El 25 de febrer de 1983 era aprovat l’Estatut d’autonomia de les Balears, juntament amb els de Madrid, Extremadura i Castella i Lleó. Els últims quatre. La seva publicació en el BOE va ser l’1 de març i per això aquest dia se celebra la Diada illenca.
El final del procés fou agredolç per als partits que havien lluitat més per la idea de l’autonomia política per a les Illes. A principis de la dècada de 1970 havien recollit l’aspiració que durant la Segona República s’havia concretat en un avantprojecte d’estatut i impulsaren la idea que les Balears havien de ser un dels futurs territoris autonòmics de màxim sostre competencial. L’autonomia s’assolí aquell 1983, és vera, però era molt diferent de la desitjada.
I encara pitjor: l’inici de les institucions d’autogovern va ser, si més no, vergonyós. La investidura del primer president fou producte d’un xantatge econòmic, ignorat aleshores i finalment conegut —a partir de 1995— quan un dels seus protagonistes el confessà.
Procés autonòmic. Just després de la mort del dictador Francisco Franco —20 de novembre de 1975—, els franquistes partidaris de la reforma legal de les institucions de la dictadura —els que el 1974 van ser reconeguts per alguna premsa com els «oberturistes» i que el 1976 passaren a ser anomenats els «reformistes»—, s’inventaren el «regionalisme polític» com a fórmula per aigualir les reivindicacions nacionalistes catalanes i basques.
L’estratègia quedà clara quan Miguel Herrero de Miñón —aleshores un dels reformistes que estaven en contacte amb el rei Joan Carles i tots els franquistes favorables al canvi de règim— publicà el 17 de gener de 1976 un article en el Diario de Mallorca titulat «El estatuto balear», en el qual exposava que totes les «regions» havien de tenir la respectiva autonomia, tant si en reclamaven com si no —i allà on no existia la reivindicació, «invéntese», escrivia— i, així, es podrien «superar» els «fetitxismes històrics», en referència als estatuts basc i català de la Segona República, que reivindicaven els nacionalistes dels dos territoris.
El recordatori serveix per explicar que a l’inici de 1976 les Illes van poder tenir un estatut d’autogovern —tal com Herrero deia que es podria concretar—, que fos un exemple a seguir per als altres territoris i, de fet, el Col·legi d’Advocats recollí el guant i instà als partits —alguns encara formalment il·legals, tot i que actuaven clar i ras— a redactar la norma per presentar al Govern espanyol. Es tractava d’elaborar un estatut de contingut sobretot econòmic —a l’estil del règim especial fiscal que tenia Canàries— amb algun recobriment polític. Però el PSOE, PCE i inclús el PSI —Partit Socialista de les Illes, fundat el febrer de 1976, del qual el 1977 naixerien el Partit Socialista de Mallorca i el Partit Socialista de Menorca, avui convertits, amb altres petites aportacions, en Més per Mallorca i Més per Menorca—, no preveieren la possibilitat de redactar aquell estatut. Prioritzaren l’arribada de la democràcia. I es va deixar perdre’n l’oportunitat.
A les eleccions a Corts del 15 de juny de 1977 la Unió del Centre Democràtic (UCD) i el PSOE es van quedar amb tots els diputats i senadors que elegien les Illes, menys un escó al Senat per Eivissa i Formentera que guanyà Abel Matutes, formalment independent, tot i que arrenglerat amb Aliança Popular (AP). Els electes crearen l’Assemblea de Parlamentaris, que en teoria havia de negociar l’Estatut amb el Govern central. Mai fou així.
El 29 d’octubre de 1977 es va celebrar a Palma una massiva manifestació que reclamà l’Estatut. A pesar que la idea de l’autogovern havia nascut en els àmbits nacionalistes, aquella marxa va ser protagonitzada quasi totalment pels electes d’UCD i PSOE. Tot un símbol del que estava canviant. I més que canviaria.
L’any següent, el 1978, les Illes van accedir al que es va dir el règim preautonòmic, creant-se els consells insulars —de Menorca, Mallorca i Eivissa/Formentera—, així com el comú Consell General Interinsular, presidit per Jeroni Albertí, d’UCD. En el si d’aquestes institucions es va formalitzar la comissió «dels onze» —pel nombre de membres—, que en representació dels partits havia de redactar el futur Estatut d’autonomia. Les desavinences ho feren impossible i finalment la comissió va ser dissolta.
Davant del fracàs, els dos partits majoritaris, UCD i PSOE, protagonitzaren la negociació i arribaren a un principi d’acord just iniciat el 1981.
Ara bé, el cop d’estat del 23 de febrer d’aquell any canvià tot l’escenari. De resultes de la pressió militar exercida, Joan Carles de Borbó reuní les cúpules de tots els partits amb més representació i els imposà un viratge autonòmic. Les regions que no tenien encara estatuts haurien d’accedir a l’autonomia per la via de menys competències i tots els territoris, incloent-hi els que tenien estatuts amb més poder polític, com Catalunya i el País Basc, quedarien sotmesos a una futura llei —que seria la d’harmonització del procés autonòmic—, que a la pràctica constrenyeria la seva capacitat d’autogovern.
El resultat per a Balears fou que el PSOE illenc convocà un congrés extraordinari per canviar l’accés a l’autonomia: de la via de l’article 151 passava a acceptar la del 143, amb moltes menys competències. En el cas d’UCD no fou necessari ni congrés ni res de res: «Un dia mentre m’afaitava vaig sentir per Ràdio Nacional que tothom anava pel 143», va explicar anys després Albertí. «O acceptàvem o res de res», afegia, en una entrevista de 1995 al col·leccionable Memòria Viva: Mallorca des de la mort de Franco fins avui (Promomallorca, 1995-1996).
L’Estatut. Centristes i socialistes es posaren a negociar el tram final del procés sota les noves ordres de la respectiva central a Madrid. I de sobte el caos d’UCD —en permanent crisi interna d’ençà del 1979—, que havia portat a la dimissió del president del Govern Adolfo Suárez el gener de 1981 i la seva substitució per Leopoldo Calvo Sotelo, provocà una situació política insuportable i la convocatòria d’eleccions generals per al 28 d’octubre de 1982.
El PSOE guanyà per majoria absoluta i UCD s’enfonsà. Amb el resultat que AP passava a ser el segon partit i, per tant, el nou interlocutor dels socialistes per negociar el futur Estatut baleàric.
Els dos partits no tingueren difícil arribar a un acord —la dreta assumí la majoria de l’articulat anteriorment ja pactat—, excepte amb la qüestió —explicada recentment en aquest setmanari— de la futura distribució dels escons del Parlament que havia d’aportar cada illa. S’acordà finalment el que s’anomenà la «proporcionalitat corregida»: Mallorca triaria 30 diputats, Menorca, 12; Eivissa, 11, i Formentera, 1.
A Eivissa la dreta no acceptà l’acord. Feu pressió davant la central d’AP a Palma i aquesta davant Madrid. I finalment el grup d’AP a les Corts decidí, a pesar que havia negociat amb els socialistes, abstenir-se en la votació del futur Estatut. I així el 25 de febrer de 1983 s’arribava a una aprovació insòlita: el segon partit en vots de les Illes —només 10.000 per sota del PSOE a les generals de 1982: 144.000 per 134.000, en números rodons— s’abstenia en la votació final.
L’estrambòtica conclusió del procés autonòmic balear encara tindria una seqüela ulterior, que projectaria una seriosa ombra sobre com es posaren en marxa les institucions d’autogovern.
El primer Govern. Amb l’Estatut aprovat, era el moment de pensar en les primeres eleccions al Parlament autonòmic illenc. Com que es tractava d’un autogovern producte de l’accés a l’autonomia per l’article 143, la convocatòria electoral no era només per a l’arxipèlag, sinó que el Govern central va decidir que se celebrarien aquests comicis a totes les autonomies de «règim comú» alhora i juntament amb els locals, que aquell any van ser convocats per al dia 8 de maig.
En els mesos anteriors, la premsa de Palma donava per fet que el candidat del PSOE, Fèlix Pons, seria el futur president del primer Govern autonòmic. Hi havia la incògnita sobre què faria a l’hora de la investidura Unió Mallorquina (UM), el partit regionalista creat l’octubre de 1982, que era liderat per l’ex d’UCD Jeroni Albertí i que pareixia —o així ho asseverà alguna enquesta— que podria ser la força decisiva. Tanmateix, l’opinió general era que Pons tenia les més altes probabilitats de ser president.
Albertí no es conformava a ser frontissa; també aspirava a president, a l’estil de Jordi Pujol a Catalunya, a qui admirava. La seva idea era obtenir prou vots i escons perquè el PSOE i AP no tinguessin prou força per imposar el seu candidat respectiu i així ell seria l’opció per desembossar i sortir de l’embolic. Així es desprèn amb claredat de la consulta —feta per aquest setmanari— de la premsa de Palma d’aquells moments.
Els resultats dels comicis van parèixer que avalaven l’ambició d’Albertí. AP es convertí en la primera força, amb 3.000 sufragis per sobre del PSOE —110.000 i 107.000 respectivament—, però les dues formacions quedaven empatades en escons, 21. Fèlix Pons ben segur que podria comptar amb el vot dels dos PSM —els de Mallorca i Menorca, cada un amb dos diputats—, però qui tenia aparentment la paella pel mànec era la Unió Mallorquina d’Albertí: sis escons per Mallorca i dos independents —un per Menorca i un altre per Eivissa— que li donaven suport.
L’escenari no podia ser més favorable per al cap d’UM. L’acord entre AP i PSOE era inviable, així que el bloqueig estava assegurat, excepte que ell fos investit president. Durant aquelles setmanes postelectorals ho va insinuar amb claredat en diverses ocasions en compareixences davant dels periodistes. Però no ho pogué concretar. No li van deixar.
Albertí havia tingut negocis ruïnosos i uns avals bancaris l’havien salvat de la fallida. Avals de la Banca March, el director general de la qual en aquell moment, Carlos March, fill del fundador, el famós finançador de l’aixecament franquista, Joan March, convocà al seu despatx a Madrid a Albertí i al cap d’AP, Gabriel Cañellas, cadascun acompanyats d’altres persones, i allà se segellà un pacte secret —dipositat en la caixa fort del banquer— que mai s’ha fet públic. Segons explicà Albertí el 1995 en l’entrevista ja citada —Memòria Viva...— l’interès de March «era que governàs la dreta», i finalment ell no tingué altra opció que donar el seu vot a la investidura de Cañellas, perquè «jo no era lliure econòmicament», és a dir hauria d’haver fet front als avals bancaris —cosa que no podia— si no hagués votat a favor de la dreta.
Ni l’aprovació de l’Estatut ni la posada en marxa del primer Govern autonòmic van ser gaire exemplars. Quedaren molt lluny dels anhels dels nacionalistes, que havien somiat amb un autogovern prou diferent del que es concretà ara fa quaranta anys.