És una qüestió a plantejar però que no ha transcendit amb tota la força que mereix. Quin futur tenen les universitats? Les institucions de màxim pes acadèmic han gaudit d’un monopoli incontestable en l’àmbit educatiu durant segles. Algunes, com la Universitat de Barcelona o la Universitat de València, allarguen aquesta condició des del seu origen remot, que se situa al segle XV. És aquesta consolidació, segons el catedràtic Carles Ramió (1963), un dels factors que fan pensar que aquestes institucions són i seran intocables. En canvi, hi ha elements, destacats per l’autor al seu llibre La universitat, a la cruïlla (Universitat Pompeu Fabra, 2022), que assenyalen un desenllaç oposat.
L’autor de l’assaig explica a aquest setmanari que el monopoli de la universitat es pot perdre per diverses vies. “En primer lloc, tenim la competència de les grans empreses europees de la nova economia, empreses tipus Google, Meta o Amazon, que ja tenen ficada una pota al món de l’educació superior. També s’hi volen introduir les grans empreses de la salut i de l’àmbit farmacèutic: al món de l’educació superior hi ha molts diners en joc”, argumenta. Segons conta, aquestes empreses, cada vegada amb més beneficis, poder i influència, tenen interès per desenvolupar la seua pròpia formació i que aquesta siga reconeguda amb el mateix nivell i la mateixa oficialitat que els títols superiors convencionals. “Els perfils de treballadors que surten de les universitats no sempre convencen, i és normal que aquestes empreses vulguin formar els seus propis empleats”. Preguntat per la capacitat que tindrien aquestes empreses per homologar els seus propis títols de formació superior, Ramió fa referència a la gran capacitat que tenen aquests gegants empresarials per a canviar l’estat de coses i fer que un govern els acredite.
Aquesta intenció, segons Ramió, és paral·lela a les dificultats intrínseques de les universitats per adaptar-se a un nou context, al qual sí que es podrien adaptar els previsibles nous centres amb possible reconeixement acadèmic lligats a les empreses. “Si volem que la Formació Professional, tan important en aquest país, evolucioni en un cicle superior a la Llei d’Universitats, i el que hi ha per aconseguir-ho són traves imposades per la legislació de les mateixes universitats, algú s’enfadarà i farà aquest pas pel seu compte. El Ministeri d’Universitats potser dirà que no es pot fer això, però una empresa amb desenes de milers de treballadors té més força per collar un Govern que la que tenen les universitats a través del seu propi sistema proteccionista. És una qüestió de poder i influència, que a Espanya no ha passat però que potser passi”. Ramió recorda també que les universitats privades, més nombroses que les públiques arreu del món, ja tenen capacitat per establir convenis amb empreses privades per a expedir títols. “No és una idea tan estranya en un sistema neoliberal. Les universitats ens pensem que som intocables, i no és cert”.
Prova d’aquesta tendència és el fet que a la Comunitat de Madrid, per exemple, hi ha més universitats privades que públiques, “tot un indicador que aquí hi ha negoci, un forat, una altra via. Cada cop, per a la classe mitjana-alta, resulta més atractiva una universitat privada que una de pública, perquè són concebudes com més pròximes al mercat laboral”, explica. Aquesta tendència aniria acompanyada de l’immobilisme de les universitats públiques, que segons el catedràtic encara no han sigut capaces d’assumir disciplines de la formació superior per fer-les equivalents a un títol universitari. “En comptes d’obrir-nos i ser una mica més plurals, ens estem tancant i perdrem el nostre prestigi si no ens adaptem”. Un fet curiós, aquest possible distanciament de les universitats envers el món laboral, 15 anys després de l’aplicació del sistema Bolonya, teòricament pensat per fer confluir aquests dos àmbits.
Altres febleses
Hi ha altres situacions que s’estan esdevenint i que estan evidenciant com les universitats van perdent atractiu. Ramió explica a la seua obra que els centres de recerca aliens a les facultats universitàries han absorbit més fons europeus que les pròpies universitats. “Catalunya, per exemple, ha apostat molt pels centres de recerca, que estan lleugerament vinculats a la universitat, però que en són totalment independents, reben grans fons de finançament públic i tenen gran capacitat per fitxar investigadors. Nosaltres, a les universitats, estem molt cofois perquè aconseguim molts projectes europeus, però compte, perquè si mirem les dades resulta que la part grossa se l’emporten els centres públics de recerca”.
Al seu torn, la pandèmia ha obligat les universitats a normalitzar la presència telemàtica, demandada des de fa molts anys, tal com mostra el fet que la universitat de l’Estat amb més alumnes siga la UNED, que imparteix classes a distància a 250.000 alumnes. D’altra banda, la digitalització administrativa, explica Ramió, està més que superada, però hi ha altres qüestions pendents. El catedràtic parla de fer un pas més enllà en la gestió de la informació per a introduir la intel·ligència artificial dins la gestió universitària. “Hi ha universitats nord-americanes que utilitzen la intel·ligència artificial per a reduir el fracàs escolar”, comenta, i posa l’exemple de la detecció del fracàs estudiantil a través d’un sistema d’alarmes mitjançant la informació de tots els seus expedients, tants els actuals com els històrics. “És una manera preventiva per acompanyar de manera proactiva els estudiants que reuneixen les condicions per a fracassar”.
En aquest sentit, Ramió assenyala també les altes xifres d’abandonament de la carrera, especialment durant els primers cursos, en els quals acostumen a concentrar-se els professors novells per a impartir classes. Mentrestant, els docents consolidats, aquells que teòricament poden despertar més interès i estimular la vocació, solen tindre tendència a evitar de fer classes en aquests cursos davant l’abundància d’alumnes. Per capgirar aquesta situació, el catedràtic proposa canviar el sistema d’incentius, que a hores d’ara empenta el professorat a dedicar més temps a la recerca que a la docència per garantir la seua prosperitat laboral. “Moltes vegades els professors es veuen més com uns investigadors que han de fer classes per obligació i se les intenten traure de sobre. Jo el que propose no és desincentivar la recerca, sinó incentivar la docència i la formació de ciutadans i de nous professionals. Això no es pot deixar de banda: és la nostra gran font de legitimació. Si no, per què serveix la universitat?”, es pregunta.
Per últim, aquest catedràtic de Ciència Política qüestiona fins i tot la governança de les universitats i el sistema a través del qual els rectors accedeixen al màxim càrrec institucional d’aquests centres. Admet que aquesta qüestió, pel fet de ser plantejada, resulta polèmica. “Els sistemes, les administracions i les organitzacions que funcionin de manera interna democràticament, que és un gran valor, no podran ser fluïdes perquè no tindran orientació estratègica ni dosposaran d’un poder clar. Li diem democràcia a una lògica corporativa: ens governem a nosaltres mateixos, i això condueix els rectors a una zona de confort, prioritzant unes línies de treball que els beneficien però que no estan adreçades a fer més forta i atractiva la universitat”. Ramió assenyala que el rector, per ser escollit, ha de negociar amb estudiants i amb els departaments, “forçant una lògica corporativa i no un projecte d’universitat adreçat cap a una societat i cap a un país”. Per això, l’autor del treball diu que aposta “per un sistema més meritocràtic, que no sigui una subhasta electoral, sinó una lògica professionalitzadora, amb candidats a rector triats de forma més meritocràtica per models com ara un senat de persones de rellevància destacada de dins de la universitat, amb gent externa d’altres centres internacionals o de la societat civil, que mirin els diferents candidats amb els seus projectes i currículums i que els triïn fent cas de la meritocràcia i no tant de la política, que moltes vegades és sinònim de demagògia”. Un model exemplar per a ell, en aquest sentit, és el de Portugal, que va incorporar un sistema meritocràtic de tria del rectorat acompanyat d’un programa d’incentius. “Si es demostra que la universitat millora, serà incentivada”, proposa, mentre que en el sistema actual “un rector està condemnat a negociar molt i a reforçar les xarxes clientelars internes que hi ha dins del sistema”.
Curiosament, tant Oriol Amat, rector actual de la UPF; com Jaume Casals, el seu predecessor, autors, respectivament, del pròleg i de l’epíleg de l’obra, donen la raó a les tesis de Ramió, que han entrat de ple al debat del món universitari. A tall d’exemple, Amat, qui també va ser diputat de Junts pel Sí entre 2015 i 2017, expressa que “tant de bo el llibre el llegeixin els qui poden influir en la legislació universitària. També haurien de llegir-lo les persones que actualment ocupen càrrecs a les universitats, ja que se sentiran més compromeses davant els problemes amb els quals han de bregar en el dia a dia. No obstant això, no sé si recomanar-lo també als qui es plantegin iniciar una carrera acadèmica o als qui estan considerant optar al rectorat de la seva universitat, perquè possiblement abandonaran aquestes idees i dedicaran el seu temps a altres menesters”.