Un vell menjaciris que, quan no resa a Sant Bonaventura, roba les almoines de l’església; una escocesa misteriosament rica; un alcoià que assaja moros i cristians al seu pis; un espia del CESID que s’ha infiltrat als Mossos i dues porteres valencianes que ho veuen i ho xarren tot. Ventura Pons retrata, en la seva última pel·lícula, Sabates grosses, els veïns de la que va ser casa seva durant 22 anys, al número 59 del carrer de Casp. De l’exòtica fauna de l’escala només s’inventa un personatge —l’escocesa interpretada per Minnie Marx— i de l’olla de grills que és la vida fora de l’edifici només se n’inventa un altre, interpretat per Pedro Ruiz: el capellà dominic que va al psicoanalista perquè no aconsegueix satisfer la seva amiga dominicana, mare d’un noi independentista, al qual tots anomenen Obama perquè serà el primer president negre d’una república catalana —i que també és real, segons Pons.
Ventura Pons ha decidit fer la pel·lícula, ara que s’ho mira tot des de fora. “Ara visc a Casp, número 90, que és la casa del davant, la casa on va néixer Mary Santpere. Abans tenia un problema —que no podia veure el carrer— que és allò important. Ara sí que el veig i m’encanta”.
El director insisteix que beu de la realitat: “Hi vaig viure 22 anys i el veí de davant, el personatge que fa el Joan Pera [el missaire], és de veritat: el seu cunyat era un aristòcrata valencià i ell havia anat a la presó. I també és veritat que tenia una filla molt maca [independentista]. A sota hi havia un diputat de Nacionalistes d’Esquerra que fotia uns crits amb la dona, que semblava que la cosa havia d’acabar amb sang. I que teníem el CESID amagat també és veritat. I els de Caixa Laietana, que han de fer passar a la gent per darrere quan van a negociar les preferents. Tooot!”.
Pons diu que també s’hi reflecteix la multiculturalitat de la nova Barcelona: “El meu pis es va vendre a una guatemalenca. El del diputat s’ha venut a uns anglesos. A sota hi ha uns qatarians. També hi ha uns russos. Tots són propietaris. Només queden els d’Alcoi i els descendents del noble valencià. És la multiculturalitat! Si la Madonna s’acaba de comprar un pis aquí mateix a Girona amb Ausiàs March. I també té un pis un dels Stones...”.
Infància dickensiana
El primer pis on va viure Ventura Pons va ser al carrer d’Álvarez de Castro, al costat del mercat de Santa Caterina, a tocar de la Via Laietana. Però en complir un any ja eren al barri de Gràcia, concretament a Travessera de Dalt, a la primera casa de pisos que es va fer en aquest carrer, segons Ventura Pons. “Els pares sempre van viure de lloguer”, diu. “El meu pare era d’Arenys, es va quedar orfe als vuit anys i es va posar a treballar als 14. La meva mare era pagesa, de la Segarra. El pare la va conèixer a la guerra; però després ell va acabar a Argelers [el camp de refugiats d’Argelers, al Rosselló (Catalunya Nord)] i, quan va tornar, Franco el va tancar a un camp de concentració. Quan va sortir, el pare se’n va anar a buscar la pageseta, s’hi va casar i va començar el drama”.
Ventura Pons diu que va tenir una infantesa dickensiana i s’emociona només de pensar-hi. “El 1944 neix el meu germà gran; el 1945, jo i el 1950, els meus dos germans bessons. Ells dos van néixer amb un retinoblastoma, és a dir, amb un tumor als ulls. Per això jo, la meva mare, no la vaig veure des que tenia quatre anys i mig fins que en vaig fer set. Perquè tant el Barraquer com un altre oftalmòleg no sabien com tractar-ho i els van enviar a Londres”.
Un dels bessons, el Francesc, “va morir d’una manera espantosa el 53”. L’altre, el Jordi, es va quedar cec, però va estudiar història i es va doctorar amb una tesi sobre l’Aproximació a la Catalunya romana de l’Alt Imperi: l’evolució del país i la societat de les terres no-litorals a través de l’epigrafia i de les fonts”. Ventura el recorda com el gran personatge de la família.
Després del trauma de la mare absent, la mort i la ceguesa, el pare envia en Ventura a Londres. “El 1959, aquí tot era en blanc i negre i allà vaig descobrir els colors de Londres. Per això jo sóc de cultura catalana i de cap britànic”. Els colors de la capital britànica en contrast amb la grisor del franquisme instal·lat sobre Barcelona, Catalunya i Espanya com una boira densa. “Allà vaig aprendre que existeix un altre món”. El va acollir una parella amb inquietuds culturals, relacionada directament amb la fundació que finançava la Tate Gallery —“Jo, als 14 anys, anava en calça curta per la Tate”— i a poc a poc coneix Tony Richardson, la seva muller, Vanessa Redgrave, i tota la generació del free cinema britànic (Lindsay Anderson, Karel Reisz, etc.).
“Allà vaig descobrir que Catalunya és una llentia, Espanya, un cigronet petit; i el món, una gran síndria. I jo vaig decidir que em dedicaria a la síndria”. Però hi ha moltes maneres de fer cinema universal i Pons va triar la més propera: “Un cinema pot ser local, però si té veritat, esdevé universal. Qualsevol idea que tinguis, el que has de fer és explicar-la a la teva manera, i això és el que he fet, en to de comèdia, a Sabates grosses. Darrere de cada casa sempre passen moltes coses”, aquí i a tot arreu.
Pons va créixer a la casa de Travessera de Dalt fins el 1970: “Quan van ampliar la Travessera de Dalt i van fer l’autopista aquella, el 1970, jo me’n vaig anar a viure a Anglí i hi vaig viure quatre anys”.
Al llarg dels seixanta va fer molt de teatre, sobretot, de Joan Oliver (“crec que sóc qui més teatre d’Oliver ha portat als escenaris”, confessa a EL TEMPS). Fins i tot, aquell 1970 va tenir una topada amb la censura. “El 1970 vaig tenir un problema. Fèiem una obra de teatre d’Oliver. Allò que tal vegada esdevingué, és que estava aprovada per Fraga, però havia marxat a Londres [de Ministre d’Informació va passar a ambaixador a la capital britànica] i aleshores van anar per mi. Els atacs venien de part de Fuerza Nueva: “las Fiestas de la Merced, entre blasfemias y marxismo”, deien”.
La seva col·laboració amb Joan Oliver va ser intensa i molt fructífera. Ventura Pons mostra a EL TEMPS la dedicatòria que el poeta i dramaturg li va fer (la reproduïm en exclusiva en aquesta pàgina):
“A Ventura Ponç (sic),
director dels bons,
que entre llamps i trons,
fa rajar les fonts
del nostre teatre
i que ha combatut
tant com ha pogut,
lleial i tossut,
la falsa virtut
i el joc massa brut
que el poden abatre!”
“Seria perfecta si canviéssim ‘teatre’ per ‘cinema’”, diu Ventura Pons. Perquè allò que de veritat li ha agradat sempre és el cinema. Sobretot “des que vaig veure Peter Pan —recorda— en algun cinema de l’Avinguda de la Llum”, la galeria comercial subterrània que hi havia sota Plaça Catalunya.
I com que aquest era el seu objectiu, Ventura va apostar pel cinema: “Aquells anys em vaig centrar molt en el teatre. Ja fèiem obres amb el Joan Pera, havia treballat bastant amb el Fabià Puigserver, fins que el 1977, fa 40 anys, vaig fer la meva primera pel·lícula, Ocaña, retrat intermitent, amb els diners que em va donar la meva mare per muntar-li un Don Juan Tenorio musical”. Pons va fer el Tenorio, a Barcelona, dues temporades, amb en Joan Capri; i una a València, amb en Joan Monleón, al Teatre Principal. Amb això va finançar Ocaña, una pel·lícula que va ser inclosa en la Secció Oficial del Festival de Canes i va rebre bones crítiques: “Malgrat això, ningú no em va donar feina per Ocaña. El 1981 vaig fer El vicari d’Olot, que va tenir molt d’èxit de taquilla. Però de seguida em vaig adonar que molts volien que tornés a fer la mateixa pel·lícula una altra vegada. I això no podia ser. Per això, el 1985 vaig fer l’eina, que és aquesta casa, Els films de la Rambla [la seva productora]. I així he pogut fer el que m’ha vingut de gust”.
30 pel·lícules estrenades
Sabates grosses és la pel·lícula número 30 de Ventura Pons i la més valenciana. Els títols de crèdit s’acomiaden alternant imatges de Barcelona i València (el mercat de la Boqueria i el Mercat Central; Santa Maria del Mar i la Llotja, etc.) i un “Keep Calm. We are Catalans Countries”. I, al llarg de la pel·lícula, molts personatges són valencians: les porteres, l’alcoià, un mosso d’esquadra i fins i tot el beat és descendent de valencians. Pons diu que això és, en part, una rèplica de la realitat: “La meva portera, la de casa, és descendent de valencians; la família del Joan Pera també i el d’Alcoi, evidentment, és valencià: s’interpreta a ell mateix!”.
D’altra banda, és una característica recurrent en el cinema de Pons: “Amb Amparo ja havia fet una pel·lícula que feia de valenciana, Puta misèria”. I de fet, el que explica de Tavernes Blanques és la continuació del seu personatge a Puta Misèria —igual que Mingo Ràfols és la continuació del personatge de Què t’hi jugues Maripili?
Les raons de Pons ja es poden trobar en les arrels de Pons, en la seva infància: “A mi m’han ensenyat a estimar València. Jo havia arribat a anar en el tren faller: sortia a les tres de la matinada de l’estació de França i, quan arribaves a territori valencià, s’aturava i et venien a rebre la fallera major i la banda. I al següent poble que feien falles parava una altra vegada i apareixien la fallera major i la banda, també. Així, fins que arribaves a l’Estació del Nord”.
Hi ha un petit homenatge a l’actor Joan Monleón quan les dues porteres, interpretades per Pilar Ramírez i Amparo Moreno, brinden per Ovidi Montllor, Vicent Andrés Estellés i Joan Monleón. “He sigut molt amic del Monle, és clar. Amb Estellés, Monleón i els Pavesos vam fer un entranyable viatge que no oblidaré”.
Si hi ha una cosa segura és que Sabates grosses no serà l’última pel·lícula de Pons, perquè ja ha filmat les dues que vindran. Cap a començament de 2018 s’estrenarà Miss Dalí, sobre la germana del pintor Salvador Dalí: “Una història de les que interessen, perquè és una història amagada”, diu l’actriu Eulàlia Ballart. Miss Dalí és una producció amb Joan Carreras com a Dalí, Josep Maria Pou —enorme— en el paper del seu pare i força participació internacional, entre la qual destaquen Claire Bloom (la companya de Chaplin a Llums d’escena) i Siân Phillips, actriu gal·lesa i ex-muller de Peter O’Toole, que explica en el making off de Miss Dalí que “mai havia treballat amb un director que tingui tota la pel·lícula al cap, com la té en Ventura Pons”.
Després de Miss Dalí s’estrenarà Universal i faraona, un homenatge a Gato Pérez, Pepe Rubianes i Ocaña, amb “fragments de la memòria de tots tres”.
La memòria és l’arxiu cinematogràfic del nostre cervell. Pons hi va ficant coses que després recupera quan vol, com un mag que treu un conill del barret. Ventura explica a EL TEMPS que han aconseguit l’arbre genealògic del seu cognom, Pons, fins al 1280. Un total de 23 generacions fins a ell. I el nom Ventura es repeteix des d’un Bonaventura de 1789. “Per això jo tinc un quadre de Sant Bonaventura. El mateix que apareix a la pel·lícula cada cop que el Joan Pera s’agenolla per resar-li, sí”.