El nom d’Elena Ferrante és suficient per fer que qualsevol aficionat a les sèries, i probablement també molts lectors, es freguin les mans. Aquesta escriptora (la identitat de la qual és un misteri) és l’autora de la sèrie de llibres en què es basa l’excel·lent italiana L’amica geniale, de la qual n’hem parlat moltes vegades en aquestes pàgines, i encara en parlarem més en el futur, perquè la sèrie, actualment a HBO Max, s’emetrà aquest any a TV3. Pels que ja l’hem vist és fàcil, com deia, fregar-se les mans si s’anuncia una sèrie nova basada en una altra de les novel·les de l’autora. Per això l’estrena a Netflix de La vita bugiarda degli adulti va ser rebuda per un servidor amb alegria. Basada en la novel·la homònima (que està traduïda al català a La Campana, amb el títol “La vida mentidera dels adults”), la sèrie proposa la història d’una adolescent, Giovanna, que arran d’un comentari desafortunat i força desagradable que sent dir al seu pare comença a distanciar-se dels seus progenitors i a apropar-se d’una tieta que és l’ovella negra de la família. Els pares no posen pegues a que passi temps amb la tieta, malgrat el conflicte que hi mantenen i a través d’ella inicia una transformació adolescent que avança en paral·lel al descobriment d’aquest conflicte familiar, tapat per diverses mentides que se sobreposen l’una sobre l’altra.
És una bona premissa i, en molts sentits, La vita bugiarda degli adulti manté molts elements que remeten a L’amica geniale, sobretot la veu interior de la protagonista, a través de la qual accedim als seus pensaments, fent de l’experiència de mirar la seguir la sèrie una cosa molt íntima. Entenem com canvia la manera de mirar els seus pares (amb els que acaba sent innecessàriament cruel) i també la fascinació que experimenta per una tieta que és molt diferent d’ells (amb la que acaba sent innecessàriament permissiva). En certa manera intercanvia una figura de referència per l’altra i el procés, no només està ben explicat, si no que és un tema poc explorat en sèries de televisió. Altres aspectes que té en comú amb L’amica geniale és l’interès per mostrar els diferents substrats socioeconòmics de la societat italiana, assenyalant particularment la classe mitjana d’un progressisme acomodat on pertany la protagonista, i també les relacions amoroses-sexuals com a catalitzadores de les transformacions vitals que experimenta tant la protagonista com els altres personatges que l’envolen.
Però fins aquí les semblances. En l’execució, La vita bugiarda degli adulti és molt més limitada, evidenciant els mèrits de L’amica geniale. Les interpretacions són justes, amb l’excepció de Valeria Golino, que interpreta la tieta, l’ambientació exhibeix una varietat tonal que la fa artificial i les escenes de realisme màgic no encaixen en el conjunt. Per suposat, tampoc compta amb les composicions de Max Richter, de manera que la intensitat emocional és gairebé inexistent. Aquesta distància sembla que fins i tot es faci evident per als responsables de l’adaptació i que perdin confiança en el que estan fent a mesura que avancen els episodis. Un braçalet que hauria de pertànyer a la protagonista acaba sent l’únic fil conductor d’una trama que es desmunta i acaba de forma precipitada al final. Esperàvem la mateixa Elena Ferrante. Però no ens n’hem trobat una altra. Una que ens ha recordat que, en les sèries, un sol nom no és suficient.
La vida mentirosa de los adultos (La vita bugiarda degli adulti)
Creador: Edoardo de Angelis (basant-se en la novel·la d’Elena Ferrante)
Repartiment: Giordana Marengo, Valeria Golino
Temporades: 1
Plataforma: Netflix