Deixar de banda els protagonistes i dedicar tot un episodi a dos personatges per explicar una història d’amor tendra, sensible, tràgica i emotiva és la mena de decisió que separa una bona sèrie d’una sèrie extraordinària: i això és el que ha fet The Last of Us en el seu tercer episodi, un d’aquells que es pot mirar fins i tot sense haver vist la resta de la sèrie i que et remogui igualment. Explica una història, la d’en Frank i en Bill, que és com una flor, en el sentit que és poètica i humana, en el territori erm i desesperançat on es desenvolupa la sèrie. És possible explicar una història d’amor en plena apocalipsi global? No només ho és, si no que la història d’en Frank i en Bill només es podia explicar en aquest context. Perquè és la necessitat de tenir contacte humà, producte de molt de temps sobrevivint en solitari en un món despietat, el que fa que aquests dos homes s’apropin l’un a l’altre. I el que ha de ser només un personatge ajudant a un altre en una situació difícil acaba sent la recuperació de certa normalitat en un món que ha deixat de ser-ho. L’escena en què tots dos s’asseuen a taula per sopar i podem veure com en Frank no es pot creure d’estar tenint un àpat de forma civilitzada i com en Bill se sent feliç de poder cuinar per algú i compartir el plaer del menjar és meravellosa.
A partir d’aquí es cristal·litza un vincle entre tots dos que és el fil conductor d’un episodi que, fent salts en el temps, acaba explicant la història d’amor entre dos homes que aprenen a confiar l’un en l’altre en circumstàncies difícils, a adaptar-se l’un a l’altre per construir un projecte en comú, a acceptar els desacords que tenen i que els porten a enfortir la seva relació i assumir la part més difícil que és l’arribada de la mort i per tant la destrucció de tot el que han construït junts. Els dos actors que els interpreten, Nick Offerman i Murray Bartlett, estan magnífics en el paper i troben fondària emocional en els seus personatges. És només un episodi, però quan arriba el final tenim la sensació de conèixer molt bé en Bill i en Frank. Per suposat, molt millor del que els coneixíem a través del videojoc en què es basa la sèrie. Això fa que la tria sigui encara més difícil, però sàvia. Coneixent molt bé les virtuts de tots dos mitjans, a The Last of Us s’opta per adherir-se al videojoc quan convé però també desviar-se’n obertament quan pot ajudar a fer-la una millor sèrie (i, de retruc, enriquir l’experiència del videojoc, on la relació entre en Bill i en Frank no s’explora així).
The Last of Us està fent molt bé tot el que s’espera d’ella, que és explicar una història apocalíptica impactant, crear escenes de terror carregades de tensió i escenes d’acció espectaculars, dosificar l’explicació dels orígens de la pandèmia i anar elaborant la relació entre en Joel i l’Ellie de forma meticulosa, ajudats per la química que tenen Pedro Pascal i Bella Ramsey. Però també està fent molt bé el que no s’espera d’ella, com demostra en aquest tercer episodi en què la sèrie ha deixat clar que la seva idea del col·lapse global no es limitarà a tornar a recórrer territoris comuns del gènere. El fet que narrativament estigui plantejada com un viatge li permet fer aturades en el camí de les que poden sortir històries diferents que, alhora, ajudin a fer créixer la relació entre els protagonistes i el lligam que hi tenim els espectadors. Si The Last of Us ja és una de les millors sèries d’aquest 2023 no és només per la tensió que genera amb les seves situacions límit i monstres que ataquen els personatges, sinó també per com és capaç de tocar-nos les emocions, construint un apocalipsi profundament humà.
The Last of Us
Creadors: Neil Druckmann i Craig Mazin
Repartiment: Pedro Pascal, Bella Ramsey
Temporades: 1
Plataforma: HBO Max