Senyor Habeck, el 2022 va haver de pidolar gas a l’emir de Qatar, reprendre l’activitat carbonera i allargar la vida de centrals nuclears. Per a un ministre d’economia i d’afers climàtics que milita al partit dels verds, deu haver sigut un any nefast.
L’any ha sigut nefast sobretot per als ciutadans d’Ucraïna que han hagut de morir en aquesta guerra absurda de Vladímir Putin, que han sigut víctimes de la tortura o que han perdut els fills. Jo formo part d’un govern i, com a tal, hem de reaccionar davant d’una crisi que s’agreuja i evoluciona constantment. En molt poc temps hem aprovat paquets legislatius, hem mobilitzat grans quantitats de diners, hem nacionalitzat empreses i hem construït tota una infraestructura gasística. Ha sigut un repte, però gràcies a la feina feta avui estem molt millor del que ens temíem.
La seva popularitat ha caigut substancialment. Els uns l’acusen d’haver donat l’esquena a la protecció del clima; altres el culpen a vostè de l’augment dels preus de l’energia, en comptes de culpar Vladímir Putin. L’afecta tot plegat?
No. És lògic que es responsabilitzi un govern de coses que no ha provocat en origen. La guerra d’Ucraïna continua sent inconcebible i la inflació, tangible. A la població l’amoïna què passarà. El malestar, la por i la ràbia s’han de dirigir cap algú.
Té moments de felicitat o tot se li fa costa amunt?
Ha sigut un any difícil per a moltes persones del govern, del parlament, dels governs locals i regionals, i a les empreses. Tot i així, queda clar que la feina ha valgut la pena. Queda clar que tenim marge d’actuació. Quan Rússia va intentar servir-se de Gazprom Germania per sembrar el caos al mercat europeu del gas, vam obtenir el control de l’empresa mitjançant un mecanisme de gestió fiduciària. L’operació es va desenvolupar sota molta pressió. Recordo, però, que durant la roda de premsa vaig pensar: ha sigut un bon contracop.
Desconnecta de tant en tant? Llegeix alguna cosa, abraça cavalls salvatges o es prepara un bon bany?
Ara m’ha fet riure! Llegeixo molt, però aquest últim any gairebé tot ha sigut literatura especialitzada. Durant les vacances de Nadal sí que va caure alguna novel·la. Si puc, vaig a córrer una mica abans de posar-me a treballar, o com a mínim el cap de setmana. He après a esprémer al màxim els petits moments.
Va advertir molt aviat que a tots ens tocaria estalviar energia. Ara sembla que superarem l’hivern prou bé. Va ser massa alarmista?
Al contrari. A l’estiu hi havia un gran risc que a l’hivern patíssim escassetat de gas. Putin n’havia aturat el flux. Ens feia patir molt que les cadenes de subministrament s’estronquessin i que es deixessin de fabricar productes d’ús quotidià. Una situació així hauria pogut destrossar l’economia europea, però vam saber reestructurar la crisi per fer-la gestionable. La inflació continua sent alta, però l’ascens s’ha suavitzat notòriament. Segons les dades de què disposem, la recessió serà lleu i curta. Podria haver anat diferent.
Com és que en sortirem tan poc mal parats?
Perquè el país ha demostrat de què és capaç. Hem omplert els dipòsits i hem alçat tota una infraestructura per al gas natural liquat en temps rècord. Hem ajudat la indústria i les llars tot destinant-hi milers de milions d’euros i, a més, la ciutadania ha estalviat gas. Abaixen els termòstats, no escalfen la casa sencera.
Tot i així, no ha exigit un xic massa als ciutadans alemanys? No tothom sap gestionar tota aquesta tensió.
Per a molta gent, l’augment dels preus suposa un autèntic daltabaix i per això vam aprovar els paquets de mesures; les destinades a frenar el preu del gas i de l’electricitat entraran en vigor aquest any. Malgrat les dificultats, però, la gent ha demostrat ser capaç d’actuar amb gran solidaritat i això contradiu el relat que Alemanya ha fet de si mateixa on tothom és individualista i només pensa en si mateix. Al contrari, la gent està disposada a cedir perquè puguem avançar com a país. En conjunt, el país pot ser molt fort. Amb tot, em preocupa veure que hi ha una part de la població jove que està a punt de perdre l’esperança.
Què li ho fa pensar?
Els joves de vint anys es plantegen si volen tenir fills o no. És un dilema que existia quan jo era jove, ha estat desaparegut durant trenta anys i ara ha tornat. I és comprensible: la crisi climàtica és una realitat.
La confiança de molt d’aquest jovent està dipositada en polítics com vostè. Ara s’adonen que, fins i tot amb un govern de coalició amb els verds, Alemanya no és capaç de complir els seus objectius climàtics.
Esperem una mica, les xifres encara són provisionals. Ara mateix, per evitar una situació de manca de gas, la xarxa té 8,8 gigawatts de potència més provinents de centrals tèrmiques de carbó del que s’havia previst. Tot i així, ja es fan palesos els efectes de l’expansió de les energies renovables i de l’estalvi energètic.
Aleshores què li diria a la població més jove? Que aquest any passat ha sigut una excepció i que ara ja encarem el rumb correcte?
Ara el que cal fer és centrar-ho tot perquè el 2045 el país pugui ser neutral a nivell climàtic. Aleshores el jovent del qual parlem ara mateix potser ja haurà format una família i seran ells qui haurà de conviure amb les conseqüències del passat. Avui el que cal fer, doncs, és treballar per la seva futura llibertat.
I això què significa per a la política?
Que cal fer tot el possible per reestructurar el sistema energètic. Aquesta és la meva feina. A nivell ciutadà, però, també hi ha altres qüestions: la gent ha de poder creure que el país dona resposta a les seves preocupacions i les seves necessitats. Aquest any passat ens ha demostrat que és possible fer-ho. Que es poden prendre mesures que potser dolen una mica. Que no només estem preparats per sortir a córrer vint minuts, sinó per córrer una marató i assumir el dolor. Si hem aconseguit fer front a la crisi del gas com a societat, també podrem aconseguir frenar la crisi climàtica. Espero que això serveixi per reforçar la confiança en la participació i el compromís democràtics.
A Lützerath, els joves més conscienciats en matèria climàtica han estat protestant contra l’explotació d’una mina a cel obert. Aquestes protestes simbolitzen prou bé que aquesta confiança s’ha estroncat, sobretot envers el seu partit.
El jovent té la sensació que la generació que els ha precedit els ha fet la vida molt difícil. Estan frustrats que perquè tot va molt lent i ho puc entendre perfectament. I les protestes necessiten de símbols i de llocs. De bones ocasions i bons motius per manifestar-se a favor de més protecció climàtica n’hi ha molts, com també per fer-ho contra els Verds. Lützerath, però, és el símbol equivocat.
Per què?
Lützerath és l’últim indret que es veurà afectat per l’explotació minera de la conca del Rin. Per tant, Lützerath no simbolitza l’immobilisme en l’explotació de mines de lignit a cel obert, sinó que és un punt i final. El que fem és allargar vuit anys més les explotacions de carbó a la conca del Rin, fins al 2030. Per llei. Aquest sempre fou un dels objectius del moviment pel clima i amb raó. Jo, com a mínim, no confio que el mercat ho reguli tot per si sol i que les plantes abandonin la xarxa de motu proprio. L’acord ens permet planificar amb més seguretat. Preveu inversions en un subministrament energètic climàticament neutre que es destinaran a plantes d’hidrogen. És cert que, ara per ara, dues de les plantes de carbó d’RWE que s’havien de desconnectar continuaran un temps més a la xarxa i no n’estic gens orgullós, però és inevitable perquè Putin ha declarat la guerra a Ucraïna i hem de resistir la crisi energètica. També és cert que no podrem preservar el poble deshabitat de Lützerath, però cal dir que l’extracció ja es va aprovar molt abans de l’acord i que s’havia denunciat.
El regust que en queda, però, és amarg: un govern de coalició amb els Verds manté l’extracció de lignit.
Salvarem cinc poblacions i diversos masos amb un total d’uns 450 habitants. El bosc de Hambach no patirà danys. L’acord també redueix a la meitat la quantitat de carbó que es pot extreure diàriament de la mina a cel obert.
Com vol procedir enguany a nivell de política climàtica després d’un any sense avenços?
Bé, això tampoc no és cert. Hem fet molt, com ara per impulsar les energies renovables. Hi ha hagut un boom en l’energia solar i ja avancem millor amb l’energia eòlica. Tenim un pla director per augmentar la potència de les plantes eòliques marines, les offshore, de 22 a 30 gigawatt. Les retribucions previstes per la llei d’energies renovables són més altes, els procediments de planificació i d’aprovació són més ràpids i això ha sigut un gran pas endavant a nivell europeu; també hem obligat els estats federats a destinar més territori a la instal·lació de turbines eòliques. Tot això requereix de temps, però és evident que cada cop anem més ràpid.
Tanmateix, el 2023 haurà d’accelerar si vol complir les seves promeses.
Sí, i en això treballem cada dia. També enfoquem l’eficiència energètica i l’estalvi energètic de manera sistemàtica. Am les energies renovables podrem avançar molt, però tot serà més fàcil si consumim menys energia. Per això estem treballant en una llei d’estalvi energètic que es votarà al govern. També presentarem una llei que impulsi la transició a l’energia renovable en instal·lacions de calefacció. Espero que també puguem avançar en el sector dels transports, cosa que el 2022 no hem aconseguit.
Els col·legues del partit liberal de l’FDP són els socis idonis per fer-ho?
Crec que el ministre Volker Wissing vol aquesta transformació, però l’acord de coalició preveu pocs recursos per a ell. No s’han aprofitat les possibilitats del marc normatiu…
…com ara a l’hora de regular els límits de velocitat…
…com tampoc no s’han aprofitat les possibilitats fiscals i financeres. El ministre Wissing tè les mans lligades, però sap que ha d’obtenir resultats. El sector dels transports ha d’avançar.
El ministre Wissing proposa protegir el clima en el transport amb centrals nuclears. Això li deu posar els pèls de punta.
Per a mi, el debat s’ha de resoldre segons decideixi el canceller.
El senyor Wissing no només vol invertir en una xarxa ferroviària molt deteriorada, sinó també construir autopistes. Hi està d’acord?
Si volem protegir el clima, hem de deixar d’oferir motius a favor del transport per carretera. Cal més oferta per poder moure’s amb tren i amb autobús. El ministre Wissing ho ha entès i ha estat treballant en un nou tiquet de tarifa plana de 49 euros després de l’experiència del 9-Euro-Ticket. És clar que, al mateix temps, també pot tenir sentit construir carreteres allà on facin falta. El que no hauríem de fer és emprendre projectes de noves carreteres sense pensar-nos-ho bé simplement perquè es van planificar en algun moment. No és bo per l’entorn ni tampoc pel clima.
Hi ha membres del seu partit que s’oposen categòricament a la construcció de més quilòmetres d’autopistes.
La qüestió principal és accelerar o no la planificació i què es considera prioritari. El manteniment dels ponts ho és, sens dubte. Però si tot és prioritari al mateix temps, aleshores ja res no ho és. Això farà que les coses vagin més ràpid? Ho dubto. També cal veure si tenim prou personal per emprendre tots els projectes al mateix temps.
Alemanya corre el risc de quedar endarrerida en la construcció d’infraestructures d’hidrogen. Advertències com aquesta de l’economista climàtic Ottmar Edenhofer estan justificades?
En el passat, sí, però ara ja estem avançant per compensar el retard. Impulsem les energies renovables, la generació d’hidrogen verd provinent d’electricitat de fonts renovables, la construcció d’infraestructures i les aliances amb altres països. L’hidrogen farà falta allà on les energies fòssils no es puguin substituir directament per electricitat. La producció d’acer és un exemple, però també ho són les centrals elèctriques que contribueixen a reforçar el sistema energètic. Aquest any passat ens ha demostrat que som capaços d’actuar ràpid.
Ràpid, però potser nou prou ràpid, no?
Fer mals averanys no serveix de res; l’únic que serveix és treballar. Aquest any aprovarem mesures perquè es construeixin instal·lacions d’electròlisi —necessàries per la generació d’hidrogen— allà on sigui més apropiat per connectar-les al sistema de corrent i d’hidrogen. Aleshores encara disposarem de set anys per instal·lar electrolitzadors per generar hidrogen amb una potència de 10 gigawatt; això correspon a la potència d’unes vuit centrals nuclears. D’aquesta manera, la dècada del 2030 haurem pogut substituir una tercera part del gas natural per hidrogen provinent de fonts sostenibles.
Produir acer amb energia provinent de fonts sostenibles, però, probablement sigui força més car que fer-ho amb els procediments convencionals. Com podrà protegir les empreses alemanys de la competència?
En un futur, comparada amb la producció d’acer convencional, la producció d’acer verd serà competitiva perquè les empreses estalviaran CO2 i podran vendre els seus drets d’emissions. A més, donarem suport financer a la producció d’acer mitjançant acords de protecció del clima. Paral·lelament, la Unió Europea està treballant en un mecanisme d’ajustaments fiscals fronterers perquè les importacions contaminants no tinguin avantatges respecte dels productes no contaminants.
En un sistema d’aranzels, vaja…
…que protegeixi el mercat intern europeu. És clar que tampoc no podem pensar que som els únic que apostem per procediments de fabricació pobres en emissions i que el món espera les nostres innovacions amb els braços plegats. La Xina inverteix grans quantitats de recursos en acer verd per a la indústria automobilística. Si no vigilem, assolaran tots els mercats. I als Estats Units passa el mateix. Ja no som davant d’una carrera ecològica, sinó d’una d’econòmica.
Als Estats Units han aprovat una llei anomenada “Inflation Reduction Act”: un paquet de 430 mil milions de dòlars en subvencions destinades, entre altres coses, a transformar l’economia per fer-la més verda. Una de les condicions per beneficiar-se’n, però, és que les empreses produeixin als Estats Units. Què farà Europa per contrarestar-ho?
D’entrada és bo que els Estats Units indiqui clarament que el futur de l’economia ha de ser verd. A Europa ara hem de vetllar per no quedar endarrerits i per aquest motiu estem parlant amb els nostres socis nord-americans. La Unió Europea està negociant. El govern de Biden està relaxant algunes de les normatives proteccionistes de tal manera que, per exemple, els vehicles elèctrics podran equipar-se amb bateries produïdes fora del país si es tracta de cotxes de lísing; i d’aquests als Estats Units n’hi ha molts. Es podran importar de Corea o d’Alemanya. Parlar amb els nord-americans val la pena.
Tanmateix, el pressupost de subvencions és ingent i pot atreure moltes empreses d’altres països (com Alemanya) cap als Estats Units.
Certament hem de treballar perquè Europa es converteixi en un centre fort de la nova indústria. Per aconseguir-ho cal crear mesures d’ajuda i cal ser ràpids, també a l’hora d’aprovar aquestes mesures. Ja no n’hi ha prou d’oferir suport financer a la recerca i al desenvolupament de nous productes: ara cal ampliar la capacitat de producció. Cal que a Europa es produeixin en massa panells solars, bombes de calor, turbines eòliques, semiconductors i bateries. Per això s’està treballant en el que s’anomena Clean Tech Act.
Els Estats Units i la Xina avancen a grans gambades. Al nostre continent, però, veiem que la guerra no cessa i que el model econòmic ja no funciona. La ciutadania alemanya pot albirar un missatge d’esperança enmig de les tenebres?
Sí, i és clar: si remem tots en la mateixa direcció, podem aconseguir coses extraordinàries. Això és el que hem après d’aquest últim any.
El seu optimisme també pot aplicar-se a Ucraïna?
La guerra és nefasta i un autèntic horror per a tothom que l’ha de viure en primera persona. Tot i així, l’exèrcit ucraïnès aguanta. Putin no està guanyant terreny, sinó al contrari.
La qual cosa també rau en el fet que Occident ha ofert constantment ajuda militar. Vol dir que no és lògic i imperatiu que, després dels vehicles blindats Marder, també s’enviïn tancs de combat Leopard al front?
El govern manté aquestes converses en un marc confidencial protegit que fins ara mai no s’ha violat i vull continuar mantenint aquesta confidencialitat.
Vostè va ser un dels primers a manifestar-se a favor de l’enviament d’armes a Ucraïna. Podem pensar, doncs, que en aquestes reunions confidencials defensa l’enviament de tancs de combat, oi?
Vam passar de no enviar armament a enviar armes antitancs Panzerfaust, després van venir els obusos blindats Panzerhaubitze 2000 i ara els vehicles blindats Mardern. El suport que oferim s’adapta a les circumstàncies.
Com evolucionarà la guerra?
No es pot dir amb certesa. Tanmateix, la resistència i les habilitats estratègiques de l’exèrcit ucraïnès han sorprès a molta gent. Al mateix temps, Putin està predisposat a sacrificar milers de soldats propis. A mi m’agradaria que la situació militar evolucionés de tal manera que Ucraïna pogués determinar com es defineix el final del conflicte i que pogués recuperar la seva integritat territorial.
Vostè també va ser un dels primers polítics a donar suport al president ucraïnès Volodímir Zelenski. Encara mantenen el contacte?
Mantenim el contacte amb molts membres del govern de Zelenski. Just quan acabava de ser elegit president el 2019 va venir a Berlín i ens vam tornar a trobar a Kíiv el 2021. Sempre es va mostrar obert i atent.
Aleshores podem comptar que el visitarà aviat?
Viatjaré a Ucraïna, això segur, però en el moment adequat.
Moltes gràcies per l’entrevista, ministre Habeck.
Traducció de Laura Obradors