La prestatgeria Billy és el producte més popular d’Ikea. Costa de trobar-hi una casa, una oficina, una escola o un comerç que no en tinga. En veiem a cada cantonada. No es tracta d’un producte excessivament elaborat ni que destaque pel seu disseny impactant. El seu èxit radica en la funcionalitat. No enamora, però fa el seu paper. Per això acostuma a passar tants anys entre nosaltres.
En el cas del PSPV-PSOE, la seua prestatgeria Billy particular pren forma d’alcalde jove, de gènere masculí, escollit per primera vegada a les eleccions de 2015 i caracteritzat per un discurs allunyat dels artificis. Va per feina i prou. Un producte no gaire elaborat, sense un discurs encomanadís, però bastant funcional. D’ací el seu èxit, que en la majoria dels casos es repetirà en les eleccions locals del 28 de maig d’enguany.
El poder local dels socialistes valencians és més que considerable. Heus ací una de les raons principals, si no la primera, que ha dut el president del Consell, Ximo Puig, a reunificar els comicis de les Corts amb els municipals, com havia passat sempre, però va deixar de passar en 2019. En aquella ocasió, Puig va dissoldre l’hemicicle el 4 de març i va signar el decret corresponent per celebrar-los el 28 d’abril, un mes abans de la data prevista.
L’anhel, verbalitzat per Puig, de “singularitzar” les eleccions valencianes per situar-les al mateix nivell que les catalanes, basques, gallegues o andaluses no s’ha consumat ara, quan realment podien adquirir aquesta particularitat. Perquè aleshores Puig no va fer res més que subjugar-les a les del Congrés i el Senat. La decisió va ser molt criticada per Compromís, fins al punt d’obrir una ferida profunda —encara no cicatritzada— en la relació entre el PSPV i la coalició valencianista, que es considerava la principal damnificada.
Els valencians tampoc no gaudiran ara d’uns comicis independents, com fins i tot ja tenen els ciutadans de Castella i Lleó després de la dissolució anticipada d’ara fa un any. I no en tindran, en bona part, perquè Puig confia en les sinergies amb els alcaldes i alcaldesses del seu partit.
La convocatòria reunificada permetrà que totes les agrupacions s’impliquen de valent en la campanya. Els hi va la vida. A més, els primers edils poden arrossegar a les urnes els electors més difusos, aquells que no sacrifiquen mitja horeta d’un diumenge per anar a votar si no és estrictament precís.
A tots ells, renovar la confiança en el seu alcalde o alcaldessa acostuma a semblar-los més suggeridor que no una cita electoral d’abast supramunicipal. I una vegada s’hagen desplaçat al punt de votació, és ben probable que opten pel mateix partit a l’hora d’agafar la papereta salmó de les autonòmiques. Si no les hi porten ja des de casa.
Un poder com no es recordava
Malgrat no ostentar l’alcaldia de les dues principals, València i Alacant, el PSPV no acumulava tant de poder municipal des de l’any 1991. En molts casos, formen part de governs de coalició amb Compromís, però també exhibeixen majories absolutes en ciutats mitjanes que anys enrere semblaven un vedat del PP.
En efecte, els socialistes ocupen l’alcaldia de 58 de les 100 poblacions valencianes que superen els 10.000 habitants. El PP en té 21, Compromís 14, Ciutadans un parell, Esquerra Unida una de sola i les quatre restants són en mans de formacions de caràcter local.
Aquest predomini és especialment acusat a les demarcacions de Castelló i València. En el primer cas, hi ha un alcalde o alcaldessa del PSPV en vuit dels 11 municipis de més de 10.000 habitants. I en el segon, en 33 dels 52. A Alacant, on el PP ha conservat la seua hegemonia, aquesta proporció és de 19 sobre 37.
Tot indica que l’àrea metropolitana de València, que va recuperar en 2015 la condició de “cinturó roig” i de joia de la corona socialista, no experimentarà grans canvis. De tots els municipis més importants que la integren, el PP només en governa un: Alfafar.
No obstant, els populars tenen dipositades esperances a Torrent, encara que l’enfrontament obert entre María José Català i la seua successora, Amparo Folgado, coarta una mica aquestes possibilitats. Sobretot perquè els socialistes situaran per enèsima vegada el seu gran talismà, Jesús Ros, al capdavant de la llista. Ja fou alcalde de 1987 a 2004 i va presentar-se de nou com a candidat en 2015 per recuperar la vara de comandament del cinquè municipi més poblat del País Valencià.
És ben probable que Trini Castelló, actual diputada a les Corts, hi figure com a número 2 i esdevinga la candidata en 2027. En cas de victòria socialista, el dubte rau en qui esdevindrà el possible soci. Al mandat que ara acaba, Ros va desfer-se de Compromís com a soci preferent i va decantar-se per un acord amb Ciutadans, que va entrar a formar part de l’equip de govern.
La relació ha anat la mar de bé, però la continuïtat de Cs és tan incerta com a la resta del planeta. Pel que respecta a Compromís, Pau Alabajos ha fet un pas al costat i les dues persones que aspiren a ser-ne alcaldables —Xavier Martí, de Més, l’antic Bloc, i María Jesús Herrada, d’Iniciativa— no han consensuat una llista conjunta i aniran a primàries.
A Paterna, Mislata, Burjassot, Aldaia i Alaquàs sí que no s’esperen sorpreses. Els cinc alcaldes respectius —Juan Antonio Sagredo, Carlos Fernández Bielsa, Rafa García, Guillermo Luján i Toni Saura— opten a la reelecció des de les seues majories absolutes. A més, Fernández Bielsa, nou secretari general del PSPV a la província de València, aspira a erigir-se en el nou president de la Diputació. I sembla tenir-ho tot de cara.
Cinturó roig a banda, els socialistes observen amb expectació els resultats de Sagunt, la capital del Camp de Morvedre. És una àrea electoralment molt fragmentada, en què la conformació sempre requereix acords multilaterals, però és que a Sagunt li ha tocat la grossa. O més ben dit, la Grossa amb majúscules, gràcies a l’elecció de Volkswagen per a instal·lar-hi la seua segona gigaplanta de bateries d’Europa.
Puig hi farà bandera durant la campanya. La setmana passada, sense anar més lluny, ja va visitar la factoria alemanya de Salzgitter, on el gegant automobilístic ha aixecat la seua primera gigafactoria. Arreu del continent n’han previstes 11, però la valenciana, que es posarà en funcionament en 2026, en serà una de les referencials. La xifra de treballadors directes es manté estable, 3.000, però els indirectes fluctuen amb el pas del temps. I sempre a l’alça. Puig, en la seua visita a la planta en qüestió, ja va parlar-ne de 30.000.
L’entusiasme per l’arribada de Volkswagen és descomunal. Si pogueren, els socialistes celebrarien el debat electoral que ha d’organitzar À Punt en els terrenys que ha adquirit la multinacional. Volen visibilitzar una vegada rere una altra aquest èxit, que per si mateix ja justifica una legislatura.
L’alcalde de Sagunt, el jove Darío Moreno, també es frega les mans. Els socialistes, que ara com ara només tenen set regidors de 25, aspiren a superar-ne la desena i governar de manera més còmoda de com ho han fet fins ara. Les expectatives són elevades, però el comportament electoral de la històrica Saguntum sempre és un enigma.
També és un enigma què puga passar a Sueca, on els socialistes van negar-se a pactar amb Compromís i van tancar un acord amb el PP, que va investir alcalde el seu candidat, Dimas Vázquez. Van anunciar un expedient disciplinari que havia de culminar amb la seua expulsió, però Vázquez repetirà com a número 1 del PSPV.
La gran perjudicada d’aquella jugada estrambòtica, Raquel Tamarit, va ser compensada per Compromís amb una secretaria autonòmica, la de Cultura, que més endavant, a causa de la renúncia de Vicent Marzà, va convertir-se en una cartera de consellera. Una responsabilitat que mai no hauria esperat ocupar.
Pocs dubten, per contra, de la continuïtat de José Manuel Prieto a Gandia, tot i que el PP hi presenta l’exconseller i exdelegat del Govern espanyol Juan Carlos Moragues. O de la de Roger Cerdà, Jordi Mayor i Conxa García a Xàtiva, Cullera i Picassent. A Quart de Poblet, Cristina Mora relleva Carmen Martínez com a candidata i tampoc no ha de tenir problemes.
No tocar allò que funciona
La fe de Puig en la capacitat d’atracció dels seus alcaldes es fonamenta, així mateix, en la decisió de la gran majoria d’ells de mantenir-se en la primera línia. Es tracta, en definitiva, de no tocar allò que funciona.
Trenta dels 33 alcaldes socialistes de municipis de més de 10.000 habitants de la circumscripció de València tornen a repetir, dos canvien d’aspirant —a més de Quart, Fernando Arenas substitueix Fernando Benlliure a Utiel— i en un municipi, l’Alcúdia, es manté la incògnita. La divisió interna de l’agrupació posa en risc la candidatura d’Andreu Salom.
A Castelló només hi ha un canvi, Ilde Añó per Xaro Miralles a Benicarló, mentre que a Alacant es produeixen dos relleus a Monòver i Cocentaina, on Alejandro García Ferrer i Mireia Estepa deixen pas, respectivament, a Loren Amat i Rubén Muñoz. La resta d’alcaldies socialistes de més de 10.000 habitants continuaran amb idèntic cap de llista.
Pel nord hi ha alcaldes i alcaldesses absolutament consolidats, com ara José Benlloch a Vila-real i Tania Baños a la Vall d’Uixó. Caldrà veure si la popularitat d’Amparo Marco a Castelló de la Plana li permet crèixer més del que ho va fer en 2019, quan el PSPV va obtenir 10 escons de 27, encara lluny de la majoria absoluta.
En qualsevol cas, la presència d’alcaldes encara joves i amb recorregut per davant, com Samuel Falomir a l’Alcora i Merche Galí a Almassora, pot animar els votants més indecisos a acostar-se a les urnes. De la seua banda, a Borriana, María José Safont va trencar una hegemonia del PP en 2015 i en 2019 va quedar-se a les portes de la majoria absoluta. Més complicat ho té, en canvi, Guillem Alsina en un territori teòricament més amable com Vinaròs.
I pel sud? Pel sud el panorama no és tan engrescador per al PSPV i el Botànic en general. No s’esperen daltabaixos a ciutats mitjanes com Dénia, Xàbia, Elda, Petrer o Novelda, però no està gens clara la reacció de l’elector a Elx i Alcoi, dos feus clàssics de l’esquerra que s’han convertit en objectius primordials per al PP.
En el primer cas, la divisió interna de Compromís és un hàndicap per a l’esquerra en el seu conjunt, i en el segon, Toni Francés, que repeteix com a candidat malgrat que no hi semblava predisposat, també ha estat fortament criticat des de la seua esquerra.
Pel que fa al superpoblat Baix Segura, el pas per l’alcaldia de Carolina Gracia, en virtut d’una moció de censura amb Cs, segurament haurà estat efímer, però haurà servit per intensificar la presència del PSPV en aquest territori fronterer amb Múrcia, electoralment molt advers.
Les visites reiterades de Puig a les comarques més meridionals, sobretot des de la DANA que va afectar la zona en 2019, va tot just en aquesta direcció. Tanmateix, debats com el del transvasament Tajo-Segura hi juguen en contra.
Aquesta agenda tan intensa al sud, l’arribada de Volkswagen com a demostració de la recuperació reputacional dels valencians i la gestió raonablement positiva de la pandèmia constituiran els principals elements en la seua cursa per la reelecció. I les desenes i desenes d’alcaldes i alcaldesses en seran el suplement alimentari.