Els crítics

En el bicentenari de la mort de Pasqual Calbó

L'exposició de Menorca a Maó, que es podrà gaudir fins el 21 de gener de 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan Pasqual Calbó i Caldés va néixer a Maó el 24 d’octubre de 1752, Menorca estava sota domini dels britànics, que usaven la base naval del port maonès per intentar controlar la Mediterrània. Tot i que, tal com explica l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, els menorquins de l’època se sentien espanyols (una espanyolitat “entesa en el marc del vell austriacisme”) i eren percebuts com a tals, en especial pel seu catolicisme i per la defensa que feien dels vells furs, els va sortir a compte que els britànics s’apoderessin de la seva illa el 1712. Hi aboliren la Inquisició, permeteren que la llengua catalana continués sent-hi oficial, convertiren el port de Maó en un dels més comercialment actius i pròspers de la Mediterrània, i estimularen la cultura de l’illa a còpia de cosmopolitisme i dels principals corrents modernitzadors de l’Europa il·lustrada i preromàntica. Res d’això no hauria estat possible sota la bota de la castellanitzadora i obscurantista Espanya borbònica.

La vida i l’obra artística de Pasqual Calbó van estar positivament determinades per la influència britànica en la Menorca del seu temps. Fill d’una família de la burgesia comercial emergent, nascuda a partir del comerç marítim maonès, Calbó va poder rebre una educació de categoria. Com a artista, va iniciar la seva formació al taller del pintor italià instal·lat a Menorca Giuseppe Chiesa i, entre el 1770 i el 1780, la va prosseguir, acollit i protegit per ducs i comtes diversos, a Gènova, Venècia, Roma i Viena. A més de consolidar un estil neoclàssic tècnicament pulcre, aquella dècada itinerant va permetre a Calbó de veure nombroses obres mestres, entre les quals Bòrees raptant Orítia, de Rubens, que va copiar més d’un cop. De retorn a Menorca, va guanyar-se bé la vida fent retrats de membres de famílies burgeses i duent a terme encàrrecs oficials. També va pintar paisatges i va retratar la seva família. Després d’un parèntesi aventurer que el va portar a L’Havana, Louisiana i Santo Domingo entre els anys 1787 i 1790, Calbó va reinstal·lar-se definitivament a Menorca, on, a més de continuar amb la seva faceta pictòrica, va publicar manuals i tractats didàctics en català i va obrir un estudi per ensenyar dibuix i geometria pràctica a joves menestrals. Després de passar cinc anys sense poder pintar per una paràlisi a les mans, va morir a Maó el 12 d’abril del 1817.

La manera com Menorca està commemorant el bicentenari de la mort del seu pintor clàssic més il·lustre no podria ser més completa: conferències, publicacions i una interessant exposició al Museu de Menorca, que consta d’una quarantena d’obres i va acompanyada d’un catàleg excel·lent, amb substanciosos textos del ja citat Casasnovas, i també de Josefina Salord, Miquel Àngel Pons, Guillem Sintes i Antoni Roca.

El retrat d’Eulàlia Poly i Taltavull. Fet segons els patrons neoclàssics.

És evident que l’obra de Calbó, d’una destresa tècnica notable que tanmateix no esborra una certa ingenuïtat anímica ni encara menys una notòria previsibilitat creativa, no resisteix la comparació amb els millors artistes del seu temps. Posats en el context pertinent, però, la importància de la seva figura i el valor de la seva obra queden fora de tot dubte. Més enllà del hieratisme arcaïtzant que els enrigideix en excés, els diferents retrats de la seva família són d’un colorisme contingut però ple d’emotivitat. El mateix pot dir-se dels retrats de bust de la seva mare i la seva neboda. Més expressius, d’una vivacitat que se sent còmoda amb ella mateixa, són dos autoretrats de joventut: l’un a llapis sobre paper i l’altre a l’oli. Serveixen per confirmar la seguretat amb què Calbó era capaç de dibuixar, també perceptible en una sèrie que va fer de dibuixos d’oficis: de mariscadors, de llauradors, de premsadors de raïm...

La detallista minuciositat amb què consignava la realitat del seu entorn, ja fossin les sumptuoses indumentàries dels burgesos de Maó o uns tumultuosos Balls de negres de Santo Domingo, és una de les virtuts de l’art de Calbó. En canvi, les pintures amb què va decorar els sostres de diverses cases benestants, o les del retaule de la capella de S’Aranjassa, són menys reeixides. El talent de Pasqual Calbó s’expressava bé sobretot en el petit format, quan podia concentrar-se en una cara o en una escena recollida. De talent, però, en tenia. És una bona notícia que, 200 anys després de la seva mort, Menorca ho recordi i ho celebri.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.