L'estiu de 2020 la poeta i traductora Xènia Dyakonova va rebre amb un cert temor la proposta de la revista L’Avenç d’escriure onze proses breus. Havien de tenir una extensió determinada i, sobretot, els textos havien de ser de caire autobiogràfic. Després de donar-hi algunes voltes i d’interrogar-se sobre si les seves peripècies vitals podrien interessar els lectors, la venceren les ganes d’experimentar per primera vegada en l’exercici de la prosa literària catalana, evitant, “al preu que fos, l’excés de retòrica i el risc de l’avorriment”.
Així neix El conte de l’alfabet, un llibre inoblidable i molt personal, d’aparença modesta, que és moltes més coses que un aplec de textos publicats prèviament en una revista. És un llibre de records d’una noia de la generació de la perestroika, que, plena d’inquietuds artístiques, aprèn castellà al Gymnasium Cervantes amb professores filles de republicans exiliats i que, per sobre de tot, vol ser poeta i música. També és un llibre de memòries familiars amb una sèrie de personatges amb aura gairebé llegendària (rebesavis, besavis, avis, pare i mare), que, superant els cicles vitals propis i lluitant contra els obstacles històrics i polítics, estan tots tocats per la vena creativa: lingüistes, científics, professors, traductors, músics... Finalment, és també un llibre que homenatja l’amor per les paraules i el gust per la literatura. D’aquesta manera, a partir de l’entreteixit de dotzenes de petites històries particulars, Dyakonova dialoga amb la història gran del segle XX soviètic i ofereix al lector català algunes pistes sobre com interpretar críticament la Rússia d’avui.
Dyakonova escriu una prosa modèlica, impecable i neta, amb ritme, intel·ligència i picardia. Sap que el lector es podria desinteressar per uns personatges desconeguts i unes anècdotes privades. Per això, a diferència de tants altres llibres d’aquesta mena, no oblida el lector en cap moment, el dirigeix, combina referències cultes amb anècdotes autobiogràfiques, poemes amb reflexions sobre les llengües, i així, seguint al peu de la lletra la màxima horaciana, es distreu i aprèn coses noves. Cada capítol està encapçalat per una lletra de l’alfabet de la seva llengua materna, alfavit, que el seu avi pronunciava com a paraula aguda i, en canvi, l’àvia com a paraula plana. Com era possible, es pregunta maliciosament la neta, “que haguessin viscut gairebé vint anys plegats si no es podien posar d’acord sobre una cosa tan senzilla?”. La biblioteca dels avis ajuda a entendre molts dels neguits de la nena protagonista, que té una clara retirada amb el petit Jean-Paul Sartre de la seva autobiografia titulada Els mots: la biblioteca és immensa, i babèlica, amb llibres en rus, anglès, estonià, japonès i xinès. “En tindria prou amb una vida per llegir-ho tot?”, es pregunta.
Abans de marxar a viure a Barcelona, l’autora vivia a la cruïlla del bulevard Poètic amb l’avinguda dels Pintors, perquè (encara que sembli un acudit) al seu barri, un suburbi residencial del nord de Sant Petersburg, les autoritats van decidir batejar els carrers amb una “unitat temàtica”: carrer de la Cultura, carrer dels Actors, carrer de la Il·lustració, etc. Amb tots aquests precedents, no estranya que la vida de l’autora estigui constantment envoltada per les paraules: mots traduïts i intraduïbles, mots xiuxiuejats i prohibits, mots que usurpen el significat d’altres, patronímics russos, fins i tot restaurants que es diuen Oblómov i revistes que porten una estrella al títol. Hi ha poemes propis i traduïts, hi ha reflexions sobre termes com grafòman o el ieti, despectiu en rus, hi ha referències literàries (Dostoievski, és clar, però també Brodski i Dovlàtov, i un homenatge merescut al poeta polonès Adam Zagaiesvski), i musicals i, fins i tot, culinàries. Cada escrit és com un conte que, de fet, es podria llegir per separat o saltant endavant o endarrere del llibre. Com per exemple, la història de l’avi matern, amb el qual l’autora conviu a casa seva durant tres mesos. Resulta que l’avi treballava en una fàbrica on tenia l’encàrrec d’arreglar màquines d’escriure. També arreglava les màquines espatllades dels seus amics o col·legues de feina, als quals hauria estat mesquí cobrar-los alguna cosa. Sovint, l’avi s’emportava feina a casa, que, de cop, apareix envaïda per les Olivetti, les Underwood, i els seus models equivalents soviètics i postsoviètics. S’escampen damunt i sota el piano, a les prestatgeries, a la cuina, als passadissos del pis, al rebedor i fins i tot al balcó...
Fa ben bé la sensació que, potser sense proposar-s’ho, Dyakonova mostra una societat que, vivint o sortint d’una dictadura sinistra, es refugiava en l’educació, la literatura o la música per sobreviure.
