Retorn a E. M. Forster per diverses vies (Proa, Navona i Viena)
Proa publica L’Altre Regne d’E. M. Forster, quatre contes traduïts per Miquel Berga i prologats per Vicenç Pagès. Navona reedita les traduccions de Viatge a l’índia i Maurice, i Viena en fa una de nova d’Una habitació amb vistes.
Enric Iborra destaca a l’assaig sobre literatura Els còmplices (Viena, 2021) una frase de Katherine Mansfield sobre E. M. Forster als seusDiaris (publicats per L’Avenç): “Ahir a la nit, posant els llibres més fluixos a la paret, em vaig trobar un exemplar de Howard’s End i hi vaig donar un cop d’ull. Però no és prou bo. E. M. Forster no va mai més enllà d’escalfar la tetera. Hi té la mà trencada, en això. Toqueu la tetera. Oi que està deliciosament calenta? Sí, però no hi ha te”.
Sens dubte la metàfora és extraordinària, i potser Mansfield tenia raó, però també és cert que ella va morir el 1923 i E. M. Forster escriu Viatge a l’Índia el 1924; Maurice no es publica fins després de la mort de Forster, el 1971) i passa el mateix amb un dels contes de L’Altre Regne: El moment etern es va publicar quan Mansfield ja era morta.
També pot ser que Forster guardés tot el te per a Maurice, la història d’amor homosexual que no va voler publicar en vida.
A la nota final de Maurice, Forster explica que el 1913 va anar a visitar Edward Carpenter: “Ell i el seu company George Merrill van aconseguir impressionar-me profundament i tocar una corda creativa en mi. George Merrill també em va tocar pel darrere, suaument just damunt de les natges. Crec que ho feia amb la majoria de la gent. La sensació fou insòlita (...) L’efecte fou tant psicològic com físic. Fou talment com si pugés directament des de la base de l’esquena fins a tocar les meves idees (...) Immediatament em vaig posar a escriure Maurice. No havia començat cap altre dels meus llibres d’aquesta manera”.
Vicenç Pagès diu al pròleg: “Coincidim amb Manuel Vázquez Montalbán —poc inclinat a les efusions líriques— que va qualificar la novel·la de ‘preciosa’”.
Bob Dylan, Pete Seeger amb l’electricitat i contra la televisió
A la sorprenent The Philosopy of Modern Song (en versió castellana a Anagrama), Bob Dylan comenta una cançó de Pete Seeger (que va desmentir que volgués desendollar Dylan).
El primer dia que Bob Dylanva eixir a un escenari amb una guitarra elèctrica va ser revolucionari (tan revolucionari —imagineu-vos-ho—, com si ho haguera fet Raimon el 1971). Va passar al Newport Folk Festival del 1965. I deien que alguns van haver de barallar-se amb el guitarrista Pete Seeger (per cert, amic de Raimon), que li volia desendollar aquell invent del dimoni. El rumor és fals, si fem cas de les declaracions fetes per Seeger poc abans de morir.
Segons el Far Out, Seeger va negar les acusacions de tallar cap cable a Dylan i va recordar que uns dies abans, al mateix festival de Newport, el bluesman Howlin’ Wolf ja havia tocat la guitarra elèctrica. Seeger afirma que va intentar fer una pausa en el concert perquè no se sentia la veu de Dylan en aquella primera cançó electrificada: “Maggie’s farm” (‘La granja de la Maggie’, de Mazoni).
Ara Dylan acaba de publicar una sorprenent i heterodoxa guia musical: Filosofía de la canción moderna (Anagrama, 2022), plena de rareses, genialitats i excentricitats. Dylan aconsella una cançó de Pete Seeger, “Waist deep in the big muddy”, que explica un “obedient escamot (...) que va seguir al seu tossut oficial pel riu Mississipí, a prop d’un camp de pràctiques de Louisiana, fins que se’l van empassar les arenes movedisses”.
Dylan recorda que Pete Seeger “amb la resta dels Weavers, havia estat prohibit a la televisió des de finals dels anys cinquanta” i arriba a sorprenents conclusions sobre la televisió d’avui: “Resulta que la millor manera que la gent calli no és arrabassant-li el micro, sinó atorgant-li a cadascú la seva trona per separat”.
La guia literària per a joves de Roald Dahl a ‘Matilda’
Ara que el llibre de Roald Dahl s’ha transformat en film musical, cal recordar els llibres que s’empassa la protagonista, la guia literària de Dahl
A Matilda, de Roald Dahl (Estrella Polar, 2013), la petita protagonista arriba a la biblioteca i demana a la senyora Phelps els millors llibres per a una xiqueta espavilada com ella. Matilda vol començar amb Les grans esperances. Després la senyora Phelps li anirà aconsellant: Nicholas Nickleby, de Charles Dickens; Oliver Twist, de Charles Dickens; Jane Eyre, de Charlotte Brönte; Orgull i prejudici, de Jane Austen; Tess dels Ubervilles, de Thomas Hardy; Retorn a la terra, de Mary Webb; Kim, de Rudyard Kipling; L’home invisible, d’H. G. Wells; El vell i la mar, d’Ernest Hemingway; El soroll i la fúria, de William Faulkner; Els ceps de la ira, de John Steinbeck; Els bons amics, de J. B. Priestley; Rocs de Brighton, de Graham Greene, i La revolta dels animals, de George Orwell.
