classes a Berkeley i a París, i des del 2021 dirigeix l’Observatori Europeu sobre Fiscalitat, dedicat a ajudar la Unió Europea en la lluita contra l’evasió d’impostos.
Senyor Zucman, des de fa anys, algunes organitzacions com Oxfam o el Club de Roma exigeixen més impostos per als rics, però no s’ha fet res al respecte. De què té por la política?
Tampoc no diria que no hagi passat res. Liderats per l’OCDE, més de 135 estats van acordar un impost mínim del 15% per a les grans empreses. Així, doncs, per primera vegada s’ha traçat un percentatge impositiu mínim amb l’objectiu de gravar certs tipus de beneficis. En termes generals, però, teniu raó: es continua tendint a reduir l’impost de societats, a eliminar els impostos sobre el patrimoni i no hi ha cap mena d’ambició per establir un impost sobre la renda més progressiu.
Com pot ser això?
D’entrada, es tendeix a pensar que, en un món globalitzat com el nostre, els impostos elevats estan condemnats a fracassar perquè els rics i les empreses fan les maletes i marxen a altres països. En segon lloc, els que més es beneficien de l’statu quo tenen lobbys que fan molt bona feina.
Hi ha multimilionaris com ara Warren Buffett que ja fa temps que demanen que se’ls apliquin més impostos. Per què la política no els fa cas?
El que és cert és que avui dia es parla més d’aplicar impostos als superrics que no pas abans. En presentar els últims pressupostos, el president Joe Biden va explicar que preveia gravar les persones amb un patrimoni superior als 100 milions de dòlars amb un impost mínim del 20%. No se’n va sortir, però per poc. Cada cop s’està més convençut que cal aturar la desigualtat creixent.
Què és més problemàtic: l’evasió fiscal individual com fan els multimilionaris o la que cometen les empreses?
Tots dos problemes són grossos i estan correlacionats. Els superrics sovint obtenen els seus ingressos de les accions que tenen. Si les empreses s’enduen els beneficis a paradisos fiscals, qui se n’aprofita més són els accionistes.
Si s’introdueix tal com està previst un impost de societats global mínim del 15%, això hauria de deixar de ser possible. Segons els últims càlculs de l’OCDE, aquesta mesura permetrà que els estats signataris ingressin uns 220 mil milions de dòlars anualment.
És una mesura excel·lent, però la reforma malauradament té molts punts febles. Un tipus impositiu mínim del 15% és massa baix. Tenint en compte tots els impostos, la classe mitjana a Alemanya paga entre un 30 i un 40%. És incomprensible que algunes de les empreses més rendibles paguin molt menys que això. Hi ha casos en els quals ni tan sols no se’ls pot aplicar el 15%.
Per què no?
El tipus impositiu mínim no s’aplica en els casos en què una empresa pot demostrar que realitza activitats econòmiques en un país: és a dir, que hi té fàbriques o treballadors. Per tant, aquesta reforma l’únic que evita és que, sobre paper, les empreses puguin amagar els beneficis en paradisos fiscals on se’ls pot arribar a aplicar un percentatge zero. Amb tot, no s’evita que la producció es traslladi a països on hi ha tipus impositius més baixos. En aquest sentit, no hi ha cap mena de límit.
L’OCDE argumenta que el 15% és només un punt de partida, que cada país pot decidir aplicar impostos més elevats.
A dia d’avui molts estats ja tenen un impost de societats superior al 15% i, en aquests casos, la reforma no els permet exigir més fàcilment un 20 o un 25%. Tampoc no confio que l’OCDE acordi aviat un percentatge més alt. Aquest acord es basa en el principi de la unanimitat i això a la pràctica significa que els paradisos fiscals tenen dret a vetar qualsevol canvi que no els interessi.
Alguns països en desenvolupament com Nigèria temen que aquest acord els faci perdre ingressos provinents dels impostos. Tenen motius per preocupar-se?
Es fa difícil de dir perquè encara hi ha algunes normes que no estan detallades del tot. Hi ha una cosa clara, però: l’OCDE és un club format per països rics que no es prenen seriosament els interessos dels països en desenvolupament. Països com Irlanda o Hongria tenen molta més influència en la reforma que estats com Nigèria, l’Índia o Sud-àfrica. L’OCDE afirma que aquest procés de reforma és “inclusiu”, però amb això el que fan és pervertir el concepte d’inclusió. La reforma és principalment inclusiva per als paradisos fiscals.
Durant la pandèmia de covid-19 i durant la crisi energètica, molts països han augmentat fortament les despeses. Voleu dir que una pujada d’impostos no és inevitable si es volen sanejar els pressupostos?
Som en un punt d’inflexió, sí. Durant els últims quinze anys, a l’hora de planificar la política financera i pressupostària, els governs es fiaven que els bancs centrals els ajudarien amb uns tipus d’interès baixos. Ara estem veient els límits d’aquesta mena de política i els efectes secundaris que ha provocat, com ara la inflació. Per tot plegat estic segur que hi haurà un retorn a una política fiscal més activa.
Actualment els països europeus intenten augmentar els seus ingressos mitjançant un impost sobre els beneficis excessius. Les empreses, en canvi, temen que aquest tipus de gravàmens no desapareguin mai més.
Els impostos sobre els beneficis excessius són una eina útil. Es van utilitzar molt bé després de les dues guerres mundials i de la crisi del petroli de la dècada del 1970… i després es van eliminar. Tanmateix, no serveixen per resoldre tots els problemes perquè els impostos de societats només són una petita part dels ingressos de tot un estat. A més a més, cal un impost sobre el patrimoni, un impost de successions i un impost sobre la renda de tipus progressiu.
Els Estats Units ha aprovat una llei coneguda com Inflation Reduction Act (IRA) amb a qual ofereixen grans incentius fiscals a les empreses que inverteixin en tecnologies verdes. Europa, però, es queixa que això distorsiona la competència. Té raó?
La indignació d’Europa és hipòcrita. D’entrada, els països de la UE són pioners en qüestions de competència fiscal. Els Estats Units, a més, vol oferir aquests incentius per esperonar el desenvolupament de tecnologies verdes, la qual cosa és millor que simplement abaixar els impostos per a tot tipus d’empreses, incloses les indústries fòssils. En segon lloc, la llei nord-americana preveu arribar als 360 mil milions de dòlars d’aquí a deu anys, cosa que equival a un 0,1% del PIB anual del país. A la UE, els últims anys s’han ofert rebaixes fiscals per a les empreses equivalents a l’1% del PIB.
Actualment, la UE delibera si vol reaccionar amb un nou paquet de subvencions. Creieu que te sentit?
El problema de les mesures que volen posar en pràctica els Estats Units és que les rebaixes fiscals no estan vinculades a un augment dels tipus impositius generals per a les empreses. La UE el que podria fer és dir: donarem subvencions per afavorir la transició a una economia verda però, a canvi, establirem un percentatge mínim per a l’impost general de societats arreu de la Unió que vagi més enllà del mediocre 15% que s’ha proposat com a mínim global, aquí serà d’un 25%, posem pel cas.
És a dir, que només s’oferirien incentius fiscals a les empreses que es portessin bé?
Aquesta manera de procedir es podria sistematitzar per a cada cas. Ara per ara el que falta són les condicions que han de complir les empreses per poder beneficiar-se de càrregues impositives més baixes. La UE, per exemple, podria oferir incentius fiscals a canvi que les empreses reduïssin la seva presència en paradisos fiscals o que fossin més transparents. Ens cal un enfocament d’aquest tipus, condicionat.
Els augments d’impostos serveixen per fomentar la justícia si els ingressos que generen repercuteixen en les persones que necessiten ajuda. Com ho faríeu perquè fos així?
Això depèn de cada país. A França, per exemple, la proporció d’impostos respecte del PIB és molt alta; als Estats Units, molt baixa. Allà, l’estat hauria de preservar els ingressos addicionals en comptes de disminuir els impostos sobre la renda. Els Estats Units necessita més ingressos per poder invertir en el sistema sanitari o en educació. Països com França, en canvi, podrien plantejar-se oferir rebaixes fiscals per a la població treballadora i per a les famílies. En general, tots els estats han d’invertir en infraestructures, en una millor educació i en altres béns públics, ja que són el motor principal del creixement econòmic del futur.
El cost de la vida s’ha encarit arran de la inflació i això genera una major fractura social.
Les veus que demanen acabar amb la desigualtat fiscal cada cop són més potents, es pot veure en les enquestes d’opinió de molts països. Ja no és acceptable que els multimilionaris tinguin els tipus impositius efectius més baixos de tots els grups socials.
A Alemanya, les empreses paguen al voltant d’un 30% per a l’impost de societats i l’impost sobre activitats econòmiques industrials; això és més del que paguen en altres països industrialitzats occidentals. El ministre de Finances Christian Lindner, però, voldria rebaixar aquests impostos. Creieu que seria assenyat?
Durant la dècada del 1980, l’impost de societats a la Unió Europea era, de mitjana, entre un 45 i un 50%. Avui dia és la meitat; Alemanya s’apropa a aquesta mitjana. Si continuem així, d’aquí a vint o trenta anys, l’impost de societats haurà desaparegut del tot. Tampoc no podem oblidar que les empreses mai no havien passat tan bones èpoques com ara: tenen uns beneficis de rècord i paguen menys impostos dels que havien pagat en dècades. Continuar apostant per més rebaixes fiscals és un risc polític molt gran.
Fa uns quants anys, els Estats Units va pressionar perquè s’aixequés el secret bancari a Suïssa. Creieu que avui dia hi ha algun país disposat a assumit el lideratge en l’aplicació d’aquest impost mínim global?
No. Molts responsables polítics parteixen de la premissa que l’única manera de progressar és mitjançant el consens, però això no és cert. En el seu moment, els Estats Units va imposar sancions unilateralment als bancs suïssos i altres països se’ls hi van unir. França i Alemanya també haurien pogut ser els primers a fer un pas endavant. El mateix es pot dir d’introduir un impost mínim global d’un 25%, posem pel cas.
L’esperança és l’últim que es perd.
Imaginem-nos que un país acorda establir aquest impost i imaginem-nos que hi ha una empresa que paga menys d’aquest 25% a nivell global. El govern podria dir aleshores: molt bé, tu geners un 10% del teu volum de negoci al nostre país, o sigui que ens quedarem amb el 10% del teu dèficit fiscal global. Aquest tipus d’accions unilaterals serien prou efectives, però caldria posar-s’hi, és clar.
Traducció de Laura Obradors