Azaña va morir en un mal moment. L’any 1940 Hitler i Stalin havien signat un pacte de no agressió i les autoritats franceses del moment no van deixar ni que posessin sobre el seu fèretre la bandera republicana. El va cobrir la bandera mexicana perquè l’ambaixador Luis Ignacio Rodríguez li havia reservat unes habitacions a l’Hotel Midi i les havia declarat zona diplomàtica per evitar una intervenció policial que ni se sap com hauria pogut acabar. A l’enterrament hi van assistir escassament un centenar de persones. Allí es va quedar per sempre i l’oblit encara dura.
Per al catalanisme ha estat una figura incòmoda que va passar d’una defensa de l’autonomia l’any 1930 a un clar enfrontament amb les institucions catalanes durant la guerra. Hi ha un món entre el “si algún día dominara en Cataluña otra voluntad y resolviera ella remar sola en su navío, sería justo el permitirlo y nuestro deber consistiría en dejaros en paz” al ressentiment del Quadern de La Pobleta (Valencia, 1937) on diu coses com ara que “La Generalidad (...) ha vivido no solamente en desobediencia, sino en franca rebelión e insubordinación (…) Claro está que si al pueblo español se le coloca en el trance de optar entre una federación de repúblicas y un régimen centralista, unitario, la inmensa mayoría optaría por el segundo.”
Azaña no va ser mai un Negrín capaç de dir coses com “no estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos reviva en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino”; però sense la guerra hauria estat un personatge significatiu d’un hispanisme possible, en la tradició que després van intentar recuperar un Pasqual Maragall, un Ernest Lluch o un Xavier Rubert de Ventós, que també van fracassar i aquesta vegada de manera irremissible. Com que la història té una lamentable tendència a l’etern retorn, en la transició, i sobre tot en el fracàs de la reforma de l’Estatut del 2006, va tornar a ser el PSOE qui va impedir un projecte federal que només Zapatero d’en tant en tant va treure a passejar en alguna festa de la rosa a Castelldefels, sense creure-se’l de cap manera.
El cementiri de Montalban (en un carrer que es diu irònicament rue de l’Egalité) és, potser més que la tomba de Machado a Cotlliure, un lloc adient per a reflexionar sobre la impossible història d’Espanya. D’una manera absurda, aprofitant una trobada amb Macron el febrer del 2019, Pedro Sánchez va intentar recuperar la figura d’Azaña en un acte al cementiri de la localitat que suposadament pretenia fer justícia al que va anomenar retòricament “el sentiment polític de l’exili”, una expressió òbviament insultant perquè cap exili ha estat mai un “sentiment” ni res que se li assembli. La cosa va acabar com el rosari de l’aurora amb dos centenars de persones exigint la llibertat dels presoners polítics catalans i que van impedir que Sánchez pogués fer el discurset de rigor.
Els intents d’apropiació de l’exili republicà per part del PSOE no se’ls han cregut mai ni ells mateixos, tot i que d’en tant en tant al socialisme espanyol li agrada creure retòricament que ells fan (faran algun dia? farien si poguessin?) “l’Espanya que va somniar Azaña”. Però la tomba d’Azaña a Montalban continua com sempre, abandonada, bruta, mig perduda i sense ni un mal rètol a l’entrada del cementiri que permeti trobar-la fàcilment.
Azaña no té hereus perquè Podemos no es creu la república i el curiós partit de l’Errejon directament se’n fot. El republicanisme espanyol ni està ni se l’espera enlloc. Ningú va esmentar la tradició republicana federal espanyola en el context de l’octubre català i si algun dia algú ho fes a Madrid se’l consideraria directament un orat. Tampoc no es pot esperar gaire de la indigència cultural de l’esquerra hispànica actual, no ens enganyéssim.
Fracassat l’intent de Maragall, és de creure que en les properes generacions ningú no perdrà el temps embastant una teoria catalana sobre Espanya perquè ja és inútil. I ara mateix qualsevol teoria espanyola sobre Catalunya només passa per un assimilacionisme ferotge que no té ni la més mínima possibilitat d’èxit. De la banda catalana, l’alarmant falta de lectures de gent com Gabriel Rufián, que no li permet escriure gaire més dels 280 caràcters d’un tuit, no resoldrà cap problema o, en el pitjor dels casos, en provocarà de més grossos. Més li val que ni ho intenti. De la banda espanyola, simplement, no se n’espera res.
Sobre la solitària tomba d’Azaña a Montalban només hi ha una rajola de ceràmica esquinçada que van deixar els republicans d’un poblet d’Almería ja fa anys i als peu queda la làpida bruta souvenir de la visita de Pedro Sánchez. La resta és oblit, indigència intel·lectual i incapacitat de construir res. Un medalló de guix embetumat que volia semblar de ferro s’està escrostonant de manera alarmant i des de fa temps la pedra de la llosa no s’ha netejat. Algun llacet amb bandereta republicana descolorida espera pacient que algú bondadosament la retiri algun dia per pura pena. Tota la impotència del món polític hispànic es pot simbolitzar en un cementiri de províncies, on la pau, la pietat i el perdó no han trobat lloc i on només queda espai per a la buidor i l’oblit.