El bon costum de llegir en veu alta, segons Ursula K. Le Guin i Meghan Cox Gurdon
L’onada a la ment (Raig Verd 2022) parla també de La màgia de llegir en veu alta (Viena Edicions 2022).
A L’onada a la ment (Raig Verd, 2022), l’escriptora de ciència-ficció Ursula K. Le Guin dona una sèrie de lliçons de literatura (i de cultura) que haurien de ser obligatòries en alguns estudis de lletres. Un dels capítols es diu “Una xerrada i un poema sobre llegir en veu alta”. Pràcticament, és el mateix títol de l’assaig de Meghan Cox Gurdon, La màgia de llegir en veu alta, publicat per Viena el 2022. L’assaig de Le Guin comença amb un plany per la pèrdua de la vella tradició de llegir en veu alta: “El que va passar amb les històries i els poemes després de la invenció de la impremta és una cosa estranya i terrible. La literatura va perdre la veu. Llevat de l’escenari, va ser silenciada en qualsevol altre lloc. Gutenberg ens va emmordassar”.
“Quan vaig néixer —continua Le Guin—, el silenci de la literatura es considerava una virtut essencial i un senyal de civilització. Les mainaderes i les àvies explicaven contes en veu alta a la canalla, i els pobles ‘primitius’ pronunciaven els seus poemes, pobres idiotes analfabets, però l’autèntica matèria, la literatura, eren, literalment, lletres, tipografia, petites marques negres i insonores sobre el paper. I les biblioteques eren temples de la deessa del silenci atesos per sacerdotesses vigilants que feien: Xxt”.
Meghan Cox, per la seva banda, compara humans i ocells: “Els nadons acabats de néixer i els ocells cantaires acabats de sortir de l’ou no s’assemblen gens. Però sí que tenen en comú una cosa, a part de ser tots dos nous al món; que tots dos necessiten instrucció. Sense algú de la seva pròpia espècie que els ensenyi, un nadó no aprendrà el llenguatge i un ocell no aprendrà els refilets distintius de la seva espècie. I en moltes espècies d’ocells cantaires el professor i l’alumne acostumen a ser pare i fill”.
Els límits de l’autoficció i els pròlegs dels traductors
El traductor de Tifó, de Joseph Conrad, situa la novel·la en l’autoficció i dona detalls de les experiències abocades per l’autor en el llibre.
S’està estenent el sa costum de donar un espai als traductors per explicar els reptes de l’obra original, contextualitzar-la o transmetre informacions o sensacions que ajuden el lector a entendre la intenció o l’estil de l’autor i la nova versió de l’obra. A Tifó, una petita joia de Joseph Conrad (a baix, a la dreta), l’editorial Navona ha ofert aquesta opció al traductor Yannick Garcia (foto de l'esquerra), que aporta dades interessants sobre la primera traducció al català, la de Ramon Folch i Camarasa, i una introducció per situar l’obra en el terreny de l’autoficció, que Xavier Pla tan bé ha analitzat a El soldat de Baltimore (Lleonard Muntaner Editor, 2022). El pròleg de Garcia comença així: “En els temps en què el terme autoficció s’hauria entès, a tot estirar com a literatura sobre cotxes, els escriptors recorrien a la tècnica atemporal d’espigolar històries viscudes, sentides i imaginades, i a canviar noms i trets dels personatges per confegir els seus universos. Conrad va passar vint anys de la seua vida navegant en tota mena d’embarcacions comercials, i d’aquest pou de vivències en van sorgir la major part de les seues grans novel·les”.
I dona encara més detalls: “Conrad havia viscut en carn pròpia temporals virulents, com el que va patir a bord de la corbeta Highland Forest, on va ser el primer oficial —com en Jukes— a les ordres del jove capità irlandès John McWhir, de només trenta-quatre anys, que al llibre apareix transmutat en un MacWhir de més edat. Van ser sis mesos de travessia duríssima i va acabar hospitalitzat a Singapur durant un mes i mig per una ferida. El devia tenir en poca estima com a comandant, si s’ha de jutjar pel retrat que en fa”.
Autoficció?
Les obres japoneses en català d’’Els meus dies a la llibreria Morisaki’
Si llegim l’obra de Satoshi Yagisawa com a guia de lectura de literatura japonesa, trobem en català força títols de Soseki Natsume, Ryunosuke Akutagawa, Ogai Mori i Junichiro Tanizaki.
Un autor japonès recent, Satoshi Yagisawa, publica a Navona Els meus dies a la llibreria Morisaki, amb traducció de Jordi Mas. L’obra pot ser llegida com una guia de lectura d’obres japoneses. La protagonista es veu “obligada” a viure en una llibreria i allà troba obres d’autors que també podem llegir en català: de Ryunosuke Akutagawa, Edicions del 1984 ha editat Rashômon i altres contes (2015) i Carta a un vell amic i altres relats (2022); de Soseki Natsume Deu nits, deu somnis / El pardal de Java (Lapilàtzuli, 2016) i Botxan (Proa, 1999); d’Ogai Mori, La ballarina (Viena, 2020), Harakiri (Lapislàtzuli, 2015) i Vita sexualis (Adesiara, 2015), i de Junichiro Tanizaki, tres a Viena (El club dels sibarites,Retrat de Shunkin i La clau) i un a Angle (Elogi de l’ombra), entre altres.
