Entre l’artifici i la genuïnitat, els seus films adquireixen també un caire gairebé documental. Al seu darrer film, Tenéis que venir a verla (2022), relata l’encontre de dues parelles d’amics al voltant de la trentena que es retroben després d’uns anys i alguns canvis en les seves vides. Una de les parelles ha anat a viure als afores de Madrid i hi conviden l’altra parella durant un dia. La vetllada s’inicia amb un recorregut arquetípic per la casa i continua amb un dinar al pati. Serà al llarg d’aquest encontre que la conversa derivarà cap a zones íntimes i existencials, duent l’espectador cap a la profunditat que requereix l’exposició de la interioritat.
A partir de certes idees que sorgeixen durant la conversa, aquesta es condueix cap al llibre «Has de canviar la teva vida», del filòsof alemany Peter Sloterdijk, l’altre gran protagonista del film. Subjectes que s’interroguen constantment pel seu “estar aquí” i que obren una via per a reflexionar, a partir dels comentaris, mirades i silencis, sobre les inquietuds d’una generació que conviu amb la imminència i la possibilitat d’un gir radical a les seves vides.
Vides de joves al voltant de la trentena, moment vital, per definició, de crisi i replantejaments, on conflueixen moment de necessitat i l’instant d’impossibilitat, l’oportunitat i el convenciment de fer alguna cosa i la incapacitat d’aconseguir-ho perquè s’ha trigat massa. Eterna transició de la joventut a la socialment reconeguda edat adulta. Al film ja es parla dels “llimbs”, estats entremitjos, i aquesta sensació de no temps i no lloc, d’incomoditat, de precarietat, d’inestabilitat i de fragilitat que es percep en cadascun dels plànols i personatges.
Sota aquesta introspecció que en el fons caracteritzen els seus personatges, també trobem llargmetratges on el seu centre s’erigeix en una celebració de l’amistat, el romanç i la llibertat tant de perdre’s com de trobar-se a un mateix. Al film Los exiliados románticos 2015, es desplega tot aquesta al·legoria a la vida alhora que es va teixint un diàleg per abordar qüestions com la fragilitat i la vulnerabilitat de les relacions humanes, les contradiccions i la volatilitat de la joventut, les relacions familiars i l’idealisme dels seus tres protagonistes emprenent un viatge cap enlloc, travessats per acurades referències literàries com les cites del llibre Les petites virtuts de Natalia Ginzsburg.
Trueba, enllà de la seva empremta personal, edifica un retrat generacional travessat per les angoixes, desitjos, dubtes i contradiccions del seu món i el del seu entorn més proper, ja que treballa principalment amb coneguts i amics.
Aquests prototips de personatges que deambulen perduts en ells mateixos recorda també al recent film Ramona 2022, d’Andrea Bagney, en què la mateixa directora reconeix l’enorme influència que Trueba ha tingut i continua tenint en ella. Un tipus de cinema en què també podriem encabir obres com Frances Ha (2012) de Noah Baumbach o La pitjor persona del món (2021) de Joachim Trier.
Ramona és el primer llargmetratge d’Andrea Bagney en què es tracta l’autoexploració romàntica i personal d’una dona a principis de la trentena, travessat també per notables referències com els diàlegs dels films Annie Hall de Woody Allen i Abans del capvespre de Richard Linklater. La seva confusió interna i els esdeveniments de la seva vida personal s’entremesclen i es difuminen amb els grans moments de romanç cinematogràfic, demostrant així que potser tenen alguna cosa en comú.
L’obra, però, no es queda en una mera observació i posada en escena dels conflictes que travessen la protagonista, sinó que qüestiona i examina la seva interioritat pel que fa a temàtiques com deixar enrere l’estabilitat i el coneixement de l’altre per un caprici, per una cosa que només és una sensació visceral. “Si hi ha dubte, vol dir no”, diu Ramona a Bruno, el tercer en discòrdia, sobre la seva visió de la vida. I hi ha dubte, molt de dubte en la vida de Ramona. L’obra, però, tampoc no busca saciar a l’espectador amb una decisió final o una resolució de tots els conflictes que travessen la protagonista, sinó que precisament ens transmet el missatge que tot allò que ens turmenta requereix el seu temps per a ser explorat, i entès, i per tant resolt. La vida de Ramona no deixa de ser una vida anònima i. en conseqüència, intercanviable entre aquesta joventut que encara resisteix l’entrada a l’adultesa, o a allò que entenem per adultesa. El protagonisme, doncs, no se l’endú el triangle amorós que dota de trama l’obra, sinó una oda al fet de perdre’s, escoltar-se i trobar-se deixant l’espai i el temps necessari per a cada cosa.
Al capdavall, ningú no ens ensenya a prendre decisions, acollir les transicions d’espais i moments o simplement a créixer i acarar la vida tal com s’espera de nosaltres, però la frase que el pare de Ramona li repetia de petita potser ens ajuda en el camí: si dubtes, és que no.