PAÍS VALENCIÀ

Un curs amb més corbes que un 8

El Govern valencià encara un any transcendental. El curs 2017-2018 serà el més intens i decisiu de la legislatura, tant per la necessitat de resoldre els diversos temes candents que suren en l’aire com per la urgència de tramitar l’abundant nombre de lleis que esperen ser aprovades. Els 10 integrants del Consell han de cordar-se bé el cinturó. El risc de derrapar en algun dels revolts que els esperen pel camí és elevat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan Ximo Puig i Mónica Oltra van començar a conduir el Govern valencià, el camí feia baixada i el vehicle pràcticament anava tot sol: el PPCV es trobava en estat de xoc pels resultats electorals —havia passat de 55 escons a 31 i de 351 alcaldies a 173— i l’esclat del cas Taula, que afectava de ple Rita Barberà, encara va posar-lo més contra les cordes. Malgrat tot, aquell any els populars van ser capaços de recuperar electors i de mantenir la condició de partit més votat a les eleccions estatals del 20 de desembre i a la segona volta d’aquells comicis, esdevinguda el 26 de juny de 2016.

A l’exercici 2016-2017, el segon del Consell del Botànic, l’executiu va agafar velocitat de creuer. Va iniciar la redacció de desenes de lleis alhora que esquivava entrebancs de caràcter intern i extern, el més perillós dels quals, sens dubte, l’aval de Puig a la continuïtat de Mariano Rajoy a La Moncloa gràcies a l’abstenció del PSOE. Una estratègia que els seus socis de govern al País Valencià no van gosar censurar en públic, però que rebutjaven de ple. No se’n sabien avenir.

Després de la baixada inicial i la recta posterior, la carretera fa pujada i presenta un seguit de corbes perilloses. Molt perilloses. Perquè el curs que ara s’ha obert serà el més intens de la legislatura, i de ben segur, el més decisiu. Quan arribe el següent, el setembre de 2018, la mirada ja estarà posada en les eleccions que tindran lloc nou mesos més tard i el marge de maniobra del president i els seus nou consellers serà escàs. Llavors, caldrà dissenyar les possibles aliances preelectorals, escollir els integrants de les llistes i marcar el terreny als adversaris polítics.

La complexitat del nou curs polític valencià queda reflectida en el ple que divendres de la setmana passada van haver de celebrar les Corts per tal de convalidar el decret llei aprovat pel Consell l’1 de setembre, de mesures urgents per a l’aplicació immediata dels projectes lingüístics als centres escolars públics i concertats. Atès que el decret d’ensenyament plurilingüe ha quedat suspès pel Tribunal Superior de Justícia valencià, aquesta mesura —adreçada exclusivament als infants que ara s’estrenen al segon cicle d’infantil (tres anys)— ha evitat el caos que hauria significat repetir el procés de matriculació de 40.000 alumnes.

El decret d’urgència aprovat divendres passat recull tres programes (A, B i C) que si fa no fa es corresponen amb els tres nivells (bàsic, intermedi i avançat) del decret anul·lat parcialment. Fins que la justícia no es pronuncie de manera definitiva, la resta de l’alumnat —de 4 a 18 anys— continuarà regint-se pel decret del PPCV de l’any 2012.

 

Nervis i més nervis

Així doncs, el retorn de l’activitat parlamentària ha estat anòmal. El costum dicta que el període de sessions posterior a l’estiu s’enceta amb el debat de política general, que, en efecte, té lloc dimecres i dijous d'aquesta setmana. En canvi, el trasbals que va significar la suspensió del decret plurilingüe del conseller del ram, Vicent Marzà, va obligar a introduir el plenari precipitat de divendres passat. Per bé que els socialistes haurien preferit que aquest decret s’haguera aprovat el mes de juliol —a fi d’esvair el nerviosisme que s’havia estès a les escoles i entre els pares i mares afectats—, a Compromís s’estimaven més d’esgotar els terminis.

Mónica Oltra va persuadir Marzà que valia la pena esperar-se i signar-lo al setembre, pocs dies abans de l’inici de les classes, amb l’objectiu de dificultar la resposta del PPCV, i per extensió, del Govern espanyol, que mitjançant un decret estatal pot deixar sense efecte qualsevol decret autonòmic que no li vinga de gust. Si ja era bastant improbable que el Ministeri d’Educació —ni tan sols va recórrer contra el decret plurilingüe suspès pel TSJCV— suprimira un decret com aquest, adreçat a criatures de tres anys, resultava directament impensable que ho fera enmig del soroll que havia de generar la convocatòria del referèndum independentista a Catalunya. En qualsevol cas, a Compromís, d’esglais, no en volen més.

 

El conseller d'Educació i Cultura, Vicent Marzà, conversa amb el nou síndic parlamentari de Podem, Antonio Estañ, en un ple de les Corts valencianes. / EFE

 

Les setmanes que van precedir les vacances estivals ja van ser prou mogudes. L’alt tribunal valencià no sols va deixar en suspens el decret d’ensenyament plurilingüe, sinó que va qüestionar la retirada de 21 concerts educatius que la Conselleria havia previst amb vista al curs que ara comença. De fet, 14 dels centres afectats van decidir defensar-los per la via contencioso-administrativa, i en algun dels casos han accedit a dipositar una fiança que cobresca la injecció pública prevista en cas que finalment perden el seu litigi amb la Generalitat.

La legalitat o no del decret de plurilingüisme —el TSJCV se centra en la certificació dels coneixements d’idiomes, no en la “llibertat d’elecció de llengua” que defensa l’oposició— i l’eliminació definitiva o no dels concerts són dues qüestions que es resoldran en els pròxims mesos.

“Un tribunal no pot ser una segona càmera. Per tal de prendre decisions polítiques cal presentar-se a les eleccions, i és obvi que els magistrats del TSJCV no s’han presentat a les eleccions, sinó a unes oposicions, que tot i que rima, no és ben bé el mateix”, va reblar Oltra en conferència de premsa el juliol passat, després de les dues clatellades rebudes des del Palau de Justícia. “La separació de poders és un invent molt bo, i carregar-se-la és perillós”, va sentenciar la vice-presidenta del Govern valencià.

“Qüestionar el paper de la justícia en un sistema democràtic com l’espanyol és un desafiament equivalent al dels independentistes catalans”, va alertar aleshores el PPCV, sempre delerós d’establir lligams entre Catalunya i el País Valencià. No debades, malgrat les diferències evidents, ja fa temps que els populars alerten que Compromís aspira a establir una immersió educativa homologable a la catalana.

Aquelles paraules va escriure-les en un comunicat de premsa Rafael Candela, coordinador general del partit a la província d’Alacant, que no va dubtar a demanar que Ximo Puig, “com a màxim representant de l’Estat a l’autonomia”, es desviara de “l’abisme secessionista” a què estaria conduint-lo Compromís. “La displicència que mostra Puig en no tallar els discursos radicals de Compromís mena a un camí totalitari”, va etzibar Candela al juliol en un in crescendo sense aturador.

 

Manifestació i Pressupostos

Però hi ha vida més enllà de la llengua. Un cop el comitè d’experts, acordat per les diverses autonomies, ja ha enllestit el dictamen que ha de guiar la negociació del nou sistema de finançament, ara que s’acosta el moment clau, el Govern valencià vol pressionar al màxim i sensibilitzar els ciutadans de tot el que hi ha en joc. Un infrafinançament anual d’uns 1.300 milions d’euros és una llosa massa feixuga a l’esquena, i el Consell del Botànic se’n vol desempallegar.

Per això rumia, des de fa mesos, convocar una manifestació multitudinària que faça sentir la veu dels valencians. Ximo Puig va esbossar-ho poc després d’accedir a la presidència i Mónica Oltra va explicitar-ho més endavant de manera col·loquial: va dir que potser calia “muntar un pollo, com havien fet els catalans, per tal de ser escoltats. Hi havia la por que Catalunya i l’Estat acordaren un pacte fiscal que repercutira negativament en els interessos valencians.

El ben cert, però, és que Catalunya ja es trobava en fase de desconnexió i que ni tan sols no volia sentir a parlar de la paraula finançament. El president Carles Puigdemont no va acudir a la Conferència de Presidents celebrada el 17 de gener a Madrid, una cita de què també va absentar-se el lehendakari Íñigo Urkullu, potser temorós que es posara sobre la taula la viabilitat o no del concert econòmic. Els bascos van tancar un acord recíproc de suport pressupostari a Vitòria i Madrid que ha reportat estabilitat al seu Govern i més de 4.245 milions d’euros addicionals. Més de tres anys d’infrafinançament valencià. Poca broma.

La realitat del País Valencià és una altra, i de ben diferent. La convicció de l’infrafinançament, la infrainversió anual de l’Estat i el deute històric acumulat aixopluga tots els partits polítics, els empresaris, els sindicats, les universitats i la societat civil més visible. Però la unitat inicial —materialitzada, per exemple, en la declaració institucional de rebuig als Pressupostos de l’Estat, signada per tots els grups de les Corts— ha donat pas a una situació no tan favorable.

I és que les direccions estatals del PP i de Ciutadans van afanyar-se a cridar a l’ordre els seus homes i dones de València. Mariano Rajoy va fer saber directament el seu malestar a la presidenta del PPCV, Isabel Bonig, que d’aleshores ençà no ha tornat a mostrar-se tan contundent en la defensa del finançament just. Per aquest motiu es nega a participar en la marxa prevista per a les properes setmanes, un cop Catalunya deixe d’ocupar totes les mirades. La intenció inicial de situar-la pels volts del Nou d’Octubre ha quedat soterrada pel clímax del procés.

 

Mariano Rajoy i Isabel Bonig, durant el congrés del PPCV en què ella va ser ratificada com a presidenta de la formació. La sintonia entre ells no és bona, però. / EFE

 

De fet, la manifestació en defensa d’un finançament just serà convocada pels sindicats i comptarà amb la participació del Consell, però la Generalitat no encapçalarà la protesta. La patronal comparteix plenament les demandes plantejades, però adverteix que només en prendrà part si és unitària. De la seua banda, el president de la Cambra de Comerç de València, José Vicente Morata, sí que ha assegurat que, s’hi sume o no el PP, la Cambra hi serà.

L’èxit real dependrà de les persones que, a títol individual, s’animen a desfilar per València la data convinguda. A causa de la tempesta catalana, de segur que no serà el 30 de setembre —com inicialment s’havia insinuat— ni la setmana del 9 d’Octubre, l’alternativa que s’havia suggerit. L’opció del dissabte 21 d’octubre, més viable, té l’inconvenient de com acabe l’intent de referèndum a Catalunya i les conseqüències que se’n puguen derivar.

Segons com, una marxa en favor del finançament en un moment de màxima tensió territorial podria ser malinterpretada i resultar un fracàs. Ni que fóra un èxit, si tots els focus continuen posats sobre Catalunya, no s’aconseguirà l’efecte desitjat: transmetre a la resta de l’Estat el tracte fiscal injust que arrossega el País Valencià.

Es reproduiria l’impacte nul que van tenir a la premsa estatal l’acte en defensa del finançament celebrat al Cercle de Belles Arts de Madrid el 5 d’octubre de l’any passat —enfosquit per la situació d’ingovernabilitat a Espanya i la defenestració de Pedro Sánchez com a secretari general del PSOE, cinc dies abans— i la trobada entre Puig i Rajoy a la Moncloa de la setmana passada, l’endemà de l’aprovació de la llei de referèndum al Parlament català i que, per tant, va passar completament desapercebuda a la resta de l’Estat. Aquella mateixa jornada, Rajoy va presidir un consell de ministres extraordinari i va reunir-se per separat amb el renascut Sánchez i el líder de Ciutadans, Albert Rivera.

Els preparatius de la marxa pel finançament just transcorren en paral·lel a alguns avenços que ja s’han produït. El comitè d’experts ha reconegut una infrainversió propera als 800 milions d’euros anuals, i en la cimera amb Puig, Rajoy va obrir la porta a compensar l’altra part amb un quitament progressiu del deute històric, xifrat en més de 16.000 milions. Un escenari que, segons Puig, convida a ser moderadament optimista.

Com a conseqüència de la trobada amb el president espanyol, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro —que el 2 de setembre, a Alboraia (Horta), va lamentar que els governants de la Generalitat “sempre estan plorant”—, tornarà a reunir-se novament amb Puig, igual com el titular de Foment, Íñigo de la Serna, que haurà d’explicar-li els avanços —o no— del corredor mediterrani.

En aquest sentit, el gran acte que molts dels principals empresaris del corredor han previst el 3 d’octubre a Madrid serà la culminació a les diferents accions reivindicatives —volen “una Espanya circular que complete l’Espanya radial”, en paraules de Juan Roig, propietari de Mercadona— en favor d’unes infraestructures dignes. A poc a poc, la necessitat peremptòria del corredor s’ha fet un lloc a l’agenda de La Moncloa, però la seua concreció sobre el terreny dependrà de la tenacitat amb què els seus partidaris el defensen. D’ací la implicació dels polítics i dels grans empresaris.

Més enllà de les protestes al carrer, els pròxims dos mesos seran clau per a la confecció dels Pressupostos de 2018, en què Podem vol mostrar-se més exigent. L’any passat ja va arrapar millores en la pobresa farmacològica i una redistribució impositiva, i en aquest cas vol millores sensibles en matèria d’inversió social, amb especial atenció a l’eliminació de les aules prefabricades: el nou Consell ha aixecat 15 centres nous, n’està fent 16 i reformant-ne més d’un centenar, però la xifra de barracons continua sent notable. El compromís de no tenir-ne cap en 2019 sembla tan agosarada com el primer dia, però Podem vol que el Govern avance de manera nítida en aquesta matèria.

Un altre aspecte que podria eixir al debat, i generar força polèmica, és la imposició d’una taxa turística al País Valencià. A Podem en són partidaris i Compromís també s'avindria a acceptar-la, però els socialistes no volen sentir-ne a parlar. Tant Puig com el president de l’Agència Valenciana de Turisme, Francesc Colomer, l’han descartada per complet, però la minoria parlamentària en què es troben el PSPV i Compromís podria ser l’esperó que aprofitara Podem per estrenar-la. A les Illes ja funciona, i a Barcelona, també.

La nova direcció de Podem també s’ha marcat el repte de realitzar una auditoria ciutadana a la gestió del Botànic. Internament estudien de quina manera es podria fiscalitzar la tasca de l’executiu —si ho haurien de fer associacions o bé persones a títol individual, per exemple—, però tenen clar que no renunciaran a un dels seus emblemes. Segons ells, l’Acord del Botànic no sols pivota sobre les tres potes partidistes, sinó que hi ha una quarta, la societat, que cal involucrar-hi.

Entre els temes que provocaran força soroll però que no haurien de generar tants maldecaps hi ha la reversió de l’hospital d’Alzira en un centre 100% públic. El contracte amb Ribera Salud expira l’1 d’abril de 2018, moment en què els seus treballadors continuaran desenvolupant la seua activitat de manera habitual, com si es tractara de funcionaris. A Compromís subratllen la injustícia que suposa situar-los per davant dels interins que ja desenvolupen la seua activitat a la sanitat pública i que no podran accedir-hi, però la Conselleria ha preferit no generar la sensació de caos.

 

Una allau de lleis

Més d’una quarantena de projectes de llei esperen ser aprovats. Com que es tractava d’un Govern nou, la producció legislativa va començar de zero, i com que el procés de maduració s’allarga tant, ara s’ha girat feina. L’embús és considerable.

De totes les lleis, les més importants són la de sanitat, la d’educació i la renda d’inclusió, els tres pilars de l’estat del benestar amb què el Botànic vol deixar la seua petjada, no fóra cas que l’esquerra no continuara més enllà de 2019. “Hem de treure’ns la cultura d’oposició i deixar-nos estar de mirar Ciutadans per rebre el seu suport, ja no podem perdre més temps”, explica amb un punt de temor un diputat socialista a fi de visualitzar el canvi de to. “A Podem li agrada el joc polític, però no li agrada fer política”, lamenta tot seguit, en preveure una posició més exigent de part dels morats. Al PSPV preocupen especialment dues conselleries de Compromís: la d’Economia, liderada per Rafael Climent, a qui li retreuen poca agilitat a l’hora de resoldre conflictes com el dels horaris comercials, i la d’Agricultura i Medi Ambient, on la consellera Elena Cebrián i el secretari autonòmic Julià Álvaro mantenen una guerra freda que no pot acabar bé. Aquestes dues àrees i la televisió pública que no arriba són les grans assignatures pendents del Consell, opinen.

Al pal de paller de Compromís que és el Bloc Nacionalista Valencià, en canvi, es respira força calma. Tothom ha fet pinya amb Vicent Marzà amb motiu de la crisi del plurilingüisme i aplaudeixen l’actitud d’Àgueda Micó, que ja ha advertit dues vegades que el Bloc no pactarà amb Podem a les eleccions valencianes. Ni tan sols la fugida del crític Rafa Carbonell com a portaveu no ha agreujat la divisió, perquè aquest sector se sent més identificat que mai amb Micó i es prepara per a la possible batalla contra Iniciativa per pactar o no amb Podem.

Quan miren els socialistes, se senten encara més forts: el congrés provincial de València i el del cap i casal poden convertir-se en dues guerres civils si els partidaris de Ximo Puig i els de Pedro Sánchez s’enfronten cara a cara, com podria succeir. Un panorama, el dels socialistes, ben semblant al del PPCV, que també té problemes seriosos a la província de València i la ciutat, amb sengles gestores que sembla que es prolongaran sine die.

Al Bloc, però, no volen sorpreses, i durant aquest curs també demanaran que les regles de les primàries queden definides. Una altra cosa és què els respondran Oltra i els seus, sempre delerosos d’ajornar aquests debats per treure’n més rèdit in extremis. Massa corbes a la carretera per fer-ne més, contestaran.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.