-Per situar-nos una mica, què és el que es decidirà, exactament, el dia 31 al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE)?
-El 31 s’emetran les respostes unes preguntes prejudicials que va fer el magistrat Pablo Llarena el març del 2021 al TJUE basades en una qüestió: si el país que m’ha d’extradir pot immiscir-se o pot decidir que en el meu cas es vulneren diferents tipus de drets. Són preguntes sobre si Bèlgica pot o no examinar les vulneracions de drets a les quals jo puc estar sotmès, o si ha de confiar plenament en la justícia d’un altre estat membre europeu i extradir-me sense aquesta revisió, diguem-ne, dels drets. Sis preguntes prejudicials són sobre aquesta qüestió, i n’hi ha una de setena, que diguem-ne que és la més clara, que planteja que en cas que les anteriors preguntes s’hagin respost de manera favorable als interessos del magistrat espanyol, si aquest pot tornar a emetre una ordre d’extradició. El que està en joc no és només el meu cas, sinó tota una jurisprudència que marcarà el futur de les relacions entre els països de la Unió Europea en aquest sentit. El meu cas és polític, però també hi influirà en temes socials, mediambientals, etc. Per tant, penso que té una certa importància per al futur de la UE, i no tant per mi, que evidentment també. La relació de confiança o desconfiança que s’estableixi arran aquest cas crearà un precedent que pot afectar la vulneració de drets entre els països de la UE, que en teoria han d’estar sincronitzats amb les mateixes interrelacions. Teòricament, la justícia ha de ser igual a la tota la UE.
-Segons l’advocat general de la Unió Europea, la sentència li hauria de ser desfavorable perquè no es podrien denegar extradicions a un estat si no es demostra que hi ha un problema sistèmic a la seua justícia interna.
-Això deia el seu informe. Tot i que vam detectar que en el seu text en castellà hi havia unes traduccions malament fetes –l’informe va ser redactat en francès. Pensem que aquest informe pot canviar quan s’emeti sentència. Un ciutadà sol no pot demostrar, per si mateix –perquè no en té la capacitat material, ni econòmica, ni res–, que la justícia en un Estat de la UE té deficiències sistèmiques. Jo puc defensar-me sobre el que he fet, no puc fer aquesta demostració sobre un dels estats més grans de la UE. Això no pot ser cosa meva. No ho pot fer cap ciutadà per si mateix.
-Què passaria si la sentència li és desfavorable?
-No seria una bona notícia. Intuïm que el més desfavorable és que el Suprem pugui tornar a emetre una ordre d’extradició. Depenent de la sentència i si Bèlgica pot o no immiscir-se en les vulneracions de drets, podrà entrar a fons o no en unes qüestions o en altres, com ara la de la malversació. Tot depèn de les respostes que emeta el TJUE, però tot fa pensar que caldria passar el mateix procés penal en el mateix tribunal en què vaig ser jutjat. I entenent que no hi pot haver nous documents amb noves proves i nous delictes que no he comès, ho hauríem de tornar a guanyar. El camí seria que l’instructor em citi, que jo vagi a declarar al jutjat belga, que es faci un judici en primera instància i un cop surti la sentència, la part desafavorida presentarà recurs davant el Tribunal d’Apel·lació, i si es torna a presentar recurs s’haurà d’anar al Tribunal de Cassació, que emetrà la sentència definitiva. El mateix itinerari judicial que ja hi havia. En el meu judici anterior, després d’Apel·lació la justícia espanyola no va tornar a presentar recurs.
-Però vostè partiria amb desavantatge en cas que el TJUE diga que la justícia belga no pot denegar una extradició a l’Estat espanyol?
-Depèn del que digui el TJUE. El que digui marcarà jurisprudència, serà d’obligat compliment per a Bèlgica, per a Espanya i suposo que per a tots els estats de la UE. Ara tot són futuribles, i el 31 ho sabrem. Caldrà llegir la lletra menuda, pregunta a pregunta, perquè els textos jurídics no són fàcils d’interpretar.
-I si la sentència li és favorable? Quin seria l’escenari més normal en aquest cas?
-Encara que em sigui favorable, la sentència en cap moment podrà dir que se’m retiri l’ordre de detenció a l’Estat espanyol. Jo seria un ciutadà europeu que podria viatjar lliurement per Europa excepte per Espanya. Per això hem començat a plantejar recursos davant el Suprem: perquè reconeguin que no em poden perseguir per malversació. Perquè puc guanyar aquest cas a Europa, però ningú no farà res perquè jo pugui tornar a l’Estat espanyol si no decau la malversació.
-Es pot mantenir, legalment, una ordre de detenció en un Estat membre si a Europa s’ha denegat l’extradició?
-Sí. El TJUE no dirà res sobre la meva causa jurídica al Tribunal Suprem, només respondrà les preguntes prejudicials plantejades. No anirà més enllà.
-I perquè això canvie, caldria que esgotara tots els recursos a la justícia interna espanyola perquè el seu cas arribe al Tribunal Europeu de Drets Humans?
-Exactament. I com que hi ha un nou Codi Penal, no ens podem arriscar a anar al TEDH amb els recursos presentats amb l’anterior Codi Penal, no fos cas que ens diguin que els nostres recursos estan caducats.
-Vostè ha canviat d’estratègia jurídica amb la intenció, per tant, que aquest procés s’accelere.
-Sí.
-Demanen malversació contra vostè, tot i que en la sentència condemnatòria de Manuel Marchena del 2019 va quedar escrit que la seua Conselleria no va executar cap pagament a Unipost per les despeses en paperetes per al referèndum de l’1 d’octubre.
-Pablo Llarena, amb la interlocutòria que fa arran el nou Codi Penal, diu que en el meu cas, encara que la sentència de l’1 d’octubre reconeix que no hi havia malversació pel tema d’Unipost, a mi m’ha de continuar assenyalant per malversació per aquest cas perquè el magistrat s’ha de centrar en els papers de la instrucció, atès que no he estat jutjat al Suprem i no pot, diu, executar la sentència posterior. Però la sentència de l’1 d’octubre és ferma i no hi caben més recursos. Allò jutjat no es pot tornar a jutjar, i si es torna a jutjar mai no podrà tenir un resultat diferent del que ja ha tingut. Per tant, si hi ha una sentència que diu que la Conselleria no va gastar ni un euro, tenim una base molt clara per a defensar-nos. Aquest és l’argument del nostre recurs. Com es pot voler jutjar a una persona per un delicte sobre el qual ja hi ha una sentència ferma que diu que no existeix?
-Però podrien condemnar-li fins a 12 anys de presó, segons Llarena.
-Seria el tipus greu de malversació, que implica de 8 a 12 anys. És estrany, perquè fa una lectura rara, si més no, del Codi Penal nou. És evident que no hem ingressat diners on no tocava, que no ens hem quedat diners a la butxaca i que no hem alterat el funcionament de l’administració. Però com que hem pogut trencar la unitat d’Espanya, això és un tipus molt greu. No s’entén gaire.
-Per últim, pensa que la reforma del Codi Penal, que tant està fent canviar l’escenari judicial, acabarà beneficiant els exiliats o que els acabarà perjudicant?
-A mi no em beneficia en res. M’ajuda, això sí, a poder tornar a activar la línia de defensa de què parlava abans. A la Clara Ponsatí és evident que li pot ajudar si li cau la sedició, i per tant sí que tindria una millora substancial. Pel que fa al president Puigdemont i al conseller Comín, segons sé, no els afectarà en res, i això hauria de voler dir que no seran extradits. Més encara si es té en compte la sentència d’Schleswig Holstein del 2019, que va dir que el president Puigdemont podia ser extradit per malversació però no ser condemnat a més de cinc anys, cosa que va fer que Llarena, que el vol condemnar ara a 12 anys, en rebutgés l’entrega. En tot cas, caldrà esperar a la sentència del Tribunal General de la Unió Europea sobre la immunitat amb què compten com a eurodiputats. Si els és desfavorable, podran presentar recurs i el procés s’allargarà encara més.