El sol brilla, hi ha edificis de diversos colors i la gespa és verda. Jehaan riu molt quan parla amb la seva tia Tansneem, a la qual li diu “mare”, perquè és la persona que li cuida. Els cors adornen les façanes dels edificis, sembla com si aquest lloc tranquil i idíl·lic hagués sortit d’un conte d’Astrid Lindgren. Però això no correspon a la realitat. Jehaan va pintar-lo poc abans de morir. És una representació de com volia que fos la vida en el parc Hanover, que es troba als barris més perillosos de la Ciutat del Cap. Pocs dies després, va morir amb 17 anys, probablement perquè la van colpejar amb un bloc de ciment. “Mort no natural” és el que van escriure en el seu certificat de defunció.
El dibuix de la utopia que Jehaan volia està doblegat en una caixa de color marró que s’ha convertit en una mena de capella. Les breus notes que Jeehan va escriure a la seva “mare”, després d’una discussió que van mantenir, també es troben dins la caixa. “Ho sento”, apareix escrit en una carta, o “si us plau, perdona’m. T’estimo”. Tasneem Losper agafa les cartes tremolant, no pot aguantar més les llàgrimes. “L’hem perduda”, diu sanglotant.
Entre abril i juny a la província del Cap Occidental de Sud-àfrica 116 dones van ser assassinades, la qual cosa equival a més d’un assassinat per dia. A més, hi va haver 159 intents de feminicidis. Quan semblava que la taxa d’homicidis estava disminuint durant els últims anys, els casos estan tornant a pujar un altre cop. El president de Sud-àfrica ha explicat que el país es troba en el centre d’una “guerra” contra les dones i els infants. S’han convocat reunions urgents i plans d’acció. Però tot això va arribar tard a Jehaan Persen, perquè ja estava vivint aquesta guerra.
Tasneed Losper, la seva mare adoptiva, recorda bé la tarda del dimecres quan Jehaan va arribar a casa seva. No era la mateixa. “Per primer cop, se’m va obrir”, explica la seva tia. El problema era Georgie, un gàngster que va intentar baixar els pantalons a Jehaan. La seva neboda li va explicar que feia temps que Georgie la perseguia i que no acceptaria un no per resposta. Després que Jehaan li contés tot, va sortir de casa i no va tornar.
Losper està asseguda en una butaca gran, té el mòbil a la mà com si encara esperés notícies de la seva neboda. Després conta gesticulant el que va passar durant el tres dies posteriors de la desaparició de Jehaan. Diu que el telèfon va sonar i una persona li va dir que van trobar un cos. Immediatament va sortir corrents de casa. En aquest moment Losper para de parlar.
Després d’uns quants segons té força per explicar el pitjor. “La meva estimada neboda ja no tenia cara”. Hi havia un bloc de ciment al costat del cos, però no sap si és el que van utilitzar per matar-la. Diu que la policia no li ha contat res més des d’aquell dia. En aquests moments, Georgie es troba detingut i sense llibertat sota fiança perquè un testimoni el va acusar del crim. Losper està esperant que es faci el procediment principal. Com a mínim, vol saber realment el que va passar.
Avril: la veu del parc Hanover
Si de veritat Sud-àfrica està en guerra, és necessari parlar de dones com Avril Andrews que estan decidides a guanyar aquest conflicte. Avril està asseguda en una butaca al costat de Losper i explica amb calma com els afligitspoden rebre ajuda. Descriu com funcionen les coses en el jutjat. Avril diu que seguirà la policia per saber l’estat en el qual es troba la investigació. Està omplint un buit que ha deixat el govern: s’ocupa de la gent afectada, els dona consell, lluita pels seus drets i pressiona les autoritats.
Avril està cansada perquè ha treballat durant molts dies i encara continua rebent trucades. A Sud-àfrica ha començat la campanya “16 dies d’activisme” que lluita contra la violència de gènere. Al matí la dona de 60 anys està esperant Tasneem Losper davant casa seva. Ha agrupat una dotzena de persones que pensen igual que ella, porten cartells i entonen consignes com “volem la pau” o “pareu la violència”. La gent que passa amb cotxe toca el clàxon i alça el puny en símbol de solidaritat. “Espero que facin més coses que alçar el puny”, sospira Avril.
Avril va experimentar de primera mà la violència del seu barri: van disparar i matar el seu fill, víctima d’un conflicte entre bandes. Les fotos del seu fill pengen a casa seva, que s’ha convertit en una mena de lloc de reunions. Després que el noi morís, Avril va crear la Fundació Alcardo Andrews per donar assistència a les víctimes de la violència i promoure la pau en el barri. Avril es va adonar ràpidament que les persones que van matar el seu fill només són la punta de l’iceberg perquè gran part de la violència passa en secret, a casa, entre famílies. En la majoria dels casos els autors dels crims solen ser homes. “Però moltes víctimes encara tenen por de denunciar els autors, normalment, per vergonya. Vull canviar-ho”, explica Avril. També acompanya les dones a comissaria i els dona un refugi segur quan és necessari.
Si els homes de Sud-àfrica estan fent la guerra contra les dones i els infants, Cap Flats és el front principal de la batalla. Ciutat del Cap de la població blanca, on es troben gratacels i apartaments sofisticats, es troba molt lluny d’aquí, on les muntanyes escarpades del voltant de la muntanya Table s’obren cap a les planes. La majoria dels apartaments s’assemblen als de les pel·lícules americanes de gàngsters: blocs de pisos deteriorats, patis plens de brossa i grups d’homes que estan recolzats a les barreres d’un camp de bàsquet descuidat. La majoria dels habitants són negres o membres de la comunitat mixta Cape Coloured que van ser enviats en aquests barris durant el règim apartheid.
Les bandes més grans com els “Americans”, “Hard Livings” (Mala vida), “Fancy Boys” (Nens elegants) i els “Clever Kids” (Nens llestos) controlen els carrers. Les ambulàncies només poden operar acompanyades per la policia. Fins i tot el govern va enviar l’exèrcit un cop per mantenir-hi l’ordre. Però això no ha servit gaire.
La policia Landers: una treballadora social amb pistola
En el mapa de la comissaria de Manenberg, un barri de Cap Flats, hi ha cercles grans i petits que mostren les zones controlades per les bandes. “Estem en un districte d’una banda”, explica la policia Natasha Landers que porta un uniforme, una cua al cabell i una pistola. La dona de 35 anys va créixer en aquest barri i coneix les bandes i els seus líders. El seu pare també va ser policia a Manenberg. “La feina de policia no és per dones, aquí de segur que no”, li repetia el seu pare.
No obstant això, Landers mai no va deixar que cap home li digués el que havia de fer, per tant, es va fer policia. Cada dia surt a patrullar. “Òbviament, he de sentir comentaris de merda que em fan els homes, però jo també puc ser molt dura”, conta rient. En els seus 10 anys de servei només va haver d’emprar la pistola durant un tiroteig, on molts dels seus companys van morir.
Landers és la responsable d’assumptes relacionats amb la violència de gènere. A part d’ella, no hi ha ni un equip ni una unitat especial a Manenberg que tracti aquest tipus de violència. Tan sols una policia voluntària del barri la sol acompanyar. Això és tot el que fan en aquesta guerra, que el president va dir que seria la seva prioritat principal. En aquest sentit, Landers és tres coses en una: treballadora social, policia i assessora. “Faig molt bé la meva feina”, diu convençuda. Mentre la violència contra les dones ha augmentat significativament en la resta del país, està disminuint a Manenberg. No obstant això, en el barri no paren de morir policies.
Landers aparca el cotxe de policia en un carreró sense sortida, que està ple de brossa escampada per tot arreu. Dona unes passes, pega una cosa a la brossa i assenyala el terra. “Ahir em vaig trobar el cos d’una dona aquí”. Diu que encara estan practicant l’autòpsia del cos i sembla que la dona va morir per sobredosi, la qual cosa sol ser comuna en aquest barri. El “tik”, més conegut com a metamfetamina, es pot aconseguir en qualsevol racó del barri i se sol inhalar a través d’una palleta que es col·loca en una bombeta trencada.
Landers s’apropa a una família que passa a prop de l’escena del crim per saber si van veure alguna cosa. Contesten que no van veure gaire cosa i comencen a discutir sobre la situació en la qual es troba el barri i les poques oportunitats que tenen els joves per divertir-se. La policia escolta amb paciència el que diuen per què sap que tenen raó, ja que ella també viu al barri. “La violència està per tot arreu, no només en els carrers, sinó que també a casa”, diu Landers. “Les filles veuen com colpegen les seves mares. Més tard, quan els seus marits facin el mateix, pensaran que és normal”.
Després torna al cotxe i a la mà dreta, com de costum, porta el mòbil, on constantment rep nous missatges que contesta amb notes de veu. Gairebé totes les dones de Manenberg tenen el seu número de telèfon. En els semàfors,alguns conductors la saluden i molts altres se’n riuen d’ella, però Landers sempre els contesta abans d’accelerar. En els caps de setmana, moltes dones la visiten i Landers els ofereix un bistec i passar unes quantes hores sense els seus marits violents.
Regina Marcus la sol visitar sovint. Quan Landers passa amb el cotxe, Regina surt corrents de casa per saludar-la amb una forta abraçada. Després les dues dones entren a la casa de Regina i s’asseuen al sofà del menjador que està ple de brossa. Regina li explica que fa uns dies una banda va entrar a casa seva i la va agredir. Diu que això és cosa de la seva exparella,un gàngster conegut del barri que actualment està detingut perquè Regina el va denunciar per violació. La banda vol que Regina retiri els càrrecs contra la seva exparella. Landers està recolzada contra l’armari, ja sabia el que va passar i sovint visita a Regina per saber com es troba.
Davant de Regina hi ha un document de la policia on apareixen cercles i creus a sobre d’una silueta d’una persona. Té les costelles trencades, un genoll inflat i blaus en els glutis i els pits. “La violació podria haver sigut la causa de les lesions”, apareix escrit en el document. “A la fi m’hauria matat. Estic viva gràcies a la policia Landers”, conta Regina. Diu que Landers es va assegurar que jutgessin l’agressor i que no hi hagués més violència a casa de Regina.
Però Landers sap que cada querella pot acabar en una desgràcia pitjor perquè a Sud-àfrica una persona no pot fer feina si té antecedents penals i, com a conseqüència, molta gent acaba en un cercle viciós d’alcohol i drogues. “Intento solucionar les coses sense haver d’obrir cap expedient policial”, explica Landers. Només recorro a la llei en casos dràstics com el de Regina. En altres casos, la policia ha intentat un mètode diferent: ofereix als membres de la parella anar a comissaria, on per primer cop parlen de veritat. Però si després de parlar l’home torna a comportar-se amb violència, la policia l’arresta. “Està funcionant”, conta Landers. “Gràcies al mètode, els casos de violència han disminuït. Soc una treballadora social amb pistola”.
Bonnie Curie-Gamwo: la fiscal que té un os de peluix
A 12 kilòmetres de Manenberg una dona que porta un vestit pantaló de color beix i un maletí entra ràpidament en un edifici de dues plantes que es troba al costat de l’hospital Victoria. El seu avió surt a la tarda. Bonnie Currie-Gamwo és una fiscal superior de Sud-àfrica que tracta assumptes relacionats amb feminicidis i violència de gènere. Ha tractat els casos més coneguts. Els advocats li tenen por i els jutges la respecten. Però ja no es posa la túnica, ara té una missió diferent: té la responsabilitat que el sistema judicial sud-africà estigui preparat per aquesta guerra contra les dones, creant un sistema que protegeixi les víctimes i castigui els agressors amb eficàcia. A l’hospital Victoria està mostrant la peça clau del pla: els centres d’atenció Thuthuzela.
Thuthuzela és una paraula de la llengua xhosa que es tradueix com “confort”. És el lloc on van les víctimes de violència de gènere, generalment dones i infants. A les parets hi ha dibuixades plantes verdes i en els sofàs hi ha animals de peluix. És un món completament diferent que el de Cap Flats. “Volem que se sentin el més còmode possible”, explica la fiscal. Però donant un cop d’ull a l’interior dels armaris es pot comprovar que no tot són alegries en els centres d’assistència Thuthuzela. A l’interior del centre es poden trobar “Kits de recol·lecció d’evidències d’agressions sexuals”. Són kits que serveixen per recollir mostres biològiques que demostren que s’ha produït una violació.
Abans les víctimes d’agressions sexuals havien de passar una odissea esgotadora que començava amb una visita al metge; després una visita a un psicòleg; passaven per la comissaria i per últim acudien a la fiscalia. Però ara el centre assistencial Thuthuzela ajunta tot aquest procés. Les víctimes reben una revisió mèdica que inclou una recollida de mostres; es dutxen; reben una visita d’un traumatòleg; i per últim poden presentar una denúncia. Ja que la majoria de les víctimes provenen de nuclis familiars amb pocs diners, se’ls ofereix menjar.
La fiscal Currie-Gamwo té molta fe en aquest projecte que ja ha donat resultats. La recollida d’evidències ha millorat significativament, el percentatge de condemnes ha augmentat del 60% al 76% i també estan augmentant els anys de les penes de presó des que els primers centres van obrir. “La violència es troba arreu de Sud-àfrica i els infants es converteixen en víctimes o agressors”, explica la fiscal. És un cicle que vol trencar.
Currie-Gamwo està molt familiaritzada amb la realitat de Cap Flats perquè va créixer al parc Hanover, on presumptament van assassinar Jehaan. “Vaig tenir molta sort, els meus pares sempre van insistir que rebés una bona educació. Estic transmetent aquesta idea a la meva filla: siguis independent, has de saber contraatacar”, explica. La fiscal agafa un os de peluix i se’l posa sota el braç. “Guanyarem aquesta guerra”.
Traducció d'Antoni Vidal Gomila