El segle XIX va ser clau en la consolidació de la política centralitzadora desenvolupada per l’Estat espanyol. És en aquest context que els territoris amb llengua i cultura no castellanes impulsaren tot un seguit d’iniciatives culturals per a mirar se sobreviure en un escenari desfavorable. La Renaixença era, en aquest sentit, inspiració en altres indrets de l’Estat, com ara Galícia, des d’on Manuel Murguía va desenvolupar una tasca intel·lectual sense precedents per la recuperació del gallec i per l’elaboració d’una historiografia adreçada a la recuperació nacional.
Nascut el 1833 a la localitat d’Arteixo, a 10 quilòmetres de la Corunya, Murguía va créixer en un clima polític advers per a la seua cultura. La monarquia borbònica havia impulsat tota una sèrie d’institucions que consolidaven del domini cultural hispanocèntric a còpia de fer desaparèixer qualsevol tret que distingira els territoris perifèrics de l’Estat. És així com sorgeix, en aquestes zones, la preocupació per rescatar allò que es mirava d’ocultar. L’afany historiogràfic i la voluntat de fer visible una cultura postergada animava distintes persones a reaccionar contra la cultura orgànica de l’Estat, que mirava d’eliminar la diferència.
És en aquest escenari que Murguía coincideix amb un nucli cultural ben potent a Pontevedra. El referent històric d’aquest grup era Martín Sarmiento, benedictí del segle XVIII, lligat a la il·lustració i precoç en l’exigència d’incorporar el gallec al sistema educatiu. La seua referència servia com a orientació per a motivar tota aquella gent, que establiren relacions epistolars amb diferents intel·lectuals gallecs amb inquietuds culturals i de més enllà. Episodis històrics, com el dels Màrtirs del Carral (1846), un grup de liberals revoltats contra el govern espanyol de Ramon Narváez que van acabar afusellats en aquesta vila gallega, havien estimulat la sensibilitat de Murguía i dels seus coetanis, que al seu objectiu de recuperació cultural sumaven la consciència de ser víctimes d’una política que anava en contra de les seues aspiracions.
Ideòleg i escriptor compulsiu, les col·laboracions en premsa de Murguía el van fer connectar amb Rosalia de Castro, amb qui s’acabaria casant el 1858 i en qui tant va influir, segons indiquen tots els historiadors consultats. La influència exposada als mitjans escrits de l’època es va traslladar, als seixanta del segle XIX, a la recerca historiogràfica. El seu objectiu era clar: calia rescatar Galícia de l’oblit historiogràfic. Aquesta tasca estava unida a l’impuls cultural del gallec i a la lluita per l’ús de la llengua com a vehicle d’expressió social.
No va ser una tasca senzilla. Aquest objectiu cultural, que es va convertir en polític –Murguía va fundar l’Associació Regionalista Gallega, un partit amb escassa transcendència–, va fer que el pensador s’enfrontara al poder establert. Per exemple amb el rebuig a les societats de folklore promogudes per Antonio Machado Álvarez –pare del poeta–, qui pretenia unificar la cultura castellana recopilant tradicions populars per tal “d’alimentar el domini castellanocèntric”. Són paraules de Xosé Luis Axeitos, membre de la Reial Acadèmia Gallega –que va fundar i presidir Murguía fins la seua mort–, que explica que aquest pensador va discrepar obertament amb Emilia Pardo Bazán, la referent d’aquestes societats a Galícia.
L’objectiu que tenia Murguía de “legitimar la nació” –paraules seues– anava totalment en contra de la voluntat institucional. Per mirar de fer-ho, l’estudiós va construir una historiografia diferenciada, basada en la recopilació de documentació i fugint d’arguments providencialistes. “Per això tenien tanta importància els arxius”, explica Axeitos, qui recorda que Murguía es va dedicar a rescatar documents, a transcriure’ls i a publicar-los en diferents versions. El seu model a seguir, sens dubte, era el de Catalunya, que aprofundia en la seua Renaixença, un moviment limitat en termes polítics però que va esdevenir un fenomen de recuperació cultural no previst dècades abans.
La connexió de Murguía amb Catalunya es materialitza amb els Jocs Florals de Barcelona de 1890, quan el van nomenar “mestre en Gay Saber” i va fer un discurs que reivindicava el sentiment històric i cultural diferenciador de Galícia. Murguía va fer una comparativa entre els pobles gallec i català, fent una crida a la “confraternitat” i a “l’afirmació dels ideals comuns”. “El país de Galícia és tant de la meua ànima i tant del vostre cor que és com si les dues regions en foren una, atès que senten els mateixos dolors, enalteixen les mateixes reivindicacions i persegueixen els mateixos ideals”. Un any abans, l’escriptor i jurista Alfredo Brañas, mentor de Murguía, havia publicat un llibre titulat El regionalisme, també traduït al català, en què defensava el desenvolupament de tota una arquitectura institucional per a garantir el poder legislatiu en mans dels territoris perifèrics i separar-lo de les Corts espanyoles, amb una “carta constitucional” per cadascuna d’aquestes “regions” que havien de funcionar, de manera harmònica, amb una d’unitària per al conjunt de l’Estat. El 1890, Murguía consolidaria aquestes bases amb les propostes polítiques publicades al seua assaig El regionalismo gallego.
Tot i la seua derivada política, el contacte de Murguía amb Catalunya havia tingut un origen clarament cultural. Amb qui més cartes es va enviar va ser amb Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), filòleg del Penedès tan actiu durant la Renaixença, tot i que també va tindre una intensa relació amb l’historiador i polític empordanès Josep Pella i Forgas (1852-1918), militant de la Lliga Regionalista, partit en el qual també es va inspirar el pensador gallec. Aquests contactes despertarien l’interès de Murguía pel fenomen nacionalista més enllà del seu país, estudiant cadascuna de les nacions europees en una etapa en què el mapa dels estats patia constants canvis, que es multiplicarien durant les imminents guerres mundials.
La decadència de l’imperi espanyol, que estava a punt de perdre les últimes colònies, incentivava l’evolució d’un nacionalisme diferenciat en fase d’efervescència. Tant era així que al 1891 s’organitzarien els Jocs Florals de Tui, localitat gallega fronterera amb Portugal, en què es reivindicava, de manera més decidida que mai, l’ús públic del gallec i la seua oficialitat. L’esmentada Reial Acadèmia Gallega, fundada el 1906 i presidida en primer terme per Murguía, era la culminació d’aquell objectiu, aconseguit també amb la transmissió dels llocs de memòria, ideats pel mateix pensador, que va fer d’episodis com l’anomenat dels Màrtirs del Carral, dels Jocs Florals de Tui o del soterrar de Rosalía de Castro (1885) etapes clau en la historiografia del seu país gràcies a la seua divulgació.
Abans, Murguía havia sigut expulsat del cos d’arxivers, al qual havia accedit dècades abans amb els propòsits citats. Axeitos vincula l’expulsió a la persecució política contra un liberal que es va enfrontar al poder establert a Santiago, en una etapa de clar domini clerical; i a l’Estat, amb un cos de funcionaris que miraven d’executar la voluntat política de garantir el predomini cultural castellanocèntric.
Axeitos apunta, també, que Murguía va quedar postergat per la gran transcendència de Rosalia de Castro a nivell cultural, qui es va convertir en la gran referent de les lletres gallegues. En canvi, la incomoditat que va generar el record del seu marit, sobretot durant la dictadura franquista, va fer que els corrents galleguistes de naturalesa estrictament folklòrica obviaren el seu discurs polític, “reivindicatiu i de gran duresa, que contravenia els interessos d’aquella elit acomodatícia”, defineix l’estudiós. Tot i així, Murguía va ser rescatat amb la recuperació de l’idioma, i les institucions gallegues s’han conjurat per celebrar enguany el centenari del seu òbit, de la mort de qui va rescatar Galícia d’un ostracisme cultural, literari, historiogràfic, lingüístic i, per tant, també polític.